dilluns, 11 de juny de 2007

Entre el passat i el futur: Tiana

Les nits antoniafòniques no coneixen el fracàs. I suposo que us preguntareu a què treu cap que comenci la crònica amb una afirmació inapel·lable i d'una evidència que la fa innecessària per a molts de vosaltres. Però en la parcel·la de realitat del que escriu aquestes línies aquest desenllaç feliç no era ni de lluny evident.


Aquell dissabte va començar per a nosaltres una hora i quart més tard que per a la resta d'habitants de la zona horària GMT+01:00. Però aquest desfalc temporal amb que vam posar el peu a terra va resultar ser poc més que el pròleg de tot un seguit d'errors evitables que ens van conduir a situacions vergonyants, per a les quals demano disculpes col·lectives amb l'esperança que aquestes línies sepultin, d'alguna manera, el record d'aquelles escenes. A saber, i entre d'altres, endarrerir els desitjos alimentaris de la Nora i inquietar innecessàriament a la seva mare... En fi, disculpes a tots els damnificats directes i indirectes.


Sigui com sigui, i per una raó més supersticiosa que estadística, la por al fracàs d'aquell dia no deixava pas a l'emoció que generalment s'apodera de nosaltres a cada concert d'Antònia Font. Ja sabeu, aquell regust còmplice a novetat (la novetat de veure per primer cop els Antònia Font a Tiana, la novetat de consagrar per primera vegada el meu 8è concert). A més, les condicions a priori tampoc prometien contribuir molt en la lluita contra el pessimisme: Poca afluència inicial (tot i ser gratuït), teloners més o menys desconeguts que forçaven un retard en l'inici del plat fort...


Amb molta parsimònia, i asseguts a unes escales com si fóssim nosaltres els que esperàvem per actuar, deixàvem passar els minuts la Txari, el Xexu, la Rachel, el Gigi, un servidor i tres agradables companys de viatge d'aquella nit: dos vells amics de la Rachel (veterans ja en això d'Antònia Font) i una molt bona amiga nostra, que va renunciar al seu vespre de “rodríguez” per estrenar-se en el directe antòniafonic. De fet, abstret en la meva paranoia, no em podia treure del cap aquelles sàvies paraules de la meva àvia “... recorda que la primera vegada sempre és decebedora...” Seria aquell el cas de la primera experiència antoniafònica de la nostra amiga?


El moment va arribar. No sé si em sabré expressar prou bé, però en aquell moment en que un Pau rialler i armat amb dues pilotetes de goma va aparèixer a l'escenari acompanyat pels primers acords de Darrere una revista, el dissabte va desaparèixer del curs del temps. Des d'aquell moment, passat i futur van deixar d'existir. Només el present tenia sentit, i hagués estat el mateix present si el concert hagués tingut lloc dos dissabtes enrere o tres diumenges més tard. Amb els matisos que cada ocasió ens aporten, es van anar succeint totes les situacions senzilles, però que ens fan feliços de debò a cada concert: Aquell petó d'en Xexu a Vos estim a tots igual que només nosaltres entenem, la satisfacció de no patinar a la segona part de Nata o el petit vals Txari-Gerhart, que aquest cop no va poder ser a Vitamina sol, però que vàrem gaudir com mai a la tornada de Jo, robot. Més enllà d'aquests incondicionals moments, els Antònia Font van treure un excel·lent en feeling; feeling amb el públic, però també entre ells. Poques vegades hem vist en Joan Miquel Oliver comunicar-se tant (vervalment, vull dir) amb la resta del grup. La complicitat i els somriures entre ells era contagiosa, per no parlar del bon humor d'en Joan Roca que, amb els mugrons tan trempats com sempre, es va llençar a la piscina de les imitacions per parodiar a en Pau amb un erroni "... un cigarro... un cafè..." burlesc.


El d'ahir no va ser un concert especialment llarg (si més no, no tan llarg com -corregiu-me si m'equivoco, si us plau- en Xexu va pronosticar al punt d'inflexió Alegria), però l'eufòria no va davallar en cap moment. En Gerhart va ballar i cantar Alpinistes samurais com mai (Txari, m'hauries d'haver vist!), en Gigi i la Txari no van parar de ballar ni a la cua de la barra, i fins i tot la nouvinguda, sense poder compartir la majoria de lletres, es deixava portar per la música saltant i ballant amb un somriure d'orella a orella.


El bis -més aviat ranci i oportunista- de Wa yea! marcava el final del concert, donant l'entrada al diumenge dia deu de juny. Vam marxar cap a casa amb el bon regust de boca d'haver començat un nou dia en un concert d'Antònia Font.


::::: :::::


Nota de l'autor: Potser la meva crònica està escrita des d'un prisma un tant particular, donades les circumstàncies de l'autor. Potser algunes de les sensacions que, amb tota la sinceritat del món, he destacat no són compartides per la resta d'assistents. En tot cas, les imatges que en Xexu i la Rachel van capturar amb les seves càmeres noves de trinca poden ser un molt bon complement a la meva crònica. Què me'n dieu? Us animeu a completar el post?





4 comentaris:

  1. Jo completo el post amb un comentari, de moment, de les fotos ja en parlarem. Que és un gran post, Gerhart, una magnífica crònica i ben fidedigna del que va ser el concert de Tiana. Saps què m'agrada més de tot? Que de les no sé quantes cròniques que hem fet ja, totes han portat el segell personal del seu autor, diferent cada cop, i totes han estat magnífiques (parlo per les vostres almenys), i aquesta m'ha agradat molt, es reconeix perfectament el teu estil. No va ser el millor concert, però en teníem tantes ganes, que m'ho vaig passar de conya. Saps/sabeu què? Vos estim a tots igual

    ResponElimina
  2. Antonia Font?? Qui és?? Una cantautora del Segrià??? Què canta?? Ha gravat algún disc?? I fa versions de Lluís Llach??? Renoi, si que fa temps que no escolto la ràdio... Alguna vegada han fet duo amb el Bertín Osborne?? La meva àvia em va deixar un cassette i crec que us agradaria molt... és molt modern.

    ResponElimina