diumenge, 28 d’octubre de 2007

Comiats poc seriosos

Quan en GG em va dir que se n'anava a viure amb la Rachel, em vaig entristir. De fet, ja ho sospitava de feia temps, no em venia de nou, però allò significava la fi d'una convivència amb la que havia après moltes coses i amb la que m'havia sentit com a casa, com m'agrada sentir-me. Avui, després de menys d'un any, ens hem reunit altre cop en la que ha estat la seva llar durant tot aquest temps, i el motiu, a part de veure'ns, era acomiadar-nos d'aquest pis on viuen, ja que la seva idea és deixar-lo a finals d'aquest any.

Sopar de comiat, encara que sense acabar de decidir la marxa, però en el que hem pogut tornar a estar junts i parlar de futures trobades, algunes ja clàssiques en el nostre calendari. Sopar de sushi manufacturat, de bon postre i de Martini, com ha de ser. Quan se'ns apunta la Rubia, els brownies mai no falten, i si vinc jo, el Martini tampoc.



Però avui hem pogut parlar amb algú que està lluny, la Berta, rebatejada aquí amb el nom de Keny per temes que no explicaré, que la tenim als EUA. En assabentar-se d'aquest sopar, ja que sí, per lluny que estigui també rep els mails de les nostres trobades, ens va proposar de parlar d'alguna manera via internet quan fóssim tots junts. La idea era magnífica, i a falta d'altres mitjans (ens ha fallat la tècnica), hem fet servit el Google Talk. Podem dir que la Berta ha assistit al sopar, hi hem parlat una llarga estona, i l'hem sentida una miqueta més a prop.



En definitiva, una bona vetllada d'aquelles de sentir-se còmode i que espero que no trigui a repetir-se. Segur que no, ja tenim noves dates...

dissabte, 27 d’octubre de 2007

Canvi de look


L'octubre ens diu adéu, l'allargament de les ombres és ja una observació ineludible i el comiat de les orenetes ens recorda que la tardor ha guanyat la batalla a l'estiu. Potser la comunitat també s'hauria de fer ressò del canvi d'agulles del rellotge astronòmic...

dissabte, 20 d’octubre de 2007

Gemütlich

Després d'estudiar alemany durant tres anys, i ara portant-ne uns quants sense mirar-m'ho, poques coses em queden d'aquest idioma que tant m'agrada, però que tan difícil és de fer anar. Em sap greu, mai havia d'haver deixat perdre el poc que sabia. Però bé, hi ha una paraula que mai oblidaré: gemütlich. Per les explicacions que em van fer, és més un concepte que una paraula, i per més que ens hi esforcem, no tenim una paraula per saber-ne la traducció, ens en calen moltes. Gemütlich és la idea de llar, de sentir-se bé, còmode, d'un moment agradable, entranyable, íntim. Gemütlich és benestar, tranquil·litat, felicitat. I jo em sento una mica així, tot i que gemütlich no és una cosa que es pugui sentir, és una sensació, una manera d'estar. M'és igual que es pugui aplicar o no, jo em sento gemütlich i això és el que compta. Per anys que passin, aquesta parauleta no em marxa del cap.

Això havia de ser el post número 100 de la Comunitat, però en Frigo se m'ha avançat. Felicitats a tots, i que poguem seguir aquí per molts i molts posts.

Pregar incrementa la taxa d'exit de la fecundació in vitro

Us podeu imaginar quina sorpresa la meva quan un divendres a la tarda, estava perdent el temps esperant que arribés l'hora de plegar i mirant webs em cau a la pantalla això:

Scientist sues over opinion piece

I llegeixo una mica més... Resulta que un grup Koreà ha publicat (sí, sí, publicat) un estudi que basicament diu que Pregar incrementa la taxa d'exit de la fecundació in vitro.

Evidentment un senyor bastant mes serio que els Koreans, el Dr Flamm va escriure un article d'opinió que podeu llegir aquí, però del que us adjunto un parell de paràgrafs.

Dr. Cha's 2001 prayer paper was apparently rejected by several other journals including the New England Journal of Medicine and the Journal of the American Medical Association. But the JRM published the bizarre manuscript and the astounding results were reported in the New York Times and even discussed on ABC's Good Morning America. However, the study soon began to fall apart.

In October 2002, coauthor Daniel Wirth, a mysterious man with no medical or scientific training, was indicted by a federal grand jury on multiple felony charges. An FBI investigation found that Mr. Wirth and an accomplice had been using the identities of dead boys to orchestrate criminal schemes. Inexplicably, editors at the JRM still refused to respond to questions about the paper.

Cal a dir que era un clinical trial, controlat, randomitzat i doble blind (les senyores que rebien tractament de fecundació in vitro no sabien si algú pregava per elles o no, i els/les estadistes no sabien si les dones amb mes taxa d'èxit havien rebut pregaries o no... Cal a dir que no he pogut accedir a l'article original.

Doncs ara, els Koreans estan demandant al Dr Flamm (danone).Algun comentari?

dijous, 18 d’octubre de 2007

Pos aquí, modernitzant-me...

Crec que per a cap de vosaltres serà una novetat si em confesso lleugerament troglodita pel que fa als meus gustos musicals. Estareu contents de saber però, que darrerament estic fent les meves tímides inclusions al món de la (diguem-li) música postmoderna, que vindria a ser aquella creada després de la revolució tecnològica i que ha esdevingut majoritària en les poblacions de música dels “m” “p” tresos d'arreu del món occidental.

La cosa ha vingut arrel d'un consell de la Txari per tal de millorar el meu anglès patètic i poder tenir una conversa en la que l'interlocutor no tingui la sensació d'estar llegint un article científic (no pel contingut, sinó per la gramàtica artificial, repetitiva i extremadament sossa, ja m'enteneu). L'insistent consell de la nostra amiga consistia en obrir una mica el meu ventall musical i endinsar-me en el meravellós món de les cançons amb lletra, en anglès i escrites després del primer terç del s.XX.

Finalment, he fet el cop de cap i he carregat el meu dispositiu mp3 amb l'esperança de trobar un sentit al temps que perdo durant els retards de la RENFE. En el meu apassionant viatge per aquest món anglòfon de guitarreta i cançó sentimental he entrat en contacte quasi per primer cop amb tòpics de l'alçada de Yesterday, The summer of sixty-nine o Lemon tree. I us diré una cosa: He arribat a la conclusió (potser per a vosaltres és una obvietat, però per a mi és tota una constatació) que els Beatles són el putos pares de tot aquest tinglado. Els cabrons (amb perdó) no només van tocar totes les temàtiques que poden passar pel cap d'un postadolescent (i que després han explotat mil altres grups), sinó que amb una o dues guitarretes, un baix que no era ni baix, una bateria i una pandereta van pentinar tots els estils musicals (a excepció feta del rap i algun altre) que avui sonen a la MTV, los 40 o els seus equivalents més o menys cutres d'arreu d'europa i part del món.

Potser em penediré de la sentència, però permeteu-me dir que els Beatles són la revolució més gran que ha viscut la història de la música occidental (després que Bach inventés el sistema temperat, per descomptat...).

En fi, gràcies Beatles i gràcies Txari.



dissabte, 13 d’octubre de 2007

El Mestre Monzó

Finalment la Fira del Llibre de Frankfurt ha començat. Aquest any esta dedicada a la literatura catalana, però si no he entès be, els valencians no hi participen, i tampoc els escritors catalans que escriuen en altres llengües.

Quim Monzó va fer el discurs inaugural, que val molt la pena. No l'he trobat al youtube, però si que tinc un link the vilaweb aquí. Monzó fa referència a Pau Casals i al seu discurs a les nacions unides, que encara em fa posar la pell de gallina. Casals que es va haver d'exiliar durant el Franquisme va ser convidat a la ONU per tocar el Cant dels Ocells. Quan acaba, fa un parlament de 2 minuts, que com diu Monzó va emocionar els catalans tant com va deixar indiferents a la resta d'habitants del planeta.


L'altre referencia a Salvador Dalí, no ho oblidem, l'home que al morir va deixar tot el seu llegat artistic a l'estat Español.

Ao mestre com carinho

Fa ja un temps que vaig veure aquest video, i no he trobat el moment de penjar-lo. Es tracta del videoclip d'un grup que no conec de res, uns tals Os Seminovos, o vaja, jo em penso que és un videoclip... El cas és que en ell es veuen les mans d'algú que dibuixa coses aparentment obscenes, però que després continua i acaba fent uns dibuixets molt simpàtics. A mi em va fer molta gràcia, i si hi doneu un cop d'ull, segur que us sorprendrà.


dimecres, 10 d’octubre de 2007

L'últim, que tanqui la porta...

L'avantatge d'haver d'escriure la crònica del que possiblement serà el darrer concert de l'any és que hom té menys pressa per a publicar-la. Mirant enrere me n'adono que hi ha hagut concerts en que els seus cronistes havien de redactar sota l'enorme pressió de la competició amb el o la cronista del concert del dia següent. Ai... Quins temps aquells. No patiu, que ja tornaran (amb nou disc o sense).


Em sembla que no m'equivoco si dic que del concert del Prat ningú n'esperava gran cosa. La Rachel, el GG i jo mig encostipats, i la població, que augurava un públic més proper al de Sant Boi o Vila-seca, que no pas al de Caníbal o Igualada. Però hi havia dos alicients que ens empenyien a tots: Es podia tractar del darrer del 2007 i entre nosaltres hi havia algú que en feia vint aquell dia.


Antigament (vull dir fa uns mesos) teniem la prudència de no celebrar-los fins que s'haguessin consumat, però l'experiència ens ha fet menys prudents i aquest va començar una hora abans amb la celebració del vintè aniversari de l'afortunat. No sé si va ser el preu per la nostra gosadia, però un parell d'hores després el destí ens ensenyaria fins a quin punt se'n podria haver anat tot a norris; i és que l'equip de sò va començar a petar tema sí, tema també fins al punt de decidir quan calia posar fí al concert.


Sigui com sigui, finalment el concert va ser possible, i millor del que esperavem. El públic -segons la meva opinió- era molt més antoniafònic del que m'havia esperat (a destacar positivament els pressumtes colegues del Manresa, que l'animàven amb endogàmics i mallorquins comentaris, i negativament la “fan àtica”, que a només tres metres de nosaltres, s'obstinava en ensenyar-li la laringe irritada al pobre Pau, que imagino que ja no sabia cap a on mirar). Però les sorpreses no es van acabar aquí: El Xexu va fotre unes fotos espectaculars que m'han salvat la crònica i, durant l'estoneta abans del concert (molt agradable, per cert) vam tenir l'oportunitat de passejar-nos tranquilament per la paradeta i comprar les samarretes que no haviem pogut adquirir la resta de l'any. No és que calguin proves per dir que ens ho hem passat bé a un concert d'A. F., però el cert és que alguns de nosaltres vam acabar fets pols, però satisfets d'haver anat fins al Prat.


dimarts, 9 d’octubre de 2007

No som res

El diumenge al vespre vaig veure aquesta pel·lícula: "El viatge de l'Emperador". Us la recomano a tots, és dolça, tendra i a la vegada dura. És impressionant veure com inexplicablement tots els pingüins es reuneixen al mateix lloc, el mateix dia, ballen i s'aparellen. Setmanes més tard, quan la pingüina mare ha tingut el pingüinet petit, el deixa a càrrec del pare, que el cuida durant 2 mesos, mentre ella va a buscar menjar (2 mesos d'hivern sense menjar! acurrucat per protegir l'ou). El dia del naixement, la mare està allà (és força puntual), amb el pap ple per alimentar al seu petit, guardar-lo del fred i ensenyar-li tot el que necessita per sobreviure.

La història continua, però prefereixo que la veieu. Us aviso que és durilla.



Sempre m'han agradat els pingüins, tenen aquesta expressió tan reflexiva, semblen unes criatures tan intel·ligents...

Avui fa 40 anys de la mort del Che.

dimarts, 2 d’octubre de 2007

Us ho podeu creure?

estupend -a


[s. XV; del ll. stupendus, -a, -um 'digne de causar estupor, extraordinari', participi de futur passiu de stupere 'estar atordit, ple d'estupor']


adj Capaç de causar estupefacció pel que té de meravellós, de gran, de bell, etc.