dimecres, 10 d’octubre del 2007

L'últim, que tanqui la porta...

L'avantatge d'haver d'escriure la crònica del que possiblement serà el darrer concert de l'any és que hom té menys pressa per a publicar-la. Mirant enrere me n'adono que hi ha hagut concerts en que els seus cronistes havien de redactar sota l'enorme pressió de la competició amb el o la cronista del concert del dia següent. Ai... Quins temps aquells. No patiu, que ja tornaran (amb nou disc o sense).


Em sembla que no m'equivoco si dic que del concert del Prat ningú n'esperava gran cosa. La Rachel, el GG i jo mig encostipats, i la població, que augurava un públic més proper al de Sant Boi o Vila-seca, que no pas al de Caníbal o Igualada. Però hi havia dos alicients que ens empenyien a tots: Es podia tractar del darrer del 2007 i entre nosaltres hi havia algú que en feia vint aquell dia.


Antigament (vull dir fa uns mesos) teniem la prudència de no celebrar-los fins que s'haguessin consumat, però l'experiència ens ha fet menys prudents i aquest va començar una hora abans amb la celebració del vintè aniversari de l'afortunat. No sé si va ser el preu per la nostra gosadia, però un parell d'hores després el destí ens ensenyaria fins a quin punt se'n podria haver anat tot a norris; i és que l'equip de sò va començar a petar tema sí, tema també fins al punt de decidir quan calia posar fí al concert.


Sigui com sigui, finalment el concert va ser possible, i millor del que esperavem. El públic -segons la meva opinió- era molt més antoniafònic del que m'havia esperat (a destacar positivament els pressumtes colegues del Manresa, que l'animàven amb endogàmics i mallorquins comentaris, i negativament la “fan àtica”, que a només tres metres de nosaltres, s'obstinava en ensenyar-li la laringe irritada al pobre Pau, que imagino que ja no sabia cap a on mirar). Però les sorpreses no es van acabar aquí: El Xexu va fotre unes fotos espectaculars que m'han salvat la crònica i, durant l'estoneta abans del concert (molt agradable, per cert) vam tenir l'oportunitat de passejar-nos tranquilament per la paradeta i comprar les samarretes que no haviem pogut adquirir la resta de l'any. No és que calguin proves per dir que ens ho hem passat bé a un concert d'A. F., però el cert és que alguns de nosaltres vam acabar fets pols, però satisfets d'haver anat fins al Prat.


5 comentaris:

  1. Ai sí, possiblement el darrer de l'any... a veure si ens sorprenen i n'hi ha algun altre que ens vagi bé, que si no, quin mono que tindrem.

    Un cop més, gràcies per una vetllada tan agradable, i sobretot per la sorpresa que em vau fer per celebrar els meus 20 concerts, el premi al més friki, vaja.

    Una crònica molt xula, Gerhart, ho veus com encara es poden fer cròniques com Déu mana?

    ResponElimina
  2. Jurjur!! ara sí que ja perdem tota esperança d'atrapar-te, Xexu...

    Gerh, 100% d'acord amb tu, el concert va ser inesperadament proper. A mi el detall de girar els altaveus que fan de monitors perquè puguéssim sentir la última cançó/tema/peça em va agradar molt. Ara bé, hagués estat millor viure sense tu que oh yeah!.

    Dolça besada de gust a que s'acaba...

    ResponElimina
  3. És veritat que ens agrada a tots A.F. Això no ho poso en dubte. Mai.Però també és veritat que els "utilitzem com a excusa" per veuren's gaudint d'un sopar, un marini amb o sense coca-cola zero... i aprofitar per xerrar.

    Bona crònica Gerard ja que, a part d'explicar el concert en sí, t'has centrat en altres detalls no menys importants i que fan que cada concert sigui diferent i únic.

    Felicitats Xexu pel 20... concerts!!jeje

    ResponElimina
  4. Ahh, i m'ha agradat molt com has col.locat les fotos
    ;·)

    ResponElimina
  5. Doncs sí senyor, un cop més vam gaudir d'un altre concert i de l'alegria de retrobar-nos, i en aquest cas de celebrar la vintena de'n Xexu, felicitats altre cop!!. Això sí, espero que no sigui l'últim concert de l'any!! (a Frankfurt ja fem tard...snifff...)

    ResponElimina