dissabte, 6 de juny del 2009

The Scientist

Increïble, però cert. Podeu llegir de nou el nom de l'autor del post tants cops com volgueu, que no ha estat un efecte òptic: En Gerhart (que ha demanat permís a la Txari per aixafar el post anterior) es disposa a escriure sobre una obra de música parida després del s.XIX. Jo encara diria més: escrita després dels Beatles, la Cindy Lauper o la Kylie Minogue!

Bé, el cas és que The Scientist és un d'aquells temes que, després d'un temps gaudint de la seva musicalitat, conviden a fixar-te i indagar en la seva lletra.
Segurament el tema parli d'un enamorat que intenta buscar explicacions racionals a temes tan complexos com l'amor, i que enyora els primers dies de la relació, quan no calia fer-se preguntes per entendre els sentiments. Però per algun motiu (que deu tenir a veure, entre d'altres coses, amb el títol), no puc evitar identificar-lo amb el motor que ens ha empès a molts de nosaltres a fotre el nas en el peruquè de les coses, fins al punt de pringar i sacrificar-nos per alguna cosa que podria tenir a veure amb el coneixement científic.

Aquests dies estic vivint de molt a prop l'experiència d'un company de laboratori que, malgrat la seva passió, malgrat la seva qualitat com a científic, està a un pas d'haver d'abandonar la seva relació amb la ciència. Tindrà defectes (com tothom), però la seva llibertat de pensament ha engendrat idees brillants i el seu inconformisme epistemològic ens ha ajudat a alguns a fugir de la mediocritat científica del "perquè sí, perquè sempre s'ha fet així". Ara, cada porta que se li tanca fa ressonar dins el meu cap això de Ningú va dir que era fàcil... Mai ningú va dir que seria tan dur. No oblidis "resorgir de les cendres" i tornar de nou al principi tants cops com faci falta. Així és la ciència, què t'he dir...?



4 comentaris:

  1. Magnífic post, sí senyor. A mi també sempre m'ha agradat molt el títol de la cançó, i la cançó en si...

    Oh take me back to the start!

    (tot i que jo al principi em pensava que deia "stars"!, que no deixaria de tenir sentit...)

    Txari

    ResponElimina
  2. Aquest cançó sempre tindrà quelcom especial per aquells de nosaltres que hem dedicat ni que sigui part de la nostra vida a la ciència. I us diré més, per mi té encara d'altres significats, que em permetreu que em reservi, però és una cançó que porto dins.

    Sento desil·lusionar-te, Gerhart, però quan he vist que hi havia post nou a l'actualitzador del Bona nit, només amb el títol ja sabia que el post seria teu. Si el de The Divine Comedy hagués estat teu sí que m'hagués sorprès, però aquest no.

    Et diré que l'he trobat un escrit fantàstic, gràcies per deixar-nos gaudir de la teva manera d'escriure que fa tant temps que conec i que tan poc prodigues per aquí. Perfecte la relació entre la cançó i el teu col·lega, com lligues les dues històries... mha agradat molt, sí senyor. Ànims per ell.

    ResponElimina
  3. Doncs sí senyor,és una cançó amb un sentit molt especial per tots aquells que estan o estaran rwlacionats amb la ciència. Com moltes cançons de Coldplay són molt melancòliques, però enganxen i no pares de cantar-les per dins. Em sap greu això del teu colega,espero que no deixi aquest particular món, que tot i les moltes decepcions, t'omple de vegades de petites ilusions que et fan continuar endevant.

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies pels comentaris. M'agrada que us agradi, però us enganyaria si no us confessés que també m'agrada que m'ho feu saber.

    Petons!

    ResponElimina