diumenge, 21 de juny de 2009

Nostàlgia futura

Avui m'he posat trist empaquetant algunes de les darreres coses que queden al pis. He tingut una sensació estranya, molt difícil de definir, que m'ha causat una tristesa que no em treia de sobre. D'alguna manera, m'emporto tot el que tinc, tot el que hi ha al pis; fins i tot coses que no són meves, o que no ho eren en el seu origen. No es tracta de la nostàlgia que em puguin portar aquestes coses, sinó que, en el període d'hores, tot això anirà a parar a un altre pis, on serà convenientment distribuït. Tot quedarà igual, només que en un escenari diferent. Suposo que això és de les coses que més m'entristeix, el saber que no marxo per gust, que ho faig perquè és una solució, i adonar-me de que no tinc capacitat per construir-me una vida nova, simplement tindré la mateixa, però en un altre lloc.

Abans que em digueu que no són les coses materials el que marquen la vida d'una persona, us diré que en aquest cas, una mica sí. No és la manera com volia marxar, ni el moment, ni el lloc on voldria anar. Ni són, la majoria, les coses que voldria tenir en un futur a casa meva. I ara que tot és imminent m'atreveixo a dir aquestes coses, que a mi em semblen preocupants, però que suposo que són difícils d'entendre. La tristesa ataca quan menys t'ho esperes. M'agradaria saber si això que m'ha passat és una cosa meva o passa a tothom en major o menor mesura.

2 comentaris:

  1. Doncs Xexu, jo crec que passa a molta gent. Hi ha diverses maneres, moments i motius per marxar d'un lloc. Jo he estat afortunat; els meus darrers tres trasllats es van produir quan ja començava a no tenir ganes d'estar-m'hi més. Però hi ha molta gent a qui li toca canviar perquè sí, perquè toca, perquè és el millor, encara que no sigui el que et ve més de gust. I crec que a tothom qui li ha tocat fer això ha hagut d'empaquetar també aquest sentiment i endur-se'l a coll.

    De totes maneres, no t'enganyis; aquesta nostàlgia disfressada de tristesa és el preu que hem de pagar per després poder mirar enrere i ser vençuts per un somriure inevitable. Només s'enyora allò que s'ha estimat, ja saps...

    ResponElimina
  2. ÉS molt dur haver de marxar, de la festa quan ja s'ha acabat.

    Sí, és una merda perquè sempre volem que la festa continuï, però arriba un dia que la festa s'acaba, i que encenguin els llums i un porter amb mala cara et comuniqui que has d'abandonar el local, t'ajuda a tocar de peus a terra i acceptar que s'ha acabat. Et fa pensar que demà la ressaca serà duríssima, però també et recorda que de festes n'hi haurà més.

    Espero que reconegueu els acords de la cançó (cançons) de Sau. També espero que entengueu la meva parrafada / palla mental.

    ResponElimina