dijous, 30 d’octubre de 2008

Crim i càstig


Després de quasi una hora de frustrats intents, cap a les deu del matí del dia d'avui he aconseguit reunir les forces necessàries per afrontar la condemna que ara fa un parell de nits va recaure sobre mi, després que la meva pròpia fisiologia em traís i em declarés culpable d'una inequívoca indigestió per gula. Veient l'evolució dels esdeveniments, seria just matisar que existeix una elevada probabilitat de que algun virus hagi actuat de catalitzador en aquest lamentable succés, però a hores d'ara és massa tard per intentar esgrimir part de la culpa, cosa que, ben mirat, tampoc canviaria gaire la condemna. Doncs el que dèiem, que finalment he aconseguit trobar la inspiració (diguem-ho així) per treure el peu de sota l'edredó i posar-lo a terra en el que sembla ser el primer dia de fred verdader de la temporada. Les primeres escenes no han diferit gaire de les que es produeixen cada matí entre dues i tres hores abans. Ulls de son, gallumbos i cabells despentinats. Passejant per casa, mirant aquí i allà a l'espera de que algun moble del menjador em resulti més familiar que els altres i em doni alguna pista sobre la meva localització geogràfica. La diferència, però, amb els altres dijous del curs és que avui no tenia absolutament res a fer. En aquest punt qui estigui llegint això pensarà que m'ha tocat la loteria del temps, amb el reintegrament de les vint-i-quatre hores. Però la veritat és aquesta perspectiva, que en circumstàncies fisiològiques pintaria com un autèntic privilegi caigut del cel de forma regalada, sota la pressió d'una petita patologia estomacal esdevé una muntanya de palla amb un cartell a dalt de tot que diu "busca l'agulla si tens collons!". Després de repassar mentalment totes aquelles coses per les que sempre m'agradaria tenir temps, però que justament ara (ves quina cosa!) no em venen gens de gust, m'he decidit pel comodí multimèdia. A primer cop d'ull, sembla que tensar lleugerament les parpelles fins al punt de deixar les pupil·les al descobert i moure el polze de la mà dreta per governar el comandament a distància és el ridícul preu que has de pagar perquè algú prengui les decisions per tu i et mantingui entretingut. I així ha estat durant ben bé mig dia. Però a mesura que anaven passant les hores, la satisfacció d'haver trobat la manera de mantenir-me distret a baix preu ha anat cedint terreny a l'angoixa de sentir com el meu cervell s'anava estovant com ho fa un tall de pit de pollastre quan el marines amb suc de llimona. No m'atreviria a trobar un símil rigorós a la hidròlisi àcida dels enllaços peptídics del col·lagen del pollastre, però el cas és que la capacitat del meu còrtex cerebral per retenir pensaments anava minvant dràsticament, i de més està fer al·lusió a la seva capacitat per generar-los. Fins i tot els gats anaven fent la seva mirant-me de reüll, com si fardessin de que el seu esquelet obeís les ordres del seu cervell, mentre el meu era incapaç d'orquestrar qualsevol moviment més sofisticat que el del dit polze. Una vegada més ha estat algun tipus d'inspiració i no el sentit comú la que ha posat fi a la ingovernable situació, traslladant la meva mirada del mar de píxels a les lletres impreses. Trenta o quaranta pàgines més tard m'atreveixo a dir que estic prou recuperat com per pensar en el que m'ha passat i fotre-us aquesta xapa insuportable amb la que pretenc culminar la meva carambola de crim i càstig. Bona nit.







4 comentaris:

  1. No fotis que això van ser els espagueti carbonara de la Txaro!? Perquè jo no he tingut seqüeles encara, ni tant sols de la caminada sota la pluja fins al punt de trobada. Però això ja sortirà.

    Recupera't aviat, que ja veig que no et convé gens quedar-te a casa. En una cosa et donaré la raó. Quan t'hi has de quedar per obligació, mai fas les coses que sempre dius que faries quan estàs bé.

    ResponElimina
  2. home, no culpis als espaghettis de la txaro!! que estaven molt bons. Potser la mescla de fuet, doritos, galetetes salades, espaghettis, formatge,clarilles, martini, moscatell i panellets tenen quelcom a veure. O potser un virus.

    Però quan et vas aixecar dimecres al matí feies una carona... Recuper't aviat, això sí.

    molts petons
    raquel

    ResponElimina
  3. Ei! Gràcies als dos! No patiu, la Txaro fa uns espagettis a la carbonara de puta mare, però potser 200 o 250g en poc més de deu minuts és excessiu.

    D'altra banda, Rach, ara que ho veig escrit en forma d'enumeració, un ingredient darrere un altre, potser sí que el meu judici està una mica distorsionat... En fi, gràcies pel comentari (Ah, i m'ha fet molta gràcia allò de "O potser un virus.").

    Salut!

    ResponElimina