dissabte, 27 de setembre de 2008

Camp de Mart

Abans que res, disculpes pel retard en la crònica, però aquesta publicació in extremis és també part de la narrativa dels fets.

(Riiing... Riiiing...)
-Ei! Què tal?... On sou?
-Mira, a punt d'entar a Tarragona ja.
-Ah...
-Escolta, al gra: He pensat que podríem quedar directament allà d'aquí uns deu minuts per recollir les entrades.
-Encara no heu recollit les entrades?! Però si això comença en un quart d'hora!
-No pateixis Mama, que no serà el concert d'AF al que hem arribat amb el temps més just.

I així va ser. Vam arribar amb prou temps per saludar a un grapat de velles amistats tarragonines i seure a l'espera de que tots els mecanismes encetessin el concert.

En Pau Debon no va trigar gaire a donar la seva aprovació de l'indret "Teniu un lloc molt guapo...", i la veritat és que l'acústica amfiteàtrica de l'auditori el convidava a posar una veu de tenor d'òpera que no li havíem sentit mai.

El concert va començar amb la mateixa timidesa que ho havia fet l'anterior vegada que els vam veure acompanyats de la quatro quesos royal orchestra, però novament Alegria va córrer la cortina que separava el grup del públic, marcant el primer punt d'inflexió del concert. No obstant, el coser i cantar sempre serà el coser i cantar, i mai no se'ns deixarà de fer estrany cridar Oh yeah! asseguts a una cadira amb les cames creuades endavant, com si estiguéssim xerrant al menjador de casa d'algú i aturéssim la conversa per acompanyar al radio-CD amb els coros de rigor. Deixant de banda els condicionants del mode "auditori", el concert va tenir sorpreses i moments interessants, com ara l'aparició d'un nou farlopero a Astronauta rimador, que acompanyava a en Pau amb efectes guturals; o el Milers d'habitants unpluged (si nois, jo també vaig tenir una petita decepció en veure que allò del Liceu estava preparat i no va venir motivat en absolut per la meva petició...). Però de totes les cosetes "diferents" que ens van oferir, jo em quedaria amb el final de Holidays. Un acabament d'aquells íntims i minimalistes que va fer aixecar el vol a la Txari, mentre jo em sentia com un grapat de confeti de purpurina deixat anar a l'aire sense pretensions... Qui va decidir anomenar Camp de Mart a aquests jardins al costat de la muralla romana no podia ni sospitar que algun dia s'hi viurien sensacions tan galàctiques i planetàries com la que ens van brindar els AF l'altre divendres.





1 comentari:

  1. Quina crònica! M'ha agradat molt, el teu estil m'encanta Gerhart, t'hauries de prodigar més per aquí, i regalar-nos escrits tan bons com aquest.

    Sembla que ens vam perdre un gran concert, els que no hi vam anar. A veure si al final els concerts Coser i Cantar acabaran tenint el seu què... M'alegro que ho passéssiu tan bé, i gaudir amb Holidays si que té mèrit, que a mi se'm fa pesat, ja em direu què va tenir d'especial. Em reitero, una crònica brutal.

    Per cert, he vist que havies publicat aquest post a l'actualitzador de Bona nit, mentre escrivia un nou post aquí. Me'l reservo per no xafar-te aquest, que espero que el llegeixi força gent.

    ResponElimina