diumenge, 4 de febrer de 2018

Estiu 1993

No miro gaire sovint cinema català, senzillament perquè no se'm planta davant, però si una pel·lícula està acaparant portades, elogis i premis darrerament, aquesta és 'Estiu 1993', de la directora Carla Simón. Quan la vaig veure ofertada a una de les plataformes que tinc a casa, no m'ho vaig pensar. La vam mirar just el dia abans dels Gaudí, precisament.

La Frida, un dia que decideix maquillar-se. D'aquí.
Estiu 1993 explica la història de la Frida (alter ego de la mateixa directora), una nena que acaba de perdre la mare i, com a mesura d'urgència, l'envien al poble a passar l'estiu amb el seu oncle i la seva família. La Frida es mostra molt tibada, distant i entremaliada, els ho posa molt difícil a l'Esteva i a la Marga, i també a la seva innocent cosineta Anna. Però ja se sap que rere una nena enrabiada amb el món i que no para de fer malifetes sense que sembli que li importi, hi ha una nena immensament trista.

No ha de ser fàcil treballar amb aquests espinguets. D'aquí.
La pel·lícula està gravada amb quatre canyes, és d'aquestes minimalistes i conceptuals, amb llargs silencis, on els plans fixos segur que volen dir alguna cosa, però els pobres profans no acabem d'entendre. D'entre el repartiment destaca l'omnipresent David Verdaguer, l'home de moda del cinema català, que fa el paper d'oncle Esteve. La tieta Marga (Bruna Cusí) ho fa prou bé, encara que la Frida (Laia Artigas) és la que s'emporta totes les mirades. Fa un paper difícil i se'n surt prou bé als seus sis anyets, però personalment no em va semblar una actuació d'Òscar.

La cara que et queda quan has d'aguantar la Frida. D'aquí.
Seré sincer a risc que algú em tiri pedres. Estiu 1993 té tots els números per ser un èxit de crítica, per a que els diaris i tertúlies li dediquin pàgines i hores d'elogis. Però és una pel·lícula perquè l'espectador mitjà, un cop acabada, es miri amb el seu acompanyant i digui 'i ja està?'. És una pel·lícula amb missatge, explica una situació molt concreta com és la superació d'un dels tràngols més durs pels quals es pot passar, i ho fa de manera tendra, costumista i probablement fidedigna a com ho va viure l'autora, però no té més. Una història petita com una altra, una mica sobrevalorada pel bombo que se li està donant. Però què sabré jo, que sóc tan mal cinèfil, oi?

Valoració: No n'hi ha per tant. 

2 comentaris:

  1. Prenc nota, per no veure-la es clar, d'altra banda no es que tingués pensant veure-la

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que no passaries dels 20 minuts, i això si inicialment et vas a preparar alguna cosa per picar a la cuina mentre comença.

      Elimina