diumenge, 19 de febrer de 2017

La La Land (City of Stars)

Escolta, dura gaire aquesta pel·li? D'Aquí.
Els darrers temps, perquè jo vagi al cinema m'ha de venir molt de gust la pel·lícula en qüestió, o com en el cas de ' La La Land', que em pugui la curiositat de veure allò de què tothom parla, uns per molt bé, i els altres per fatal. Els musicals, en general, no em desagraden, i aquesta prometia una estètica especial i unes escenes memorables. Però també n'havia sentit crítiques plenes de menyspreu. Si m'he de decantar, diré que em significo del cantó dels que la van gaudir.

Estem davant de la típica pel·li de somni americà, una noia que vol ser actriu, però de moment treballa en una cafeteria a Hollywood, i un noi apassionat del jazz que somia en obrir el seu propi local, en una època en que ja ningú no escolta jazz. L'argument, noi atractiu, noia atractiva, els dos amb somnis, és completament previsible, però no ho serà tant, perquè ens guardarà algunes sorpreses, i algunes d'elles no ens agradaran, perquè en una pel·li romàntica de manual, el nostre cap posa el clixé corresponent i no ens quadra que ens el canviïn. Ella: Emma Stone. Ell: Ryan Gosling. Pràcticament, protagonistes únics de la pel·lícula. Ells i, efectivament, l'estètica, molt vintage, però en un món modern amb mòbils i cotxes híbrids.


Sens dubte, una de les escenes més famoses i entranyables de la pel·li.

He llegit que ells canten malament, que la història està inventada i que fins i tot l'estètica respon a referències anteriors. Quina importància té tot això? Si ets crític cinematogràfic és important. Si ets aficionat a les pel·lícules no en té cap ni una: el conjunt és bo. La Stone canta prou bé, i en Gosling no tant, però per contra va aprendre a tocar el piano en tres mesos i no el van doblar en cap escena, tota l'estona toca ell. Penso que té molt mèrit. També els valls que es marquen.

M'ho vaig passar bé mirant-la, no ho amagaré. Potser no té fusta de 'millor pel·lícula', però sí que en té de gran entreteniment, i no hi ha manera de treure's la música del cap. Potser no és més que una comèdia romàntica, però els seus plusos la converteixen en una pel·li especial que s'emportarà una pila d'estatuetes. Diners ben pagats, aquest cop, en la meva tornada a una sala de cinema.

Valoració: Ella em posa la banda sonora a casa tot el dia. I si no la posa ella, la poso jo. 

4 comentaris:

  1. Jo mirant musicals? Fins aquí podríem arribar!

    PS: La veritat es que la peli s’ha fet tan famosa que l’hauré de mirar, però ho allargo tan com puc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ningú t'hi obliga. Jo ho vaig passar prou bé. Abans també hagués cregut que no era de musicals, però després de veure 'Moulin Rouge' fa molt temps, vaig adonar-me que no es pot etiquetar tan ràpidament. També 'Els miserables' poden fer canviar d'idea a algú que es declara al·lèrgic als musicals. I és que si estan ben fets, tot és possible.

      Elimina
    2. No et pensis, he vist Moulin Rogue i Els Miserables, no estan malament, però vaig fer la tonteria de provar per exemple Chicago, quin horror.

      Elimina
    3. Pobre fill. Veus, aquí jo vaig estar millor. Les dues primeres les vaig mirar, però Chicago no. Amb bon criteri, sembla.

      Elimina