dimarts, 22 de setembre de 2009

Els detalls de la vida

Ja fa una estona que has escalfat, però el cor continua accelerat per la contagiosa emoció que s'atrinxera continguda darrere la línia de sortida com un pantà a punt de desbordar. Escoltes les darreres instruccions del tio del megàfon i participes de l'aplaudiment global, resposta a la gratitud de l'organització. Sona el tret de sortida i alguna cosa dins teu et fa prendre consciència de que acaba de començar el gran moment pel qual et vas endur les sabates d'anar a córrer a Edinburgh i pel qual avui has sortit de casa a una hora en que els carrers encara estaven il·luminats pels fanals. Primer objectiu: calma. Gaudeix del paisatge, xerra amb el teu company, mira com està el temps, el que sigui, però has d'aconseguir que no hi hagi cap múscul del teu cos més tens del que li tocaria. I el relax arriba. Ets sens bé, el recorregut és maco i pots fins i tot xerrar mentre corres sense que el teu cos es queixi per la falta d'aire. A partir d'ara, recorda que la clau és aquesta: l'aire.

I mentre d'altres escolten música o intenten abstreure's amb el paisatge, tu deixes que la teva ment vagi recorrent el cos de bracet de l'oxigen en el seu viatge fins arribar al múscul, i visualitzes aquella molècula d'oxigen acceptant electrons i movent la sofisticada maquinària de la fosforil·lació oxidativa. T'has preparat com calia i ara no tens cap dubte de que els teus mitocondris poden abastir al sarcòmer de tantes molècules d'ATP com calguin. I després de perdre't una estona en la contemplació de la cilindrada d'actina i miosina, tornes a baixar la vista i et quedes contemplatiu davant d'aquella molècula d'oxigen que espera dins la mioglobina a que arribi el seu moment. No hi ha lloc al dubte, ni a la por; la màquina està a punt i funciona. Ara tot depèn de que sempre hi hagi una molècula d'oxigen fent cua per entrar, de que la maquinària no et traeixi i acabi acumulant àcid làctic perquè ja no sap on posar els electrons que li sobren. A partir d'aquí, a gaudir del paisatge i de l'ambient, que la bioquímica farà la resta... O no? Joder, tants anys llegint-ho a un web, i encara no has après que més enllà de la bioquímica hi ha alguns "detalls" que no s'han de menysprear, i és que a tota aquesta equació tan perfecta del metabolisme s'hi ha d'afegir la variable més variable de totes: El factor humà. És sense adonar-te'n que la confiança, l'eufòria i el benestar, expressats segurament en forma d'un excés d'adrenalina, et fan creure que per molt que el terreny ja no sigui tan pla, pots continuar enfilant-te al mateix ritme que abans. Però el cor s'accelera, indicant-te en silenci que ja ha d'anar massa ràpid per bombejar l'oxigen al ritme que el múscul exigeix, i és en aquest moment que el cap ha de fer l'esforç de saber llegir el llenguatge de les pulsacions: "Ara estàs molt bé, però si continues a aquest ritme, no arribaràs ni al quilòmetre quinze". I abaixes el ritme, amb un acte d'honestedat que serà premiat tres quarts d'hora més tard, quan passis el cartell dels 21 Km sense símptomes d'excessiu esgotament i vegis la línia d'arribada a poc més de dos-cents metres. Ara sí: t'oblides d'adrenalines, d'aire i de molècules d'ATP i avances eufòric compartint verbalment amb el teu company de cursa l'emoció d'estar a punt d'acabar la teva primera mitja marató!












5 comentaris:

  1. Així que la vas acabar, perfecte! Bé, no en tenia cap dubte, anaves molt ben preparat, no havia de ser res per tu. Només el factor mental podia trair-te, però les ganes que en tenies l'eliminaven del tot, així que la victòria, en aquest cas, acabar, estava servida.

    ResponElimina
  2. Magnífic, sí senyor! Felicitats per la victòria d'acabar la cursa, i pel peasso post que t'has currat, m'encanta aquest gènere de "bioquímica literària"!

    ResponElimina
  3. Felicitats dobles, per acabar la cursa i pel "peasssooo" de post que has escrit. Ja t´ho he dit més d'un cop però tens una manera d'escriure que m'encanta!

    Les persones que tenen com a hobbie còrrer diuen que un cop quedes atrapat a les bambes i a la suor, res ni ningú et fa desenganxar-te i que cada dia necessites una petita dosi... no se si serà veritat però quan et vaig veure aixecar-te tan d´hora quan estaveu a Edinburgh vaig sapiguer del cert que veritablement t'apassiona!!

    Segueix disfrutant i continua escrivint per fer-nos saber les sensacions!

    Ahh! i l'apartat de "bioquímica literària" que comenta el GG estaria molt bé, a veure si s'anima a ignagurar ell el tema

    molts petons

    raquel

    ResponElimina
  4. Ei nois! Moltes gràcies pels comentaris.

    Efectivament, això m'ha agafat fort i em va súper bé pel coco. Ho disfruto i té l'avantatge de ser independent com una religió: Passi el que passi durant el dia, mai deixarà d'haver-hi un camí per anar a córrer.

    Ja us ho vaig dir en el seu moment, però em fa molt feliç que sigui tan fàcil compatibilitzar un plaer així amb vosaltres.

    Ah, i a veure si us animeu amb aquest nou gènere. Aquest blog sempre ha tingut textos molt bons, i entre els autors i autores hi ha prou capacitat creativa com per mantenir viva la bioquímica literària.

    ResponElimina
  5. Jo me'n desmarco, em sap greu. No crec en aquest gènere. No trobo poesia en la ciència, ja que és el sentiment que puguem tenir nosaltres per ella, però ella no té sentiments cap a nosaltres ni em diu res que em faci bategar. La ciència és màquina i motor, és potència, és coneixement. Però la 'literatura científica' ja sabeu que són treballs avorrits i totalment insubstancials en un 99% dels casos, que gràcies a ells podem viure millor, però que no em diverteixen, almenys a mi. Per això, mai dels mais, vaig substituir el meu llibre per llegir un article al tren. En els instants de plaer, i la literatura ho és, prefereixo altres coses.

    Ara bé, llegiré tot el que s'us acudeixi escriure al respecte, que no vol dir que no es puguin fer grans textos, això sí.

    Ah, ara ja em podeu linxar.

    ResponElimina