dijous, 26 de febrer de 2009

No som res...

És ben sabut que cadascú té els seus mecanismes per conviure amb els problemes de la vida diària. I no estic parlant d'aquell dia que perds el tren, o d'aquell experiment que no et surt bé, sinó d'aquells problemes que et dolen, que et fan sentir malament i desgraciat, i contra els que t'has de buscar una mica la vida si no vols que ocupin el 90% dels teus pensaments. No sé si hi ha algú de vosaltres que simpatitzi amb la meva estratègia, però a mi sovint em reconforta molt relativitzar aquest tipus de problemes, donant-los el valor que, mirat fredament, mereixen. El grau de relativització va creixent proporcionalment al meu sentiment d'injustícia, d'impotència o d'autoinfravaloració, fins arribar de vegades a l'extrem existencialista de pensar que, en el fons, no som res. Per molt importants i transcendents que ens creiem, som una anècdota en la història del món on vivim, i no arribem ni a això per a l'univers en que estem flotant. La Terra continuarà immutable malgrat el nostre problema, i les galàxies continuaran voltant amb la tranquilitat de que aquest no ha existit mai.

Bé, el cas és que l'altre dia, veient cèlebre sèrie “Cosmos” vaig sentir una frase que em va fer pensar en un sentit més literal de la famosa expressió “no zemo ná” (no som res). En un dels episodis, el bo d'en Carl Sagan deixava anar un “Matter is made chiefly of nothing”, i donava uns segons de silenci perquè els mortals espectadors poguéssim digerir el que és totalment inimaginable. Tot i ja haver estudiat a l'escola que hi ha molt espai buit dins dels àtoms, la curiositat i les ànsies de rigor davant les exageracions científiques em van motivar a calcular el percentatge (aproximat, és clar) de “no res” que conté el nostre organisme. No us reproduiré la meva cerca bibliogràfica i wikipedista sobre el tema perquè seria infumable, però als que estigueu interessats us comentaré els quatre punts bàsics de la meva aproximació. Qui cregui que es pot avorrir fins quedar traumatitzat amb detalls atòmics i moleculars, que es salti la lletra petita i faci un acte de confiança en les meves suposicions.

La composició del nostre organisme a nivell atòmic resulta difícil de calcular. Desenes de llibres i pàgines web donen uns percentatges molt clars i nets, però he arribat a la conclusió que aquests s'han obtingut en massa relativa, i no en nombre d'àtoms, la qual cosa deixa al pobret hidrògen en un marginal i distant tercer lloc. Vaig decidir repetir el mateix càlcul per als tres més abundants: l'oxígen, el carboni i l'hidrogen. A les escales en que es mouen aquests àtoms, el resultat no varia pràcticament gens.

D'altra banda, els radis dels àtoms solen estar en forma de radi covalent, és a dir, el radi que tenen quan estan enllaçats amb un altre àtom. Però tots sabem que la realitat no és ben bé aquesta, sinó que estan enllaçats covalentment per alguns costats, mentre que s'enllacen per pont d'hidrògen, enllaços electroestàtics, Van der Waals, etc. per d'altres. Com que seria una matada descomunal i injustificada intentar calcular quin percentatge d'ells està enllaçat i quin no, vaig decidir subestimar la quantitat de “no res” considerant que tots estan enllaçats covalentment (pel carboni, un promig d'sp1, sp2 i sp3), i oblidar-me de la gran quantitat de “no res” que hi ha entre dues molècules quan estan unides per algun altre tipus d'enllaç.

Preparats? El càlcul subestimat (tirant a la baixa) del percentatge de “no res” que forma el nostre organisme va ser del 100% fins que li vaig demanar a l'excel que em mostrés dotze decimals! 99,999999999994% Òbviament, esteu del tot legitimats a pensar que he comès un cert error de càclul al arrossegar els decimals i que no he subestimat prou el valor. Tant és, si voleu pactem un 99,9% de “no res”; la sensació de buidor, inconsistència i incomprensió és, si fa no fa, la mateixa. Imagineu-vos que un estadi com el camp nou (2640000 m3) fos un àtom de carboni. El nucli d'aquest àtom seria una boleta d'uns 6 mm de diàmetre (una cosa així com una d'aquelles perles que es posen a les arracades) i els electrons mitja dotzena de petits objectes de mida i forma indeterminades, però probablement no perceptibles a l'ull humà. Tot el demés seria espai buit. Algú s'atreviria a dir que un got ple d'aigua i amb 12 fL (12 dividit per 1000000000000 mL) d'oli no és, essencialment, aigua?

I si això us sumeix (com a mi) en un vertiginós sentiment d'insostenible confusió, no voldreu saber que la consistència de tanta buidor radica en l'electró i la seva incomprensible capacitat d'estar al mateix temps a tot arreu.

Bé, perdoneu aquelles o aquelles a qui us hagi avorrit soporiferament, però m'agrada donar voltes a aquest tipus de coses i he pensat que podria trobar certa complicitat en algú de vosaltres.


5 comentaris:

  1. Caram, qui ho hauria de dir, oi? Això dels electrons ja ho tenia clar, però no pensava que el nucli fos tan petit comparat amb la mida total de l'àtom. Així que la famosa frase del títol és més encertada del que sembla. Es pot trobar alguna explicació en això a la sensació de buidor que de vegades sentim?

    ResponElimina
  2. Capta la connexió:

    -Estic fent l'assignatura de Project Management.
    -Els deures per la setmana passada incloien la lectura d'un cas anomenat Mission to Mars.
    -El grup encarregat de plannejar les missions a mars era el famós Jet Propulsion Lab
    -Carl Sagan era un dels assessors
    -Vaig buscar la biografia de Carl Sagan i vaig acabar mirant la serie Cosmos

    Tot aixo, a 7000km...

    ResponElimina
  3. Gràcies als dos per comentar. M'alegra constatar que puc compartir-ho amb vosaltres.

    Xexu, interessant suggeriment. Qui sap? Segurament mai arribarem a entendre del tot les relacions entre la nostra biologia i els nostres sentiments...

    Frigo, et semblarà una collonada, però que hagi estat així sense que ens haguem dit res em fa sentir una mica més a prop teu. Al chicken chicken no t'ho vaig comentar, però m'alegra que tornis a passejar per aquest costat de la blogosfera. Ale, ànims en els teus múltiples reptes!

    ResponElimina
  4. Caram, caram, existencialisme molecular!! He trobat que és una aproximació molt interessant Gerard. De totes formes, crec que no és gens menyspreable totes les unions intermoleculars que hi ha a l'organisme, responsables dels estats líquid i sòlid que permeten que tinguem superfícies i volums tangibles. ´Tota la raó en la relació nucli-electrons. El fet que la densitat electrònica sigui una funció probabilística fa que físicament els electrons es puguin trobar, amb menor o major probabilitat, a molts punts diferents, de forma que hi ha molt espai que un moment o un altre serà ocupat electrònicament.
    M'ha agradat molt el post!

    ResponElimina
  5. Gràcies GG! I encantat de fer-te arribar el freakisme científic a "Edinbràh".

    Una abraçada!

    ResponElimina