dimecres, 12 de desembre de 2007

Prou, he dit que prou!

M'imagino que tothom ha vist el gag a Polònia d'en Cuní, la Rahola, en Chávez i el rei.

Avui he tingut una necessitat de ridar "Prou, he dit que prou!" mentre escoltava una entrevista a la ministre Chacón. "Però qui s'han pensat que som?". No parlo de cap atac contra Catalunya, parlo d'un atac contra la inteligència. Aquesta senyora no ha contestat cap de les preguntes que li ha fet el presentador, ha tirat pilotes fora i ha actuat com si estigués en plena campanya. En moments om aquests és quan fa falta un "Perdoni, però no m'ha contestat la pregunta que li he fet".

És un cercle viciós, cap dels partits majoritaris no fa res que li pugui repercutir negativament a les urnes. És que això no hauria de ser així! Com m'agradaria que algun polític acceptés que l'ha cagat, que van fer alguna cosa malament, perquè el que ens importa (com a mínim a mi) no és qui l'ha cagat, sinó que admetin que l'han cagat i que ho arreglin. No pots dir aque estas arreglant alguna cosa si abans no admets que s'ha fet malbé...

3 comentaris:

  1. No és un costum dels polítics reconèixer els propis errors i assumir-los. Sembla que qui ho faci serà el feble i se li tiraran a sobre. Sens dubte, els altres partits ho utilitzarien, però potser la gent del carrer sabríem valorar més una disculpa i una promesa d'arreglar les coses d'una manera més coherent. Però com es demostra una vegada rere altra, nosaltres no importem, mentre es quedi bé davant de tothom, defensant el que és indefensable, ja n'hi ha prou.

    ResponElimina
  2. Breu, però encertat. Molt encertat. La classe política està més despolititzada que mai. S'ha demacrat i corporativitzat de tal manera que és quasi pervers preguntar-se per la baixa participació de la població.

    És una de les coses que m'agrada de la Mònica Tarribas. Últimament no me la miro massa, però de quan ho feia recordo que no vaig trobar a faltar mai aquest "Perdoni, però no m'ha contestat la pregunta que li he fet".

    ResponElimina
  3. Sempre he sabut que les identitats cibernàutiques són un misteri, i que res no impedeix que una noieta de vint anys amb ganes de sexe i que es presenti en biquini a la foto del blog sigui, en realitat, un camioner sicilià panxut i suós que sol vestir amb una samarreta imperi, ensenyant tots els pèls de l'aixella. Però aquest matí he pres consciència profunda d'aquesta evidència quan se m'ha acudit fer un comentari a aquest post sense abans comprovar amb quina identitat estava apunt de sortir a passejar pels carrers inacabables de la blogosfera.

    ResponElimina