divendres, 16 de març de 2007

No és fàcil fer les amèriques

Bé, finalment m'estreno en aquest blog a dos dies d'agafar un avió i tornar cap a terres catalanes! Bé, la veritat és que no sé ben bé perquè poso una exclamació... la veritat és que no estic massa emocionada de tornar. Aquest dies aquí han estat genials, i el que m'espera al tornar amb la tesi prefereixo no imaginar-m'ho. Crec que hauré de suar pq surti a temps... a més no només depen de mi. Però bé, això és una altra història que potser quan estigui acabada també la deixarés escrita aquí per la posterioritat!

Doncs l'arribada als EUA va ser una mica sonada. Anava a Washington via Nova York. I resulta que a Nova York al matí havia estat fent un xafec de nassos. Els avions que volen de Washington a Nova York són una mena d'autobusos voladors que quan cauen 4 gotes no surten, i es veu que al llarg de tot el dia es van anar cancelant vols. El meu havia de sortir a les 5 de la tarda i al final a les 8 del vespre el van cancelar, em van recolocar a un vol pel dia següent i em van portar a un hotel. Quina decepció! Amb les ganes que tenia d'arribar!

El dimarts següent va ser el dia de l'entrevista... No va ser com jo me l'esperava. La veritat és que vaig pecar d'innocent. Resulta que aquí les entrevistes duren un dia sencer. Primer estas una bona estona parlant amb el jefe, després vas parlant amb tots els post-docs un rera l'altre, fas una xerrada, dines amb el jefe... i jo no estava preparada per això. No sabia que eren d'aquest estil. La xerrada no va anar malament, el contrari, més aviat n'estic bastant satisfeta, però això SÍ que m'ho havia preparat. Lo altre no se... canviaria forces coses de les que vaig dir. La veritat és que quant més hi penso més crec que no tinc gaires possibilitats. Jo era a la primera persona que entrevistava, i al llarg del març n'ha d'entrevistar 2 més. La última el dia 30. Així doncs a finals de març principis d'abril sabré alguna cosa. Ja veurem.

I he enviat més curriculums, i res, no contesten. Només una em va contestar dient que no tenia places. No sé què opinareu o quina sera la vostra experiència quan intenteu buscar un postdoc (si és que és aquesta la vostra intenció), però crec que canviar de camp és molt complicat. Encara no he començat a enviar curriculums a grups HIV. De moment només n'estic enviant a grups de trafic de vesícules i endocitosi. Però se m'estan acabant els recursos. Només estic buscant, evidentment, grups que estan a washington, i l'oferta es limita bastant. No és que m'estigui desanimant, o potser una mica, però ho veig complicat.

De totes maneres, em vé de gust viure una temporadeta a Washington. I no és només perquè hi hagi en Guerau, eh? De fet, això influeix molt. Però aquests 15 dies que he esta per aquí, la ciutat i l'estil de vida m'han agradat força. Crec que podria ser una experiència! Bé, qui més sap de què vol dir viure a EUA és en Frigo, no?
Però ja veurem si ho acabaré aconseguint o no... jo ho intentaré però ja veurem.

Una abraçada ben forta des d'aquestes terres americanes on espero algun dia poder-hi treballar!

3 comentaris:

  1. Hola Berta, benvinguda entre la gent que deixa trossets de vida en aquesta web.

    M'ha encantat saber com t'ha anat allà als USA, esperava amb candeletes la teva crònica, i m'ha semblat genial. Saps que aquí ens tens a tots creuant els dits perquè això et surti bé, i no és per perdre't de vista, sinó perquè sabem que és el que tu vols. Si la meva opinió importa, penso que t'ho mereixes, que ets de les més crack entre nosaltres, i que t'ha de sortir bé per pebrots, que carai, aquella plaça la van crear per a tu. Molta sort, i manten-nos informats. Ens veurem el dilluns tot i el jet lag?

    ResponElimina
  2. Gràcies! tots ens preguntavem què n'era de la teva persona per les terres americanes, com tu dius.

    Jo encara recordo aquell dia a la biblio, on em vas dir que volies treballar amb VIH. Que difícil semblava, no? Doncs igual que ara. Ja veuràs com no et deixaran escapar!

    ResponElimina
  3. Ei! Estic content que hagis compartit l'experiència amb nosaltres (a la nostra manera, també patiem pel resultat d'aquest primer contacte).

    La veritat és que t'admiro molt. Mira, quan estudiavem bioquímica m'haguessin preguntat "què vols ser de gran?", hauria respòs una cosa molt propera a la teva situació actual. A més, estic d'acord amb la Txaro: Pel que coneixem nosaltres de la teva carrera professional, no has fet res perquè se't brindés l'oportunitat o perquè estiguessis al lloc adequat el moment adequat. Sempre has fet allò que t'havies proposat.

    No et desitjo sort, perquè només la necessiten els qui no estan preparats, i no és -ni de lluny- el teu cas. Així que ànim!

    ResponElimina