dimarts, 13 de març de 2007

Jo no serveixo per això

És cert que parlem poc de bioquímica, però és que per molts de nosaltres constitueix el pa de cada dia, i de vegades quan escrius alguna coseta tens ganes de parlar de tot menys de feina. Avui, però, parlaré precisament d’això, de la nostra feina, que no deixa de ser una altra vessant de bioquímica.

A la carrera tot eren bones intencions, i tots estàvem il·lusionats amb les coses que apreníem. Això ens va unir, i va crear uns vincles i uns sentiments que perduren. No hem de menystenir els temps passats a l’aula 9 que al cap i a la fi, van sentar els ciments d’aquesta Comunitat. Però tot s’acaba un bon dia, i t’has de buscar la vida. Què millor que trobar una feina que allargui i amplïi el teu aprenentatge en bioquímica i biologia molecular. El doctorat és una opció per molts, és una meta, i assolir el grau de doctor, tot un repte. Però la realitat és que el que et trobes quan t’hi poses potser no és com t’ho havies imaginat.

Per començar, els becaris de doctorat som els últims monos. Ningú no entén que treballem com qualsevol altre, se’ns considera estudiants, i això em resulta pràcticament humiliant. Fins fa molt poc no gaudíem ni de seguretat social ni teníem dret a atur, però bé, tampoc cal generalitzar, els que avui en dia tenen aquesta sort només són uns quants. Jo no, per exemple. El que encara és pitjor és que molta gent creu que ens gratem la panxa tot el dia, això quan no et fan la típica broma del becari, tothom sap que els becaris ens dediquem a mamar-li al nostre cap (des del famós incident entre la Monica Lewinsky i en Clinton). Doncs no, estimats amics, els becaris currem, i no poc precisament, i per un sou que fa vergonya fins i tot esmentar. I això que quan hi ha un descobriment important, que pot millorar la qualitat de vida de mil·lions de persones, darrera molt probablement hi ha un becari (o diversos), i no aquell senyor o senyora que seu darrera la taula del seu despatx, i signa en darrera posició els treballs. Això si, aquest és el que ha aconseguit la pasta perquè tu puguis investigar, això no li treu ningú, i al cap i a la fi, com a tot arreu, els diners són el més important.

Com sempre, m’allargo i no arribo al quid de la qüestió. No cauré en el tòpic de dir que la feina de becari d’investigació és la més dura que hi ha, que és insuportable. Això seria mentida i ja hi ha prou gent que s’atribueix aquest mèrit. La feina de becari també té compensacions, no ho podem negar. Però per mi té una cosa que no es compensa amb res, l’estrés mental que provoca, la frustració, la desesperació. Les coses no surten, simplement. I això s’ha de tenir molt clar. Si penses que et menjaràs el món, estàs venut. S’han de tenir les coses molt clares per fer el doctorat, molt. Si no tens molta voluntat, més val que et dediquis a una altra cosa, perquè es passa malament, de vegades, molt malament. He vist gent plorar i he vist gent cridar, i també he vist baralles per simple nerviosisme. És dur veure com tots els teus esforços se’n van per la pica, mai més ben dit. La nostra feina és dura per això, causa depressions i acabes perdent la fe en tu mateix i en el que fas. Només per això, crec que ens haurien de pagar més, no és normal que la feina que tenim la sort de fer, perquè és el que volíem, el que desitjàvem, ens porti tants desenganys i ens afecti tant en la nostra vida personal i en la visió que tenim de nosaltres mateixos. O és que hi ha algun becari que no ha pronunciat mai la frase “jo no serveixo per això”? Això nostre és vocació i molta voluntat, si no, no es pot explicar. Però aquí seguim, en la lluita, fins que el cos aguanti.

6 comentaris:

  1. Veig que comences a escriure posts a hores properes a "la teva hora" ;)

    M'agradaria afegir que aquells i aquelles que tenim la sort de compartir el "dia a dia" més cotidià amb altres persones també esquitxem els nostres fracassos cap a aquestes (especialment quan tenen una formació bioquímica i, només per això, suposem que els interessaran enormement les nostres miserables batalletes de pipeta i agarosa). Això per no dir que no els deixem més remei que tolerar els nostres horaris, que massa sovint freguen el fanatisme. En fi, paciència també.

    Per cert: Que jo, que no treballo amb triti, carboni catorze ni cap d'aquestes mandangues radioactives hagi de tirar els meus experiments per la pica és una putada, però que ho facis tu és un delicte i una falta de responsabilitat
    ;)

    ResponElimina
  2. Jo no només he dit aquesta frase, sinó que l'he posada en pràctica. És veritat que per ser becari se n'ha de saber. Penseu que hi ha dies que em moro d'enveja de fer el que esteu fent.

    ResponElimina
  3. Hi hi ha dies que tots ens canviaríem per tu sense dubtar-ho, ja és ben bé que ningú no està content amb el que té, però això és tota una altra història...

    ResponElimina
  4. Dius que:
    Si penses que et menjaràs el món, estàs venut.

    No hi estic d'acord, la motivació de menjar-se (cadascú a la seva manera) el món és el que fa que ens dediquem a fer tot això que fem com a investigadors.

    És cert, que molts cops els esforços se'n van a la pica (sobretot en el vostre cas -- a mi se me'n van a /dev/null), però tothom sap que el camí triat no està obligat a dur-nos a la llum. De fet, els camins il·luminats són pocs.
    És molt dur perdre. Moltíssim.

    Però el que no ens mata, ens farà més forts!

    ResponElimina
  5. Sergi, jo no et puc dir que se el que tu sents, normalment he tingut sort amb lo de cobrar, però amb lo de la frustració per la recerca... la majoria dels dies!

    Corroboro totalment el que diu en Herald!Jo NECESSITO pensar que em menjaré el món, sinó no em puc aixecar del llit als matins. Es la meva força motriu!

    Hauria de tenir al menjador la seguent inscripció:

    Que haremos esta noche cerebro? Lo mismo que hacemos todas las noches Pinky, tratar de conquistar el mundo!!!

    PS. El blogger no em deixa enganxar videos als comentaris... El meu següent post serà un capitol de "Pinky y Cerebro"

    ResponElimina
  6. Frigo... òstia, m'ha agradat molt això del "Pinky y cerebro". No és que en fós un fan, però algun cop l'havia vist i ara mateix m'ha vingut un somriure tonto recordant-ho.

    Per cert, Harald no Herald ;)

    ResponElimina