diumenge, 12 de març de 2017

Downton Abbey, Season 1

Per pressió popular, a casa vam començar a mirar Downton Abbey, una sèrie anglesa ambientada a principis de segle XX. Per ser que l'argument se centra en una família aristocràtica que viu en un palau, pensàvem que ens agafaria urticària, però la participació del servei, que té tant pes com la de la família del comte de Grantham fa que la primera temporada, de només 7 capítols de prop d'una hora, enganxi molt i et diverteixi i et faci arrufar el nas a parts iguals. A més, està perfectament adaptada en el temps on passa l'acció, i anirem coneixent la història d'aquells moments, molt interessant veure com es va introduint, per exemple, la tecnologia en un món tan conservador. L'hem mirat en anglès, i val molt la pena fer-ho, francament.

Bona part dels personatges principals de la sèrie, 
i la caseta al fons. A que fan goig? D'aquí.

Les 3 maries. Bé, la Mary i ses germanes. D'aquí.
El comte de Grantham, Robert Crawley, té tres filles, i per tant, la propietat del casalot Downton Abbey ha de passar a mans d'algú altre, perquè elles no poden heretar. Tret és clar, que la filla gran, la Mary, es casi amb l'hereu, cosa que faria que tot seguís igual. Però el malaurat promès de la Mary mor en l'enfonsament del Titanic, i l'herència cau ara en en Matthew Crawley, un parent llunyà que viu lluny de la vida aristocràtica i que passa per moments econòmics difícils. L'herència li cau del cel, i aquesta primera temporada se centra en com encaixarà el nou hereu a la vida de Downton, i en que l'estirada Mary veu més a en Matthew, que demostra constantment ser una gran persona, com un enemic que com un aliat.

Vol dir que això funcionarà, milady? D'aquí.
Les històries paral·leles dels membres del servei, el majordom Mr. Carson, la governanta Mrs Hughes, en Bates, l'Anna, l'O'Brien... fan molt més amena la sèrie, i posen el contrapunt irònic i hilarant al que passa a les estances nobles. Un humor molt anglès que fa trencar de riure molts cops. Però no són els únics, entre els aristòcrates també hi ha la comtessa vídua Violet Crawley, mare d'en Robert, que és una vella foteta que sempre mira pel bé de la família, i ho fa amb una gràcia que la converteix en un dels millors personatges de la sèrie. L'interpreta la Maggie Smith, també coneguda com a Minerva McGonagall a Harry Potter. No és l'única cara coneguda que trobarem a la sèrie, també hi ha l'Ygritte, una mica rebel, però no tan salvatge, i la Sybil Crawley que surt en un conegut capítol de Black Mirror.

En definitiva, una sèrie de capítols llargs, però pocs per temporada, que pots anar mirant sense parar, perquè sempre hi ha algun problema a resoldre a la gran casa de Downton Abbey. Les lluites pel sufragi universal, la introducció del telèfon, matrimonis de conveniència, el manteniment de la tradició, tot un món molt ben recreat i ambientat, i un humor ben esmolat per convertir-la en una gran sèrie. 

Valoració: la Mary no podria caure per les escales en algun moment...? Ràbia de tia.

2 comentaris:

  1. Aquesta no l’he vist jo però els meus pares si, a ells els hi va agradar, suposo que són ells són més clàssics i no els hi fa tanta mandra la aristocràcia com a mi, de totes maneres no la descarto. Les punyalades de la vella tenen fama. No et descuidis de veure els especials de Nadal!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Netflix et tria l'ordre ell mateix, així que no et descuides mai cap capítol... i en els especials, que l'únic que tenen d'especial és que són més llargs, hi passen coses molt sucoses. Fins i tot massa sucoses pel meu gust, de moment he vist fins el final de la tercera temporada. Efectivament, les cleques de la vella són del millor que hi ha. I si et fa mandra l'aristocràcia, no pateixis, que el servei et farà riure més.

      Elimina