dissabte, 30 de març del 2013

Experiència positiva?

Ahir una amiga que no té nens em comentava que, si fos per les experiències que les amigues li expliquen, no tindria fills. Que potser la meva és la única experiència positiva de la maternitat que coneix. Se'm fa estrany. Els que em coneixeu sabeu que per mi la maternitat ha estat una de les coses més boniques que m'ha passat. Això m'ha portat a pensar perquè pot ser que hi hagi tantes mares que ho visquin com alguna cosa negativa.

Evidentment, aquestes mares potser explicaran males experiències, però després et diran que és molt bonic. Tenir un fill és especialment esgotador els primers mesos i pot arribar a ser-ho molt si la criatura no dorm tota la nit. En aquest sentit, he de dir que jo he tingut molt ajut per part de la meva parella (que treballa a mitja jornada) i de la meva mare, que quan vaig començar a treballar es va oferir per quedar-se la nena fins les 5, de manera que tinc una estona de marge per dinar tranquil·lament, fer 4 coses i descansar abans d'enfrontar-me a la meva segona ocupació: estar amb la petita tota la tarda. Aquesta organització em permet tant anar descansada, cosa que és important de cara al repositori de paciència (vital en aquests casos). Per altra banda, tampoc tinc massa problema si he de menester una tarda per fer de les meves, ja que tinc dues tietes encantades de fer de cangur de tant en quant. Això, us he de dir, va combinat amb una dosi de "delegation plus". Conec moltes noies que no deixarien la seva criatura tan a la lleugera com ho faig jo. Sí, el segon element important per gaudir de la maternitat, després de l'ajut per part dels altres, seria la capacitat de deixar-se ajudar i de confiar en qui t'ajuda. De fet, en el meu imaginari, he substituït el concepte "ajuda" per cria conjunta. Jo crec que, per mi, hagués estat molt diferent criar sense ajut de persones de confiança. 

Dit tot això, també he de dir que la meva vida ha canviat. I molt. Al principi em fotia una mica, perquè seguir amb la meva vida anterior, però poc a poc he anat canviant i no em sembla malament. Així, he anat aprenent que això és enriquidor. La nostra vida és molt llarga per estar sempre fent el mateix. Cada etapa de la vida ens aporta coses diferents i no cal que sempre estiguem fent el mateix o mantenint totes les aficions i relacions fins que ens fem vells. Un bon amic meu, per exemple, ha tingut "aficions" que ha viscut d'una manera molt apassionada, però que ha hagut de deixar per les circumstàncies, i això, superada la tristesa d'haver hagut de renunciar a una cosa que l'omplia, ha derivat en un enriquiment humà molt gran. Doncs ja us dic, que la meva vida ha canviat, i que no sóc capaç de mantenir algunes coses que abans m'omplien. No puc veure els meus amics amb la freqüència que voldria, no puc contestar-los mails de la manera que es mereixen, no puc fer les excursions que voldria ni les escapades que m'agradarien, ni mantenir les meves rutines poc rutinàries, tampoc m'apuntaré a un curs d'escalada (que m'agradaria) o seguiré amb el de trapezi. Però més que centrar-me en el que no puc fer, intento veure el que m'aporta criar una nena. I a l'escriure aquesta frase se m'ha dibuixat un somriure d'orella a orella. I aquesta és la prova de que això m'omple d'una altra manera. És un altre món. És un món del que no tenia ni idea, però en el que intento gaudir com gaudia en el meu món anterior. Alguns dies més i d'altres menys, superant reptes dia rere dia i aprenent a ser mare sense despentinar-me. I pensant que algun dia, d'aquí a un temps, hauré de tornar a la meva vida anterior. I res serà igual. Però jo seguiré aquí. I vosaltres també.

3 comentaris:

  1. Parlant completament des de fora i sense experiència personal en el tema, la idea que em faig de com transmeten les mares la seva experiència com a mares, depèn molt de la personalitat i de com de positives o negatives siguin elles mateixes. És a dir, crec que amb aquest tema és fàcil queixar-se i fer-se l'heroïna i dir que el teu fill és el més difícil de criar del món, però que tu ets una súper-mare i ho fas tot per ell. Però llavors compares, i acabes veient que la majoria de nens fan, de mitjana, les mateixes marranades, i comporten els mateixos inconvenients. I això ja ho sabem abans de posar-nos amb el tema... així que, per què queixar-se després?? No sé si m'estic embolicant... però vaja, quan en parlo amb la meva mare, evidentment diu que sóc el millor que li ha passat a la vida, però al cap d'un segon comença a recitar totes les pegues que té ser responsable d'una filla, i tots els cops que em vaig posar malalta, i totes les nits que no els vaig deixar dormir, i etc, etc, etc. Però és que a veure, hi ha algun nadó que mengi sempre, dormi perfectament i no es posi mai malalt?

    I res, en resum... que és genial que tu ho puguis transmetre com una experiència positiva! I crec que aquesta mentalitat de deixar-te ajudar i no ser híper-protectora (en sentit de deixar que altres cuidin la nena) et deu ajudar molt. A estar més relaxada i a que el pes de la responsabilitat de ser mare no esdevingui insuportable.

    ResponElimina
  2. Si he de destacar una cosa del teu post diré també la capacitat de delegar. Saber fer això, i tenir-ne l'opció, que no tothom la té, fa que la maternitat canvii d'una llosa a un plaer. El que t'estimes la criatura va a banda, naturalment, això és fix, però com ho vius pot canviar molt.

    A part d'això, com sempre, no afegeixo massa més a aquest tema perquè no tinc res a dir. Només, i lamento posar-me borde o que soni així, que quan sento les infinites mares que a dia d'avui tinc al voltant, de la meva edat, ja s'entén, el meu pensament s'acosta perillosament al de la teva amiga sense fills, em passen totalment les ganes.

    ResponElimina
  3. Certament, la maternitat/paternitat et canvia de sobte tot el teu món, és una realitat com un piano, i s'ha d'accpetar. I també és cert que tenir o no un "suport extra" durant aquesta etapa és un fet que marca i molt com ho vius. Ara, sigui més difícil o no, crec que en termes generals és una fase de la vida (no obligatòria, evidentment) que et fa créixer i aprendre, i t'omple moltíssim per dintre. No crec que hi ha cap mare o pare que es penedeixi de ser-ho i que no s'estimi amb bogeria el seu fill(s). Hi ha gent que té més "instint maternal" o que li agraden més els nens que d'altres, però tot això pot canviar quan t'enfromtes als teus propis fills. Per cert Txari, trapezi??

    ResponElimina