dimarts, 14 de juny de 2011

Antònia Font debò debò

Arribats a Llagostera, ens va costar de trobar el pavelló, però ja va anar bé, perquè voltant una estona entre parades del “tiro” i dels “autos de choque” (entre d’altres) una tenia la impressió de posar un peu a l’univers del Lamparetes. Progrés ochentero, què us he de dir.

Van començar com a Poblenou, amb “Me sobren paraules” i no sé si abans van saludar o no... crec que no. La primera variació va ser que no van tocar “Abraham Lincoln” (bé) i la segona que van deixar de fer unes cançons del final, entre elles “El far de Ses Salines”. Ara, res a veure amb el concert de l’Ateneu, i no només perquè el públic estigués més animat d’entrada, sinó perquè se’ls veia molt més sueltos damunt de l’escenari. El teclat va fer unes desvariacions magnífiques que semblava que duien al caos total, però que finalment es reconduïen amb la melodia del final de la cançó (ara no sé quina, potser “Icebergs i guèisers”). Van continuar amb la selecció dels seus greatst hits, però no us puc dir quins exactament. “Portavions”, “Alegria”, “Dins d’aquest iglú”, “A Rússia” i d’altres. Vaig trobar a faltar “Viure sense tu” i “Alpinistes samurais” i vaig trobar especialment bonic que toquéssin “Love song”. L’última cançó va ser “Oh Yeah!” i els bisos van ser “Astronauta Rimador” i “Calgary 88”, una combinació esperpèntica i molt poc recomanable. Després de la canya que li van fotre amb l’astronaua, va costar que els patinadors ens arrenquessin un somriure. A part, com si no tinguessin prou temes com per haver de repetir-ne un.

A nivell personal, al principi em sentia molt vulnerable, ja que hi havia molta gent i feia calor. No vaig poder anar a la primera fila i em sabia greu, però passat aquest moment, vaig pensar que també estava bé veure el concert des de la distància. No era el meu lloc, això està clar, però va ser impressionant veure des del darrera com tothom cantava. Recordava aquells concerts on érem 4 gats (Torroella, Premià, El Prat, ...) i pensava que s’havia trencat aquella intimitat, però potser també era pel fet de que jo no estava a primera fila. No sé, en part em sabia greu i en part estava contenta de veure que tenen èxit i que les coses els van bé.

Espero que aviat en puguem compartir un, de concert d'Antònia Font debò debò.


3 comentaris:

  1. Vols dir que el que et fallava no era no tenir l'equip complet? Deixa'm ser una mica egocèntric i pensar això.

    Està bé saber que tornen a agafar el ritme i també que ja eliminen les toies com 'El far de ses salines', hehehe. Mica en mica, el que cantaran de Lamparetes també seran greatest hits. No sé què els ha agafat amb 'Calgary 88', és una cançó molt bona, però tornar-la a cantar... no és que sigui mala cosa acabar amb aquesta, ja que després posen la cançó 'Atlantis is calling' i queda bé, però si no canten aviat 'Viure sense tu' em sembla que faré un disbarat.

    ResponElimina
  2. Caram, quina enveja (sana)!! Concerts en s'estiu per poblets d'arreu de catalunya, com ho trobo a faltar! En fi, jo també me n'alegro que vagin evolucionant el seu directe incloent l'últim disc. Ja comencen a tenir una discografia considerable, i el seu públic també va en augment. Ens veiem un dia d'aquests cantant "Viure sense tu" a primera fila?

    ResponElimina
  3. Doncs quina enveja que em feu a mi també! Me'n alegro que anés tot bé i que no faltés la trucada de rigor.
    besetsss

    ResponElimina