dimecres, 21 de gener de 2009

Toíto te lo consiento menos faltarle a mi mare…

Aquest post podria ben bé titular-se “Mare o mama”, però no volia abusar de les dicotomies… Jo li dic mare, i trobo que és una paraula molt tendre. La majoria dels meus amics li diuen mama, i a mi sempre m’havia sonat una mica dur. Mama.

Mare. A alguns mare els sona massa formal. Mare. Com si l’haguessis de tractar de vostè, amb una neutra ben marcada al final, però per mi no és així. Les paraules són paraules i tenen el sentit que nosaltres li donem. La paraula que per nosaltres designa a la persona que ens ha parit, ens ha educat i ens ha donat amor ha de ser per nassos tendre, no creieu? i per això, per a mi mare és tendre i per d’altres mama és tendre. Un exemple de com dues maneres de fer les coses poden estar encertades i no contradir-se –això, ja ho sé, formaria part d’un altre post, però per a mi és un apunt necessari... una nota mental, Txari!–.

Que a què bé això? Doncs a que jo vull que els meus fills em diguin mare. Que ho sapigueu!!

La cançó la conec pel Chaval de la Peca, però no l'he trobada per posar-la aquí... Tampoc sé ben bé com fer-ho, així que si algú s'anima i la troba, està convidat o convidada a afegir-la!

Menos faltarle a mi mare
to te lo consiento, serrana
menos faltarle a mi mare
que a una mare no se encuentra
y a ti te encontré en la calle.
¡Vete, vete! si no te tié cuenta.

"Toíto te lo consiento
menos faltarle a mi mare
que a una mare no se encuentra
y a ti te encontré en la calle".

No vayas a figurarte
que esto va con intensión.
Tú sabes que por ti tengo
grabao en mi corasón
el queré más puro y firme
que ningún hombre sintiera
por la que Dios uno y trino
le entregó de compañera.
Pero es bonita la copla
y entra bien por soleares:

"Toíto te lo consiento
menos faltarle a mi madre".

Y me enterao casuarmente
de que le faltaste ayé
y mí nadie me lo ha dicho,
nadie, pero yo lo sé.
Yo tengo entre dos amores
mi corasón repartío
si me encuentro a uno llorando
es que el otro le ha ofendío;
y mira, yo no me quejo
de tus caprichos constantes.
¿Quieres un vestío? ¡catorse!
¿quieres un reló? ¡de brillantes!

Ni me importa que la gente
vaya de mí murmurando
que si soy pa ti un juguete,
que si me has quitao er mando,
que en la diestra y la siniestra
tienes un par de agujeros
por donde se va a los baños
el río de mis dineros...
¡Y a mí qué... !
Con tal de que de mi vera
tú nunca te desepares
toíto te lo consiento
menos faltarle a mi madre.

Porque ese mimbre de luto
que no levanta su voz
que en seis años no ha tenío
contigo ni un sí ni un no;
que anda como una pavesa,
que no gime ni suspira,
que se le llenan los ojos
de gloria cuando nos mira,
que me crió con su sangre,
que me llevaba la mano
para que me santiguara
como todo fiel cristiano
y a las candelas del hijo
consumió su juventú
cuando era cuarenta veses
mucho más guapa que tú.

Tienes que haserte a la cuenta
que la has visto en los artare
y jincarte de rodillas
antes de hablarle a mi mare;
porque el amó que te tengo
se lo debes a su amó,
que yo me casé contigo
porque ella me lo mandó.

Conque a ver si tu consiensia
se aprende esta copla mía
mu semejante a aquer cante
que escuchamos aquer día
sin sabé quién lo cantaba
ni de qué rincón salía.

4 comentaris:

  1. Caram! Si que estem lingüistes últimament...

    Jo, personalment, utilitzo mama (afortunadament, l'IEC és plural en les seves intencions i ho recull com a sinònim de mare).

    A les terres d'on prové el 50% de les meves arrels lingüístiques, el terme "mare" (que es pronuncia amb una e no neutra) queda relegat a expressions del tipus: "Mareeeeee!!! Quin fart de minjar mos fotrem!!".

    Salut!

    ResponElimina
  2. Ole, ole, la Txari està que se sale. La cançó és patètica, però tot i així l'he buscat a les meves fonts habituals, i no l'he trobat per penjar-la, ho sento.

    Jo sóc de 'mama' també, no sé per què. Mare em sona més formal, no em quadra. Mama és la forma més fàcil, per un nadó és immediat, és el primer que aprèn molts cops, de tant fàcil com és, o 'papa', que pots comptar. Ja veig que tu eres una criatura avançada.

    Ves-te preparant si la teva prole no et diu d'aquesta manera, no t'agafés un trauma...

    ResponElimina
  3. Doncs jo també sóc més de "mama". L'altre forma la trobo com més formal però al mateix temps més càlida. Potser mare ho utilitzaré d'aquí a uns quants anys...

    El que trobo cursi és dir "mamà", amb l'accent super-remarcat a la segona síl.laba

    gràcis txaro per aquest nou post
    raquel

    ResponElimina
  4. Això de Mareeeeee ho dieu amb accent de Reus?? argh!!

    Xexu, no pateixis, a mi em diran mare... VAMOS!! Mama no m'ha sonat mai bé, se'm fa molt estrany. Tot i que, ara que hi penso, la meva mare li deia mama a la seva... li preguntaré com és que es va decidir per mare.

    Rach, coincideixo amb tu.

    Gràcies pels comentaris!!

    ResponElimina