dilluns, 17 d’abril de 2017

Sherlock, Seasons 1-2

Quan tothom parla tan bé d'una sèrie, val la pena prestar-hi una mica d'atenció, encara que no sempre funciona. Sherlock és un dels casos en que sí. Després d'un primer intent de mirar-la en anglès i la pertinent desesperació de no entendre absolutament res ni tenir temps de llegir els subtítols, per la meteòrica oratòria del protagonista, vaig decidir mirar-la en espanyol, i encara que la sèrie perdi, almenys jo hi guanyo enteniment. Es tracta de capítols de llargada pel·lícula, prop d'hora i mitja, i només tres capítols per temporada. Dos protagonistes absoluts, Sherlock i Watson, i una corrua de secundaris recurrents i fixos.

Watson i els germans Holmes. D'aquí.
La sèrie és una actualització del clàssic de Sir Arthur Conan Doyle i compta amb tots els elements característics, però portats a una actualitat tecnològica i moderna, i això li afegeix un plus de complexitat. Sherlock, interpretat per un molt creïble Benedict Cumberbatch és un sociòpata arrogant amb una intel·ligència desbordant, una capacitat d'observació infinita i habilitats deductives només comparables a les del seu germà Mycroft, amb qui no es porta gaire bé, és clar. Per poder-se relacionar amb la gent, i com a contrapunt necessari, troba en John Watson, interpretat pel hobbit Martin Freeman, i els dos comparteixen pis al mític 221b de Baker Street. 

En Moriarty dóna un mal rotllo... D'aquí.
Com no, també trobarem l'antagonista d'en Sherlock, en Moriarty, que és igualment dolent i poderós. En aquestes dues primeres temporades de la sèrie, els protagonistes aniran resolent casos enrevessats i la figura de l'arxi-enemic anirà apareixent fins adquirir també protagonisme. En Sherlock es va fent famós fins a obtenir notorietat, i en gran part és perquè en Watson va narrant les seves aventures en un blog que té molts seguidors. Les investigacions són una mica CSI, però la personalitat egòlatra i magnètica de Sherlock no deixa indiferent. Tampoc s'entén com la gent que l'envolta li té tant apreci, però tant l'Inspector Lestrade, com la senyora Hudson, mestressa de la casa, com la investigadora Molly Hooper farien qualsevol cosa per ell. En Watson encara més, és clar. Però també hi ha gent que no li té tant afecte, naturalment.

Massa misteriosa per no interessar en Sherlock. D'aquí.
Els punts forts de la sèrie, a banda del propi Sherlock, són la posada en escena i el ritme frenètic. Els capítols són tan llargs que cadascun és com una pel·lícula, amb certa continuïtat i trames que es creuen. Els episodis estan basats en les històries de Conan Doyle i mantenen els noms o tenen noms semblants, però les trames modernes només suggereixen que són inspiracions, no recreacions. Encara que de vegades és una mica estressant, la sèrie es mereix totes les bones paraules que li dediquen.

Valoració: Enganxa, enganxa, enganxa, enganxa molt! 

2 comentaris:

  1. Què t’haig de dir, ja saps que Sherlock m’encanta, i la parella Sherlock – Watson funciona molt bé. En Moriarty es un dolent molt atípic, es genial, es clarament el meu secundari preferit. El ritme trepidant de la sèrie fa que l’hora i mitja passi volant. La gent que envolta l’insuportable Sherlock tenen una paciència infinita per aguantar aquest tio tan prepotent, però l’espectador gaudeix com ningú veient-ho :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una sèrie certament especial, que no oblida cap dels elements clàssics de Sherlock Holmes, però que alhora fa servir tots els prodigis de la tècnica que tenim a l'abast a l'actualitat. Els personatges estan molt bé tots, la mateixa senyora Hudson té cada sortida! Ara ja he vist la sèrie fins el final (del que està rodat), i la quarta temporada la veritat és que per molt. Però ja en parlarem quan la ressenyi. Realment, els capítols són molt llargs, però no es fan pesats en cap moment, són un no parar.

      Elimina