divendres, 21 de juny de 2013

Dijous i Divendres, Madrid.




Aquest viatge ha estat molt diferent. Des del primer moment, i no em pregunteu perquè, m’he sentit com una espia. Suposo que el tren ja ho té, això. Intercanviar informació és des de fa un temps més fàcil en l’àmbit ferroviari que en l’aeri. Per molts motius, però el principal, que ja no hi ha veritable primera classe en els vols curts. Els seients són massa estrets i si has de moure’t massa, despertes sospites. El control de maletes és un altre punt a tenir en compte. A l’aeroport s’ho prenen molt seriosament, ja no es poden dur microxips amagats a la sola de les sabates ni al cinturó. I si jo fos una espia? Crec que m’agradaria ser agent doble, però seria quelcom massa arriscat i no voldria posar en perill la meva família, així que res. Agent simple. I què o a qui espiaria? Doncs tenint en compte la meva professió, crec que està clar. Històries clíniques. Aniria als hospitals amb l’excusa de recollir dades per un estudi. Quan em deixessin sola amb les històries clíniques, trauria la meva mini-càmera de la pitrera i faria fotos indiscriminadament. Amb quin objectiu? No ho sabria, compliria ordres. M’allotjaria en un hotel, rebria un paquet confidencial, pujaria a l’habitació sense despertar sospites i al tancar la porta l’obriria d’una revolada. Un sobre. Instruccions. Què cal fer? És ben fàcil: memoritzar-les, destruir-les i seguir-les. Sense preguntar, sense contemplacions. Em costaria dur una arma. Màxim una navalleta per defensar-me, però res més. En algun moment la posaria al coll d’algú, sense atraure les mirades de la gent del voltant, i... Merda! M’han descobert! He d’anar a l’Schlecker comprar-me un tiny i unes tisores. No crec que sigui difícil trobar un Motel. Digueu a la meva filla que la seva mare sempre la va estimar molt. Que no em busqui. És perillós.

4 comentaris:

  1. Ostres Txaro, avui et superes. Imaginava un post com l'anterior, però veig que has deixat volar la imaginació. Tranquil·la, no li direm res a la N, però tu segueix fent posts, eh, que aquest blog segur que no l'espia ningú i no passarà res. Molt bo l'escrit, i quina manera de flipar-se!

    ResponElimina
  2. Aquest cop has anat massa lluny. STOP

    Els dos zeros de la teva llicència no et donen dret a fer públiques les teves activitats. STOP

    En breu rebràs un sobre amb les dades de la teva nova identitat a la xarxa (i t'asseguro que el pseudònim no tindrà tant de ganxo com fins ara). STOP

    Aquest missatge s'autodestruirà un cop l'hagis llegit.

    ResponElimina
  3. Boníssim! M'ha encantat el post. Hagués continuat llegint si hagués durat dos-centes pàgines més.

    ResponElimina