dimarts, 3 de maig de 2011

Ja són aquí!

En algun moment de la llarga espera se'ns va insinuar la por de que el nou disc, o fins i tot el concert, ens descebessin. Però aquesta possibilitat quedava descartada perquè, tal i com va insinuar en Pau Debón, el públic fa el concert. I així va ser. La cosa va començar amb les novetats intrigants d'un escenari decorat amb senzilles lampadetes d'Ikea i l'afició d'en Pau per nous intruments, com un petit xilòfon, una flauta de bec (sí, sí, la de foradets) o fins i tot una guitarra!, que s'afegien als ninotets de goma i al xiulet d'èmbol que sempre tenien el seu moment de glòria en els concerts de fa dos o més anys. La inquietut, però, es va anar apagant a mesura que la gent començava a prendre consciència de que presentar el disc volia dir tocar totes les cançons una darrere l'altra, com si enxufessis el CD, però amb les imperfeccions del directe i les mancances de l'acústica. Talment com si fos un examen oral: "aquest és el treball que hem fet i així us el mostrem". Però el públic teníem ganes d'AF, i vam respondre a aquesta passivitat amb un entusiasme contagiós, encenent la flama extraterrestre dels AF, que ens ho van agrair creixent-se a la segona part del concert. La glucosa va arribar a les cames d'en Pau, i fins i tot en Joan Roca mostrava signes de trempera. Van caure incunables com Bamboo, Portavions, Astronauta rimador, Darrera una revista o Wa yeah!, i no vam perdre cap oportunitat per escenificar la nostra estima equitativa pels demés, la llunania de Paris que va marcar aquell punt d'inflexió en les nostres vides o el somriure de cabells rossos de les llunes d'Antònia Font. Un bon record del que havien estat totes aquestes cançons, i un preludi del que en seran d'altres com Icebergs i geissers o Calgary 88.




2 comentaris:

  1. Ben cert, i molt ben descrit, però com a friki que sóc, no puc passar-ne una, ja se sap, això és el que fan els frikis. L'única aptitud que havia mostrat en Pau Debon a l'hora de tocar instruments havia estat justament amb la flauta, i apostaria que era la mateixa que va tocar aquest cop a Sospitosos. Anteriorment, la flauta feia aparició al final de la primera estrofa de Jo robot, just abans de dir MAxicosi, minipiemer, si butaca no sofà.... Bé pel xilòfon, però la guitarra, el proper cop que se la pengi, fins i tot podria arrencar algun acord, no?

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Xexu, pel comentari. Tens tota la raó amb el tema de la flauta. Si no em fallà la memòria, però, la incorporació que ha fet és que a Jo robot la tocava només amb una mà i ara ha après a fer anar els altres forats. No sé perquè em va venir al cap un xiulet d'aquells, però tens raó.

    ResponElimina