dissabte, 26 de març de 2011

Relats conjunts, Carnaval


Havia esperat aquella festa de disfresses amb candeletes. Emparat per aquella estrafolària disfressa que havien decidit dur els del grup, pensava declarar el seu amor a la companya. Feia temps que mantenien una relació, amagada dels ulls dels altres treballadors, i amagada, sobretot, de la seva dona. Ara sabia que que l'estimava, que volia més d'ella. Però també estimava la dona, i el seu fill nascut feia només set mesos. En aquell període d'abstinència havia començat el flirteig que no va costar massa portar a un altre estadi. Volia demanar-li calma, volia demanar-li temps perquè no era fàcil deixar la seva dona en aquells moments, era una decisió cruel, però la tenia presa, i així li ho volia comunicar, rere la màscara, davant de tothom, però amagat també.

Així ho va fer. Es desfeia en elogis, en paraules boniques i adornades per expressar-li el seu amor. Ella escoltava impassible, promeses i més promeses. Ell li parlava a l'orella, no es girava. Podia ser que estigues enfadada per alguna cosa? Li estava declarant el seu amor, no podia fallar-li, ara. Sabia que això la feia feliç, ho havia estat esperant, no entenia aquesta actitud. Intensificava les paraules, enfortia les promeses, però no va obtenir cap reacció, almenys que pogués percebre.

Rere la màscara d'ella, allunyada de les mirades de la gent, una llàgrima, una única llàgrima ben grossa rodolava per la galta amarant tot el seu món. No s'ho havia volgut creure quan aquella noia es va posar en contacte amb ella, però ara ja no en quedava cap dubte. La dona d'aquell indesitjable havia pres el lloc de la companya per comprovar amb els seus propis ulls, aquells que ara només eren capaços d'alliberar una llàgrima, la versió de l'amant. Ja eren dos cors trencats, els de la noia i el seu. Aviat hi hauria més coses trencades, però. Aquell mal nascut ho pagaria ben car.


La proposta de Relats Conjunts de març. Algú més s'hi anima?

9 comentaris:

  1. Ostres!. Es que hi ha coses que és millor dir-les a cara descoberta.
    De totes maneres; no em sap greu per ell, es mereix tot el que li passi i, si les dues dones s'han posat d'acord, li passarà de tot!
    Molt bon relat, Xexu, m'has donat un altre argument per explicar perquè no m'han agradat mai les disfresses. :-D

    ResponElimina
  2. Bufa ! doncs quina sorpresa tindrà quan la dona es tregui la màscara! Bon relat! seguirà?

    ResponElimina
  3. Oh! quin malparit!! Amb una criatura de set mesos!!... va, home, va... Mira, que de matrimonis se'n trenquen constantment, però quan sento que un tio s'ha buscat una "amiga" mentre la dona estava embarassada... és que no ho trago, no hi passo... Que li trenqui les cames, però... ja!!

    Per cert... molt bona aquesta de posar el relat aquí... està bé, eh?... Jo escrivint posts a tort i a dret al Petit Blog i a Artesania i tu al Llibres i aquí... no sé pas què pensar :-DD

    ResponElimina
  4. Ja se sap que darrera la màscara hi pot haver sorpreses.

    ResponElimina
  5. Eh! Volem el desenllaç. No ens deixes així.

    ResponElimina
  6. Molt bon relat! Impressionant. Que dur.

    ResponElimina
  7. Qui s'amaga tard o d'hora ensopega. M'ha agradat molt. Bon relat
    Fins aviat

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies als que heu vingut fins aquí per llegir i comentar el relat, m'alegro de que l'hagueu llegit i us hagi agradat. Està claríssim, certes coses s'han de fer a cara descoberta!

    ResponElimina
  9. Veig que els amfitrions som els últims en llegir-lo!

    Molt bo, el relat. Estic d'acord amb en jpmerch, però jo vull que l'allarguis pel començament, més que no pas pel final. Com han arribat a aquesta maquinació a la festa de disfresses? Com l'abstinència s'ha anat convertint en desencís... Bé, suposo que la gràcia del relat és que el cap es llenci a fer-se aquestes preguntes...

    ResponElimina