dimecres, 21 d’abril de 2010

De funàmbuls i tallats de cabells

Pots estar anys anant a la mateixa perruqueria, però quan de debò coneixes a la teva perruquera és quan et fas un canvi d’estil. Mentre em tallava quasi un pam de melena que ella mateixa ha anat modelant al llarg de dos anys*, em parlava i m’explicava mil coses. Estava nerviosa... – em quedarà bé? – i potser per això em parlava. Per tranquil·litzar-me. De totes maneres, us diré que el nerviosisme que es passa quan et tallen els cabells és relatiu. És com un funàmbul caminant amb una xarxa de protecció, perquè saps que si no t’agrada sempre pots tornar a deixar-te’l créixer. L’únic desastre que mai he fet va ser als 13 anys, quan vaig decidir tallar-me el serrell. Mai, repeteixo, MAI ho feu amb els cabells molls!!


*Xexu: em sap greu...



dimecres, 14 d’abril de 2010

Conjugació de saber

Ja sé que darrerament estem molt enfeinats, la vida ens absorbeix. Ja sé que he estat una mica desconnectat, i no sé si prou a l'aguait del que està passant, us està passant, ens està passant. Ja sé que sabeu que hi sóc i sé que sabeu que sé que vosaltres també. I ja sé que la vida passa i que es perden moments i oportunitats. Però tot i saber totes aquestes coses, vull que vosaltres sapigueu que esteu sempre en el meu cap i que mai m'oblido de vosaltres, que, al contrari, penso en vosaltres molt sovint, més del que creieu. AF ha tornat, i ahir vaig saber que necessito amb molta urgència, però molta, anar a un concert seu. Escoltant cançonetes i cantant-les davant de la finestra em veia a mi, però pensava en vosaltres. Em cal un concert amb vosaltres. Milers d'imatges. Milers de records. I en vull més, vull sumar, vull acumular, vull col·leccionar moltes més estones amb vosaltres. I jo faré un martini bianco. Vull que sapigueu també que vos estim amb total desmesura.

Què mires?

dilluns, 12 d’abril de 2010

Bioquímic honoris causa

Avui he llegit una entrevista a en Joanmi a l'Avui i m'ha agradat molt. La copio perquè crec que ens donarà molt tema. Aquest tio és un CRAC i es mereix ser bioquímic! Creieu que podríem entabanar a la UB perquè li donessin un títol honoris causa?

Arbre que mira fanal. Fanal que mira façana. Façana que mira rellotge. Rellotge que mira campana. Campana que mira Bibiana. Bibiana que mira Joan Miquel. Joan Miquel que despista mirada. A les cançons del Joanmi les coses es miren. Però en una entrevista, ell desvia contínuament la mirada. Amb prou feines em mira, però en canvi diu que ha xerrat més avui que en els últims dos anys de la seva vida.

UN MÓN HORRIBLE. Curiós, és tímid, però li agrada disfressar-se. De Blancaneu, d'astronauta, de submarinista, de karateka. És algun tipus de teràpia de xoc això? És un mecanisme de defensa, una tàctica per superar la timidesa. M'ha costat, però estic aprenent a viure en societat sense que això m'afecti. Difícil? Sí, perquè a mi em fa por tot. A mi em fa por el món: és un món horrible i vivim en una guerra ininterrompuda. Tothom està molt desesperat. Jo també.

WA YEAH! Les lletres de les teves cançons estan plenes de marcianets, asteroides, maquinetes, piruletes i robots. Fas música per a nens adults? Crec que no. Jo faig música per a tots els públics, música fàcil d'entendre, jo vaig a lo fàcil. I fer música fàcil és molt difícil? Sí. És molt més complicat fer una cosa senzilla que una cosa complexa. Per cert, corre el rumor que Antònia Font se separa, veritat? No, mentida. El sentit de l'humor és la teva gran arma? L'humor és un mecanisme mental obligat: a mi el sentit de l'humor em fa gràcia.

MISTERIS I AMORS. El Joan Miquel fa el que vol, i sempre li surt bé. I escriu llibres però no en llegeix. El misteri de l'amor és el títol de la seva primera novel·la. Has resolt l'enigma? Sí. Els humans ens hem de reproduir, però com que per desgràcia els éssers humans tenim intel·ligència, en lloc de relacionar-nos sexulament de forma pràctica com els lleons i les flors, ens hem hagut d'inventar això de l'amor -que és una complicació extraordinària i pura farsa-. T'has enamorat molt, tu? No. Jo tinc una parella, amb ella he complert la meva etapa reproductiva i ja no tinc cap necessitat d'escampar la meva genètica pel món.

SEXE I SEDUCCIÓ. Has estimat més o t'han estimat més? He estimat poquet. Sóc un individu solitari. Estimar va en detriment de la meva feina: com més sol estic, millor em va tot. Hi ha una cosa que em fa molt feliç: i és que la feina em vagi bé. I perquè em surti bé, necessito estar molt temps sol. I com es compgina això amb la família? Tenint una família que ho entengui. Amb què et quedes, amb el sexe o la seducció? El sexe és una activitat biològica, la seducció una activitat social, per tant em quedo amb el sexe. La seducció no té cap interès.

ESTRELLES I ROCK. El Joan Miquel és més antiheroi que sex symbol i pateix més que disfruta damunt l'escenari. Ets l'antítesi de l'estrella de rock? No hi ha res mes patètic que una estrella de rock, aquest xou de jupa de cuir i pose damunt l'escencari és deplorable. Posats a estripar, caga't amb alguna altra cosa: el futbol és una merda absoluta, representa tot el contrari del que per a mi significa la civilització. El trobo primitiu, una cosa horrorosa.

MÉS O MENYS: Què ets més, inconformista o irònic? Sóc molt inconformista i massa irònic. La ironia és impertinent, no m'agrada. Ho estic intentant deixar. Desconcertant o dispers? La meva dispersió a vegades es concentra: no pienses que estoy triste si no me ves sonreir, es simplemente despiste. Caradura o narcisita? Sóc totalment bipolar: hi ha dies que em penso que sóc el millor artista del món i dies que em veig com un absolut desastre. L'autocrítica és una cosa que s'ha de cultivar. I una mala crítica, et pot ensorrar? Fa que sí amb el cap, per un moment em mira i automàticament torna a posar la mirada a l'infint.