dilluns, 26 d’octubre de 2009

A Saturday night and a grateful beggar

Les nits d’Edinburgh són fredes. Si sortim per la nit amb previsió d’arribar tard, en GG s’encarrega d’encendre la calefacció abans perquè en arribar trobem càlida la casa. Al llit tenim un nòrdic que abriga bastant però si tenim més fred ens tapem amb una altra manta o encenem una mini esterilla elèctrica que tenim (la que utilitzo per les cervicals) i ens dóna escalfor. Som uns privilegiats de poder tenir aquestes coses, coses bàsiques que de vegades passem per alt.
Ahir per la nit vam anar a casa d’uns amics; al sortir feia molt de fred i ,sobretot, aire però vam decidir anar caminant, ens venia de gust caminar malgrat el fred. Sabíem que en arribar a casa un got de llet calentona i amb mel ens esperava, i ens voliem guanyar el plaer. Caminant, vam veure assegut a terra un home gran, d’entre 70 o 80 anys, tapat amb una manta. Al passar de llarg i veure´l vam tenir la necessitat de parar-nos per donar-li algo de diners. Estàvem continuant el nostre camí quan ens vam aturar per retrocedir i anar a parlar amb aquell home. Li vam oferir beguda calenta però se’ns va fer difícil trobar-ne a aquelles hores, així que li vam comprar un entrepà calent. La mirada d’aquell home, d’agraïment, crec que no la podré oblidar. Vam estar una estona parlant amb ell i ell no parava tota l’estona de donar-nos les gràcies. Jo no vaig poder reprimir les llàgrimes al veure els seus ulls. Ens va explicar que per poder menjar calent i dormir sota sostre havia de pagar 10 pounds la nit i que durant el dia demanava diners per a pode4r pagar això. No sabem si això que ens va dir és veritat o mentida, però això ja és un altre tema. El que tinc clar és que si el torno a veure el tornaré a ajudar!

Com a anècdota graciosa del post dir que vam entrar a una disco tipus “Three Sisters” per demanar un cafè amb llet! Us imagineu la cara del cambrer, oi?

5 comentaris:

  1. Volia dir que aquest preciós escrit és obra exclusiva de la Rach. Has sapigut captar molt bé amb paraules el que ens va passar dissabte per la nit. Aquell agraïment en la seva mirada no té preu.

    A Edinburgh hi ha menys indigents i gent que dorm pels carrers que a Barcelona, però té tela la gent que, per les circumstàncies que siguin, ha d'afrontar les dures condicions del clima escocès, sobretot a l'hivern. Pel bé d'aquesta pobra gent, espero que les organitzacions humanitàries/caritatives baixin el llindar suposat dels 10 pounds per nit. Per la nostra part, com diu el post, ajudarem en el que puguem.

    ResponElimina
  2. Sou realment l'hòstia, aquest gest vostre va ser preciós. No m'estranya que el pobre home mostrés agraïment, poca gent deu tenir detalls així amb ell. Aquesta anècdota no fa més que confirmar l'opinió que tinc de vosaltres. M'acabaria els adjectius.


    A aquesta noia, que li donin accés ja, no?

    ResponElimina
  3. Molt bé, el post, Rach.

    Un gest molt bonic per part vostre, si senyor. Em quedo realment sense paraules, perquè sento vergonya per les vegades que he passat pel costat d'una persona que dorm al carrer, i no haver-li ofert el meu ajut.

    Ja sé que és normal, que estem acostumats, que puc trobar mil explicacions a que els meus ulls ja ni vegin a aquestes persones. Sí, les puc trobar, però quan hi penses, et sents malament per ser tan... tan... no trobo adjectius, ja m'ajudareu.

    ResponElimina
  4. Ei, nois, moltes gràcies. Ja sabeu que aquestes coses em fan un pèl de vergonya. Aquest escrit el vaig escriure per mi, no per publicar-lo, però en GG em va animar a fer-ho.

    La meva mare acostuma a ajudar a aquesta gent i jo em mostrava més o menys escèptica davant aquest comportament quan vivia a bcn. Des de que estic aquí a edinburgh miro a aquesta gent diferent, sobretot per les qüestions de fred, però no acostumo a ajudar-los. Però al veure a aquell home gran vam sentir un impuls perquè sentiem que realment necessitava escalfor humana. Em costa molt d'escriure-ho, nois, el que tinc al cap no puc transmetro-ho, no sé fer-ho.

    A bcn hi ha tanta gent que demana que no els mostrem atenció però aquí hi ha tant poca gent que quan trobes un et pares i recapacites una mica.

    També vull dir que m'he informat una mica sobre les ajudes que els hi donen i aquell home tenia raó, per poder dormir calent i poder sopar han de pagar 10 pounds faci el temps que faci i ho trobo molt bèstia. Cal dir també que l'ajuntament concedeix moltes ajudes per evitar que la gent arribi a aquests extrems.

    gràcis!
    raquel

    ResponElimina
  5. Hòstia Rach, se m'ha fet un nus a la gola només de llegir-ho, així que crec que em puc fer una idea del que devies sentir en el moment en que aquell home et va mirar amb agraïment sincer.

    M'agrada molt saber que sou així i estic content de que ho sigueu plegats. Vull dir que pel que expliques, cap dels dos va sentir escepticisme o dubte davant l'actitut de l'altre.

    Rach, moltes gràcies pel post. GG, moltes gràcies per demanar-li.

    ResponElimina