dijous, 31 de juliol de 2008

Extraterrestres

Un concert previ anulat per una intensa pluja.
Un sorteig fet per Caixa Manlleu.
Uns afortunats que vam poder anar a aquesta vila osonenca.
Un escenari molt acollidor i familiar, per la seva mida relativament petita.
Uns koales envoltats de gent, d'arbres i de música antoniafònica en el seu estat més pur, sense orquestres ni res, ells sols.
Un ordre canviat del repertori, que feia prometedora la vetllada.
Unes "A Rússia" i "S'Univers és una festa"que donaven molta empenta i embranzida al concert. Uns acords molt característics i alhora inusuals.
Una trucada de telèfon per a aconseguir un testimoni de la cançó que estaven tocant.
Una bogeria a les cordes vocals.
Uns música que ens feia moure el cos sense que ens adonéssim.
Un inici i un "Final".
Pensar en s'estiu sense demanar-ho.
Rituals que es mantenen tot i les absències.
Uns bisos inesperats.
Una carretera fosca.
Una crònica telegràfica.
Punt.

dijous, 17 de juliol de 2008

Afortunada

A la vida m'han tocat moltes coses bones... però mai m'havia tocat res en un concurs!! I avui m'han  trucat per dir-m'ho:

M'HA TOCAT UNA ENTRADA PEL CONCERT D'ANTÒNIA FONT A MANLLEU!!

Declaracions: Dono les gràcies als koales per fer-me el xivatasso de que aquest concurs existia. Les proves han estat difícils, però gràcies al suport del meu nòviu (que és l'enveja de totes les noies) les he pogut superar. 

dimarts, 15 de juliol de 2008

Una mica de poesia...

No és la primera vegada que apareix alguna obra d'aquest art (la poesia) al nostre blog, però donada la baixa freqüència d'aquestes aparicions, he cregut convenient compartir amb vosaltres un poema de Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau que vaig sentir fa molt de temps i del que no n'havia tornat a saber res.


A part de molt bon poeta, Josep M. de Sagarra també era un sarcàstic i un iconoclasta. En el cas del poema que us adjunto, va fer ús de tota la seva sàtira per fer mofa d'un monjo anomenat Fra Rupert, que en temps de la Segona República va arribar a tenir molta influència entre la burgesia dominant de Barcelona. Si les meves fonts no són incorrectes, el va recitar en públic un 19 de desembre de l'any 1935 després d'una conferència de Federico García Lorca. Pel que es veu, l'èxit va ser tan gran que l'actriu Margarida Xirgu, present entre el públic, va enfilar-se damunt d'una cadira per recitar-lo de nou, però aquest cop imprimint-li el dramatisme digne d'una comèdia grega. Segons diuen, Lorca, emocionat, va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con una actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".

Que així sigui!


_________________________________



BALADA DE FRA RUPERT

Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl.lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.

La que els tocqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.

dilluns, 14 de juliol de 2008

En s'estiu

L’estiu ja fa un mes que ha arribat i ningú no ha canviat el disseny del nostre blog. M’he decidit a fer-ho perquè estic aburrida. Tinc feina, sí, però no tinc ganes de fer-la. És que l’estiu ja ho té, això, que et deixa amb poques ganes de fer res. Res que no sigui prendre una cerveseta fresqueta fresqueta, anar a una festa major, banyar-se a la platja, sopar tapes en una terrassa, ... Són coses d’estiu, clar.

dilluns, 7 de juliol de 2008

Torna Viure Sense Tu

El passat divendres dia 4, amb ganes d'un concert 'normal', vam desplaçar-nos uns quants de nosaltres fins a Terrassa per assistir al concert que els Antònia Font van fer amb motiu de la festa major. Vam arribar tard, després de perdre'ns una mica, com no podia ser d'altra manera, i vam aparcar força lluny del lloc del concert. Un cop allà vam comprovar que el concert de temporada és similar al dels anys anteriors, amb diferent ordre de cançons, i prescindint d'algunes, però amb molta presència del Batiscafo. Bé, ens en vam perdre unes quantes, així que haurem d'esperar a una propera cita per confirmar-ho.


Va ser un concert com tants d'altres, amb poques coses especials, i el més destacable va ser que en Pau no tenia massa el dia, i en dues cançons diferents va quedar-se sense cantar. Una d'elles era Sa vida de s'astronauta, en la que amb prou feines si cantava la tornada. No sé a que es devien aquestes llacunes, però no se'l veia gaire fi. Almenys no vaig veure cap mirada assassina de l'Oliver cap a ell, com alguna altra vegada. A part d'això, algú va llançar a l'escenari dos llibrets, un de Nietzsche, i l'alre un Antic Testament. Hi ha gent per tot.

Això sí, si en alguna cosa va destacar el concert, a part de que no va sonar Astronauta Rimador (snif), va ser en els bisos. Allà va sonar Bamboo, que va ser molt emocionant, Vitamina Sol, que sempre és d'agraïr, entre d'altres, i el concert va acabar amb Viure sense tu, com ha de ser! Feia temps que no sentíem aquesta cançó en concert, i és que crec que no hi ha millor manera d'acabar. Així vam marxar amb bon sabor de boca. Potser el concert no passarà a la història, però ja en tenim un més.

divendres, 4 de juliol de 2008

Vall d'Incles (Andorra)

Surts de treballar el divendres. Com que és estiu, pots plegar una estona abans, de manera que vas amb la calma. Passes a recollir-lo al laboratori. Ell podria plegar més aviat, però no ho fa i tu l'esperes llegint blogs. Finalment, després de canviar un llum fós del cotxe, us encamineu cap al nord. Ronda de dalt, C-16 (peatge 1), Manresa (peatge 2), parada a sopar a Guardiola i seguim cap al tunel del Cadí (clatellada!) i la Seu d'Urgell. Girem a la dreta per creuar la frontera amb Andorra. A aquella hora no hi ha ningú, però és igual d'emocionant. Anem a un altre país! Tirem tot recte fins que trobem la corba (després del Tarter). La reconeixem de seguida i agafem el desviament. Ara la carretera és molt més estreta, i la vall queda a la dreta. Es fa difícil triar parcela un cop arribem, perquè és molt fosc, però ho fem i muntem la tenda com dos escoltes ben entrenats (quina ràbia!!). Mirem les estrelles i escoltem el riu. Després ens abriguem i anem a dormir. Quan ens llevem l'esquena ens fa una mica de mal i el sac més que abrigar molesta, però sortim i veiem això:

Visca l'estiu!!!!!