dissabte, 31 de maig del 2014

Una meravella

Avui me mare m'ha dit que estic molt enamorada de la meva filla. Per sobre -diu- de la resta de mares que coneix. M'ho ha dit com si això fos una cosa negativa. I pot ser que sigui així, mai sabem què és allò bo i què és allò dolent de les emocions, si és que hi ha bo i dolent.

Just abans, amb ella, parlàvem de que avui en dia els pares estem massa pendents dels nens. M'ha fet pensar que abans el model era diferent. Els avis estaven disponibles el 100% del seu temps per cuidar als nens. No com ara, que la meva mare em dóna un cop de mà, però jo a les 5 hi he de ser sí o sí perquè ha d'anar a treballar. La relació amb els avis no pot ser la mateixa que era abans ni de conya. Com tampoc pot ser-ho la relació amb els pares, doncs avui en dia hem de cuidar-los molt més nosaltres que els avis. O nosaltres, o la llar d'infants o els cangurs.

També he pensat en el que ahir ens va sortir a la conversa amb una amiga, que tant ella com jo notem que tenim un vincle amb les nostres filles més enllà del que poden tenir altres mares. Per haver-les alletat, però especialment per haver-nos passat moltes hores amb elles.

Estic en contra de pensar i fer pensar que criar és desagradable. Està clar, que hi ha moments que regalaria la meva filla! Però no per això he de deixar-la en evidència cada cop que li tiren una floreta. "Que bé que menja, no?", "Sí, sí, però ja te la deixaré un dia a dormir i veuràs que no és tan maca com sembla". Però, què té a veure una cosa amb l'altre? A mi que no m'hi comptin. Si la meva criatura menja bé, doncs agraïda estic i que segueixi així!

Per altra banda, i ara vaig al meu jomés científic, és que no puc deixar d'estar meravellada amb la meva filla. És que si ens hi parem a pensar -oh, estudiants de les ciències de la vida- veure una criatura desenvolupar-se és una de les coses més màgiques d'aquesta vida. I poder viure-ho d'aprop no té preu. Ho dic des de la curiositat científica, de l'interès per conèixer els processos pels quals la vida s'obre camí i ens fa ser el què som.

Repeteixo el que deia al principi. No sé si això és una cosa bona o dolenta. Potser senzillament és una cosa més.

3 comentaris:

  1. Mmm...aquest és un d'aquells posts que comentaré d'aquí a uns anys, no?

    ResponElimina
  2. Escolta aquesta cançó de la Paula Rojo que es diu "Solo Tu".
    Crec que tots els pares estem enamorats dels nostres fills, crec que va contra-natura no estar-ho.

    El vincle és la clau de i per tot.

    abraçades

    ResponElimina
  3. XeXu, tu pots comentar sempre que vulguis. Rellegint el post, veig que hi ha alguna part una mica flipada. El que pretenia ser una pinzellada antropològica sobre el canvi generacional, ha quedat en quelcom bastant cursi.

    Rach, m'escoltaré la cançó!

    ResponElimina