Banys de lluna plena

Des de fa un temps he adquirit l'hàbit d'aprofitar les nits properes a la lluna plena per anar a córrer pel bosc de nit. Equipat amb un frontal, em començo a allunyar del poble pels petits camps de conreus fins que m'endinso de ple en els boscos que cobreixen les estribacions del Montseny. És una activitat que havia vist practicar als ultrafondistes (quan corres quinze o divuit hores, alguna o altra t'enganxarà de nit) i que un company meu, també pare de família i amb dificultats per trobar moments per a l'entrenament, m'havia suggerit. La sensació és estranya i al principi contradictòria. Com diu el Kilian Jornet en el seu llibre, busquem estar en contacte amb la natura més salvatge, però sovint quan ho assolim ens persegueix una sensació de por i d'inseguretat per estar lluny i desprotegits de la manada. Corres per cirqüits que has fet mil vegades a plena llum del dia i, en canvi, tens certa por a allò que és desconegut, a trobar-te un gos perillós enmig del camí (quan mai te l'has trobat de dia), o un senglar (quan el primer que farà és fugir del llum del frontal). És un exercici de confiança en la realitat, un esforç per no deixar que la teva ment et convenci de pors i perills inexistents o sobredimensionats, però un cop ho aconsegueixes tot es capgira, et sents recollit, calmat, et sents formar part de la natura i no voldries abandonar aquest estat per res del món. Això sí, en l'era global quan et penses que ets una excepció, una raresa, veus dos llumets al mig del bosc (què és allò? Es mou? Seran caçadors?). Els llumets s'apropen i començo a sentir la respiració de dos corredors tranquils que em creuen saludant-me amb un "bona nit" tan normal que juraria que no sóc l'únic sonat que s'han creuat aquesta nit.