Comunitat del Fosfat

Calipso ve, calipso va...

2012-01-24T18:40:00.000+01:00

Abans que vinguin aquells que ens trobem fins i tot a la SOPA, vull compartir aquí el que és l'avançament del nou disc de Els amics de les arts. El nou disc es dirà Espècies per catalogar i sortirà a la venda el 14 de febrer. Em podeu creure que el compraré, i espero tenir l'oportunitat de veure'ls ben aviat en directe novament. No hi ha vídeo encara, però ja podem escoltar el primer senzill que es diu Monsieur Costeau. Un consell, no us quedeu amb la primera impressió. Com sempre, la música cal pair-la.

Cap d'any bq

2012-01-01T20:43:00.005+01:00

Mai abans ens havíem reunit per cap d'any tants membres de la Comunitat. Per algun motiu o per l'altre, cap d'any no era una festa típicament bq. Si l'any passat en Gerhart ja va unir-se al nostre habitual sopar com a solució d'emergència, aquest any també hi era la Txaro. Els 5 dels concerts vam estar reunits al voltant de la mateixa taula, amb altres amics, amb abundant menjar i amb la participació inevitablement estel·lar de la canalleta. El més important és que vam deixar un altre any enrere plegats, ens vam abraçar, ens vam besar i vam brindar tot desitjant-nos un bon 2012. La idea és compartir-lo, encara que sigui en la distància. Hi faltava gent, però em va agradar passar el cap d'any amb vosaltres. Aquí deixo el primer granet de sorra per un any ple de trobades, activitats i posts! Molt bon 2012 a tots. Us deixo un regalet per començar l'any amb bon peu:

The wheels on the bus

2011-11-29T16:38:00.000+01:00

Per un nadó la vida evoluciona a tota velocitat. Tot és nou, tot és sorprenent i tot significa un nou aprenentatge. Com un disc dur amb una capacitat infinita, és un no parar de recopilar informació. Però és clar, part d'aquesta informació es deixarà de fer servir, quedarà obsoleta també a la mateixa velocitat, ja que la renovació és constant. Cal adaptar-se per no caducar.

Ja han passat els temps de la masovera, s'ha d'estar al dia. Us presento el nou hit en el petit univers d'E, la cançó de la temporada. Generalment recomano que mireu el vídeo, que sol valer la pena. En aquest cas, el que recomano és que no el veieu. I si ho feu, quedeu avisats. Ja no cantareu una altra cosa...

Et trobaré a faltar...

2011-11-22T14:39:00.001+01:00

Honestament, he d'acceptar que ha estat per cobdícia. De justícia és que reconegui que no m'has fallat mai, que m'has acompanyat lleialment i amb humilitat durant més de deu anys, projectant les meves alegries i les meves penes espai enllà. Al llarg de tot aquest temps has demostrat austeritat i robustesa, però per sobre de tot has estat tenaç i pacient, observant amb parsimònia i calma com la vida anava canviant al teu voltant, com la tecnologia anava evolucionant i superant les teves capacitats. Però he sigut jo el que no he sabut estar a l'alçada de la teva força i m'he deixat endur pel cant de sirenes de la tecnologia 3G. Sóc conscient que cap altre mòbil, per molt "smart" que sigui, aconseguirà igualar la teva resistència i fortalesa, i és per això que vull que sàpigues que no t'oblidaré i que en ocasions, sense dir-ho a ningú, fins i tot et trobaré a faltar.

Espaguetis amb frankfurt (incorporat)

2011-11-06T19:58:00.000+01:00

Per tots és coneguda la meva poca traça a la cuina, si es tracta de cuinar estic molt lluny dels plats que es curra en Gerhart, o de les virgueries de la Rach. Bàsicament es tracta de mandra, m'agrada molt menjar, però tancar-me a la cuina sempre em sembla una pèrdua de temps, així que vaig a coses fàcils. Cuina de supervivència. Aquest cap de setmana però, vaig voler provar una cosa que vaig veure per internet, i la vull compartir més per curiositat que per dificultat. Es tracta de posar salsitxa de frankfurt als espaguetis, però no com a afegit, sinó com a part dels espaguetis mateix. Això implica que abans de bullir-los, farem brotxetes d'espagueti i frankfurt, de la manera que es veu a la foto, a gust de cadascú:

Un cop bullida la pasta amb els frankfurts incorporats, el resultat és que els trossets de carn queden travessats per espaguetis cuits, de manera que no cal barrejar massa perquè hi hagi carn a tot arreu. Uns exemples:

És una completa ximpleria, seria igual coent els frankfurts a part i després tirant-los a la pasta, però va ser divertit fer-ho i veure que, efectivament, és possible. Ja ho veieu, un que s'avorreix.

Noticies fresques

2011-10-25T16:11:00.002+02:00

Porto varis dies enganxat al telefon i haig de reconeixer que no he donat l'abast. Us ho volia dir personalment, of course, pero el temps se'ns tira a sobre i haura d'esser electronicament...

Alla va: Resulta que el Dimecres dia 26 d'Octubre, la Noemi i jo fa 10 anys que sortim! I per celebrar-ho hem decidit que ens casem.

Farem un casament civil, a Rochester el Dimecres dia 26 d'Octubre (si, aquest dimecres=dema) a les 7pm de la tarda GMT-6 (2am de la matinada de dimecres a dijous, hora catalana GMT+1). El casament sera senzill i poc pretencios.

By popular demand (de la familia, que no venen) estic preparant un streaming a traves de ustream.tv per retransmetre el "Yes, I do". El link directe es http://ustre.am/Ec3H i suposo que estara actiu uns 15 minuts abans de la ceremonia (1:45am). El canal porta un funcio de chat, pero us heu de registrar abans (potser seria una bona idea que us registressiu abans d'hora).

Potser pels voltants del dia 30 de desembre farem una celebracio a Catalunya per la familia i prou. Anire bastant de cul aquest Nadal, pero suposo que algun moment trobarem per reunir-nos i parlar!

Si, anem de cul perque ho vam decidir fa 2 setmanes, pero en termes d'organtzacio, jo crec que arribem a temps... Ara ja ho sabeu! Una abracada ben forta a tots!!

Xavier

Alpinistes-Samurais

2011-10-04T17:45:00.003+02:00

Mira com són les coses, la tecnologia és una trampa. Però també és molt útil, si li fas cas, fet que no sempre passa. Amb ella es pot arribar molt i molt lluny, i permet estar en contacte amb els que més estimes. L'altre dia, vaig fer una cosa que es veu no faig gaire sovint, escoltar els missatges de veu que tinc al mòbil, i vaig parar molta atenció quan unes veus pre-fabricades esmentaven que tenia un missatge del 4 de setembre, d'un número que començava amb el +34 d'Espanya...vaig pensar, qui collons va trucar des d'Espanya a les tantes de la nit? I em trobo escoltant com estaveu cantant "Alpinistes-Samurais" en un concert d'Antònia Font, brutaaal!!! Ei nanos, volia deixar constància aquí que aquest detall ens ha fet molts molta il·lusió, i us ho volíem agraïr, moltes gràcis de part dels tres per aquest detall tan gran, guapos!! Sento haver trigat tant en adonar-me del fet, soc un cas... En fi, només us volia fer una pregunta: com us sentieu xerrant amb es contestador?

Els Marcel

2011-09-30T16:37:00.001+02:00

Algú ho havia de fer.

I just called to say I love you

2011-09-29T19:52:00.002+02:00

Tens sospites de que estàs embarassada. Un dia, agafes un test d'embaràs de la feina i al matí següent (ben d'hora ben d'hora) es confirma. No t'ho acabes de creure i si t'ho creguessis tampoc sabries ben bé el que comporta. Seré mare!

El ginecòleg acaba de confirmar-ho. Sents el seu batec per primera vegada i t'endús al bolso una ecografia del teu petit llangardaix. Els primers tres mesos d'embaràs són una merda. Estàs cansada i no tens ganes de res. Ni de parlar de la criatura que ha d'arribar. Passat aquest període, tot és vitalitat i energia. Et sents una Joana d'Arc, una triomfadora amb ganes de menjar-se el món. Et conformes amb una llesca de pa amb nocilla, però no cada tarda no fos cas que ens engreixéssim massa. El mateix dia que saps que és una nena, et diuen que hi ha una cosa al cor que no quadra. Plores i és aleshores quan t'adones que ja te l'estimes. Penses en una amnicentèsi i et planteges què faries. Tu que sempre ho havies tingut tan clar... Per sort, tot queda en un no-res i aprofites per aprendre de l'experiència. Ja t'ho havien dit, que tenir fills vol dir patir, però no t'havies imaginat que seria així. És dolorós!

Penses en el part... de fet, hi has pensat des del primer dia, però ara hi penses de debò. A la primera classe d'educació maternal la llevadora té la capacitat de llevar-te la por i de fer-te veure que no és necessari que t'estaborneixin, que pot fins i tot ser una experiència bonica. I així és. No es pot descriure amb paraules. Després d'hores de dilatació conjunta amb el meu company de vida (sense el qual no hauries pogut arribar fins aquí i no em refereixo només a la biologia del tema), la veiem. La sortida es preciosa, és una explosió d'emocions. D'ella, nostres... És un moment indescriptible que vull guardar com un tresor.

Els primers dies estàs en un núvol. Tens energia i paciència per parar un carro. Els següents ja costa més, però poc a poc també et compensa més. No saps perquè, no saps com, però et compensa molt. Ja te l'estimaves, però ara és diferent. Te la mires mentre dorm i penses que te la menjaries. Aquestes galtones tan molsudetes... però no vols destorbar-la. La deixes dormir i repasses la cançó que li cantaràs la propera vegada que hagi d'adormir-se:

I just called to say I love you

I just called to say how much I care

I just called to say I love you

And I mean it from the bottom of my heart

Lopes

2011-09-08T20:13:00.001+02:00

Aquests dies que es parla tant del català a les escoles, de les noves lleis, dels atacs continus que rep el nostre país, posem-hi una nota d'humor, perquè de pedres al fetge ja no ens en caben més. No us perdeu aquest vídeo que m'han enviat del mític Lopes de Plats Bruts explicant què és Catalunya i el català en només 47 segons. Impagable.

Sant Quirze, i ja en van 30

2011-09-05T22:13:00.000+02:00

Ja se sap que canviar d'edat i posar un 3 a davant, no es posa igual de bé per tothom. És el que es diu la crisi dels 30, però jo fa temps que vaig deixar enrere tot això, de fet no la vaig passar quan tocava. Ara en tinc una nova oportunitat, i és que ahir a la nit, en diumenge, vaig assistir al meu trentè concert d'Antònia Font.

A banda d'aquesta efemèride, el concert va ser especial per algunes altres coses. El motiu principal pel qual em vaig comprar un cotxe va tenir sentit, el C3 ens va portar al seu primer concert. Bé, els dos C3os ens hi van dur. La N va viure el seu darrer concert prenatal, al proper que vagi esperem que ja sabrà almenys la meitat d'Astronauta Rimador (la seva mare es queixa, però està en una forma envejable, l'hauríeu d'haver vist cantant-la!). A més, era un últim concert in extremis, per acabar l'estiu de l'única manera que el podíem acabar.

En Pau, fent que toca la guitarra

Si analitzem el concert, no el comptaria entre els millors. Era en diumenge, i alguns teníem coses a fer dilluns al matí, com treballar, per exemple. El vam veure des d'una perspectiva diferent, des del costat de la taula de so, per temes logístics, però això no va ser impediment per gaudir-ne. Lamparetes sencer a excepció de Calgary88 que la fan al final (ja no la canten dos cops), ens ho agafem amb resignació. I la selecció d'èxits de després seria millorable, però és que hom, després de 30 concerts, es torna exigent. Ens en va faltar alguna d'important (Viure sense tu!), com ve sent costum, i en sobraven d'altres (Robot, Holiday...). Algunes no podien faltar (Portaavions, Tots els motors...) i em va semblar rància la versió de Final (una cançó que m'encanta), per una gran Darrera una revista. I és que no sé de què em queixo, si al final no vam parar de cantar i ballar. Antònia Font, què vols?

En Joan Roca en el seu paper, però no s'aprecia si està content...

Sibaritismes d'estar per casa

2011-08-12T16:07:00.003+02:00

Mira, poses ceba a sofregir; força oli i foc fortet. A mig fer hi poses un gra d'all i quan la ceba ja està dauradeta hi tires l'arròs. Gros; Montsià, si pot ser. Llavors es tracta de sofregir l'arròs i deixar que es cogui en el seu propi midó, ajudat de tant en tant per cullerades del brou de pollastre que tens en un cassó, mantenint-se al punt del bull. Una mica de brou i remenar fins que se'l begui tot. L'operació no és complicada, però requereix paciència. Sovint penso que algunes actituds de la saviesa popular ens esclavitzen i no ens permeten veure la vida sense el component falsament necessari del patiment, però en aquest cas, els vint minuts ben bons que et pot costar el procés donen valor a allò de que "és bo tot el que es fa desitjar". De fet, apreciaràs més el procés si algun cuiner colega et confessa que als restaurants hi solen posar nata per estalviar-se de tenir algú remenant l'arròs durant vint minuts. Quan ja fa quasi el temps, el rectifiques de sal i hi afegeixes una darrera cullerada de brou. Al final ha de quedar un pèl sosso de sal i més aviat sec, doncs un cop acabat de coure el retiraràs del foc i li afegiràs mantega i formatge parmesà ratllat. L'escalfor de l'arròs desfarà, ja fora del foc, aquests dos últims ingredients, que li donaran la textura cremosa i el punt de sal que el plat requereix. Dues fulletes de julivert, per allò de que la bona cuina també entra pels ulls, i a dinar. Si t'ha quedat tan bé com esperaves (o la gana t'ho fa apreciar tant com et mereixes) acompanyaràs el risotto d'un vi blanc ben fresquet i substituiràs l'atabalament del telenotícies pel bon rotllo d'una música tranquil·la, però viva. A la teva pròpia salut!

AF a Banyoles, més lamparetes

2011-06-26T23:39:00.000+02:00

Banyoles era un marc incomparable per un gran concert. Hi havia dos inconvenients inicials: que era de pagament, i com arribar-hi. Cap dels dos no va suposar cap problema. Un cop allà, pintava molt bé la cosa: a l'aire lliure, al costat de l'Estany, una nit força agradable. Però quan vam entrar, una petita decepció, davant l'escenari, cadires de plàstic. I jo que ja m'imaginava un concert com aquells del principi...

De manera incomprensible, vam poder seure a la segona fila. Després de l'Uao, uao, uao, uao... inicial, vam sentir el Lamparetes sencer, sense canvis, sense variacions, i amb les cançons que ja seria hora que aparquessin per donar lloc a alguns clàssics oblidats. Conclusió: paciència.

Després d'això, en Pau va anunciar que farien una barreja de cançons dels altres discos, amb la seva dicció característica. Aquí la cosa va començar a anar bé, però el públic no estava massa animat. Em preguntava quan es començaria a aixecar la gent, i va ser amb Alegria, aquí el personal va abandonar les cadires i ens vam anar acostant a l'escenari mica en mica. La barreja va ser l'habitual, però era un concert curt i es va trobar a faltar Tots els motors (imperdonable) i alguna més. Segueixen sense tocar res del primer disc. Un únic bis amb Astronauta Rimador i Calgary 88, no hi havia temps per més.

No va ser el millor concert, però és impossible no gaudir-ne, és clar. Faltàveu vosaltres, però vaig mirar de seguir els rituals. Els bons costums no s'han de perdre.

A menys somriures, més turisme

2011-06-22T16:12:00.006+02:00

Mirar el telenotícies mentre es dina és una activitat familiar i entranyable. Els meus pares m'ho van inculcar de petit i, ara que puc, intento fer coincidir l'hora del dinar amb l'inici del butlletí informatiu. Però en els temps que corren aquesta activitat comporta un risc inesperat i poc menyspreable.

Avui el noticiari català ha mostrat com el conseller de Territori i Sostenibilitat inaugurava (tot i amb un cert retard per la retallada) el desdoblament de la C-31 entre Palamós i Platja d'Aro; uns 23 milions d'euros que facilitaran sens dubte l'accés del turisme a aquestes poblacions. El noticiari ha anat progressant amb normalitat, fins que dues o tres cullerades d'arròs més tard, a la secció de minireportatges de societat, TV3 ha fet extensiva a l'audiència la queixa de l'associació Pallapupas que, degut a les retallades, hauran de renunciar a arrencar un somriure a més de 6.000 nens i nenes que cada any combaten el seu càncer amb llargues i dures sessions de quimioteràpia. I llavors ha succeït l'inevitable: el pols se m'ha accelerat i l'arròs amb verdures recent ingerit ha iniciat un cruel intent de fugida cap a les vies altes de l'essòfag, acompanyant l'evasió d'una desagradable nàusea, detonada per la vergonya i el fàstic de que al meu país hi puguin coexistir dues notícies com aquesta. No es tracta ni tan sols de bromes macabres com ara tancar els quiròfans per la tarda o eliminar el sostre dels temps d'espera per a intervencions quirúrgiques, sinó d'un servei (el de fer somriure) aparentment més innocent i prescindible, que no salva vides ni fa reduir les llistes d'espera de cap hospital, però que millora la qualitat de vida de molts nens i nenes que estan passant per una situació que alguns adults no suportaríem. ¿Algun membre del govern té el valor d'agafar un micròfon i proclamar que li preocupen més les retencions de la C-31 que el benestar dels milers de nens que reben quimioteràpia cada any? Podríem preguntar-li al conseller Boi Ruíz, expresident de la UCH (principal associació d'hospitals privats de Catalunya), per a qui probablement el concepte "sanitat pública" té tan poc sentit com per a un nen amb càncer la paraula "desdoblament".

Antònia Font debò debò

2011-06-14T14:13:00.001+02:00

Arribats a Llagostera, ens va costar de trobar el pavelló, però ja va anar bé, perquè voltant una estona entre parades del “tiro” i dels “autos de choque” (entre d’altres) una tenia la impressió de posar un peu a l’univers del Lamparetes. Progrés ochentero, què us he de dir.

Van començar com a Poblenou, amb “Me sobren paraules” i no sé si abans van saludar o no... crec que no. La primera variació va ser que no van tocar “Abraham Lincoln” (bé) i la segona que van deixar de fer unes cançons del final, entre elles “El far de Ses Salines”. Ara, res a veure amb el concert de l’Ateneu, i no només perquè el públic estigués més animat d’entrada, sinó perquè se’ls veia molt més sueltos damunt de l’escenari. El teclat va fer unes desvariacions magnífiques que semblava que duien al caos total, però que finalment es reconduïen amb la melodia del final de la cançó (ara no sé quina, potser “Icebergs i guèisers”). Van continuar amb la selecció dels seus greatst hits, però no us puc dir quins exactament. “Portavions”, “Alegria”, “Dins d’aquest iglú”, “A Rússia” i d’altres. Vaig trobar a faltar “Viure sense tu” i “Alpinistes samurais” i vaig trobar especialment bonic que toquéssin “Love song”. L’última cançó va ser “Oh Yeah!” i els bisos van ser “Astronauta Rimador” i “Calgary 88”, una combinació esperpèntica i molt poc recomanable. Després de la canya que li van fotre amb l’astronaua, va costar que els patinadors ens arrenquessin un somriure. A part, com si no tinguessin prou temes com per haver de repetir-ne un.

A nivell personal, al principi em sentia molt vulnerable, ja que hi havia molta gent i feia calor. No vaig poder anar a la primera fila i em sabia greu, però passat aquest moment, vaig pensar que també estava bé veure el concert des de la distància. No era el meu lloc, això està clar, però va ser impressionant veure des del darrera com tothom cantava. Recordava aquells concerts on érem 4 gats (Torroella, Premià, El Prat, ...) i pensava que s’havia trencat aquella intimitat, però potser també era pel fet de que jo no estava a primera fila. No sé, en part em sabia greu i en part estava contenta de veure que tenen èxit i que les coses els van bé.

Espero que aviat en puguem compartir un, de concert d'Antònia Font debò debò.

Instint maternal

2011-06-09T23:12:00.000+02:00

Sí, ja ho sé que no és el mateix, però en aquests dies que hem respirat tant instint maternal (i paternal), deixeu-me compartir amb vosaltres un vídeo que corre per internet que entendreix a tothom qui el mira. En ell veureu un gatet petit que està somniant, i com la seva mare l'abraça fort en un clar gest de protecció. Què no faríem per un fill, oi?

Ja són aquí!

2011-05-03T23:13:00.012+02:00

En algun moment de la llarga espera se'ns va insinuar la por de que el nou disc, o fins i tot el concert, ens descebessin. Però aquesta possibilitat quedava descartada perquè, tal i com va insinuar en Pau Debón, el públic fa el concert. I així va ser. La cosa va començar amb les novetats intrigants d'un escenari decorat amb senzilles lampadetes d'Ikea i l'afició d'en Pau per nous intruments, com un petit xilòfon, una flauta de bec (sí, sí, la de foradets) o fins i tot una guitarra!, que s'afegien als ninotets de goma i al xiulet d'èmbol que sempre tenien el seu moment de glòria en els concerts de fa dos o més anys. La inquietut, però, es va anar apagant a mesura que la gent començava a prendre consciència de que presentar el disc volia dir tocar totes les cançons una darrere l'altra, com si enxufessis el CD, però amb les imperfeccions del directe i les mancances de l'acústica. Talment com si fos un examen oral: "aquest és el treball que hem fet i així us el mostrem". Però el públic teníem ganes d'AF, i vam respondre a aquesta passivitat amb un entusiasme contagiós, encenent la flama extraterrestre dels AF, que ens ho van agrair creixent-se a la segona part del concert. La glucosa va arribar a les cames d'en Pau, i fins i tot en Joan Roca mostrava signes de trempera. Van caure incunables com Bamboo, Portavions, Astronauta rimador, Darrera una revista o Wa yeah!, i no vam perdre cap oportunitat per escenificar la nostra estima equitativa pels demés, la llunania de Paris que va marcar aquell punt d'inflexió en les nostres vides o el somriure de cabells rossos de les llunes d'Antònia Font. Un bon record del que havien estat totes aquestes cançons, i un preludi del que en seran d'altres com Icebergs i geissers o Calgary 88.

Els Canons de Navarone

2011-04-21T10:14:00.002+02:00

"Retumben a les fosques, es Canons de Navarone..."

Ostres, com m'agrada aquesta cançó i com m'agrada el raspat de guitarra del principi.

"Despatxa cara a cara, Vito Corleone."

Unes gotes al parabrises. Doncs al final els homes del temps tindran raó i el cap de setmana de Sant Jordi de Quaresma serà passat per aigua. Igualment, que bonic és que plogui. Igual que és bonic que guanyi el Madrid si el Barça ens fa gaudir. Prefereixo que juguin tal com van jugar i que perdin amb un merescut gol del Madrid, que no pas que no facin joc. No m'enfado, no m'entristeixo perquè el nostre equip és molt bo i desferma passions "manque pierda". Pel cap em passa el mail que he escrit avui a les nenes. Els anirà bé quedar? Tant de bo...

"Túnels, coliseus, gasoductes,
gent subordinant es planeta,
homes que se feien preguntes,
contrallums a llevant."

Brutal.

"Aiguamolls a terres lapones,
plànols, tiralínies i lupes,
cuirassats a flaixos de bombes."

I de sobte entenc tot pren sentit i entenc el Lamparetes. Clar! Desafiant l'univers hostil hi ha exploradors, el progrés de la societat, les coses modernes. Hi haurien quedat bé unes Illes Galápagos en tota aquesta equació.

M'animo perquè s'horitzó va ser lila i la mar se feia grossa i petita i comença a fer-se de dia, i recordo el dia que vam veure la pel·lícula, una d'aquelles que tant agraden al meu pare. "Els Canons de Navarnoe". El títol en sí ja és un curtmetratge de tot el que evoca. És un arquetip en sí mateix. M'evoca a una illa perduda en algun lloc del Mar Mediterrani, a una colla d'espies desafiant el temut exèrcit alemany amb la il·lusió sincera de destruir els dolents (i que dolents que són els nazis...). Desafiant l'univers hostil, desafiant les circumstàncies amb valentia. Que bonic... però exisiten de debò, aquests canons?

Me sobren paraules...

2011-04-15T15:12:00.004+02:00

Doncs cedint a les peticions fetes, penjo al blog aquesta composició feta amb Wordle (www.wordle.net) que recull les paraules més representatives de les lletres del nou disc d'Antònia Font, Lamparetes. És una frikada, però ahir pel matí, tot escoltant el disc, em vaig preguntar quines serien les paraules més identificatives del Lamparetes, per aprofundir una miqueta més en l'univers AF. Apali, paraules gratis i certes!

Lamparetes

2011-04-12T23:36:00.000+02:00

Portem tant temps esperant-lo, però tant... Portem tant temps que no trobo les paraules per explicar l'alegria que he sentit en tenir-lo a les mans, i no només jo, la Txaro i en Gerhart també el tenen i hem creuat una interessantíssima cadena de mails compartint impressions, també amb els edinburghesos, que la música no té fronteres. Lamparetes ja és aquí. El nou disc d'Antònia Font, el disc que portem des del 2006 esperant. Què hi fa que a la primera sentida ens hagi convençut a mitges? Què hi fa que algunes cançons no tinguin ni cap ni peus? Què hi fa que sembli un disc molt més madur i diferent? Doncs no hi fa res, perquè ens l'acabarem aprenent i gaudint. I sobretot, vivint-lo als concerts, que per fi tornen. Ja hi ha dates, ja tenim entrades. No és això com tornar a la normalitat? Doncs sí, tornem al que érem, i que no hem deixat de ser: Antoniafònics.

No votis!

2011-03-31T20:46:00.000+02:00

Suposo que ja l'heu vist tots, però trobo que aquest vídeo que han fet a favor de la consulta per la independència de Barcelona està molt i molt bé. No em puc estar de penjar-lo, perquè hi anem pensant. El 10 d'abril tots els barcelonins haurien d'anar a votar, pensin el que pensin. Hem de saber què vol el poble. Si la participació és com fins ara, tot això seguirà sense tenir sentit.

Ah, penjo també el vídeo en el que es va basar aquesta campanya, que també està molt aconseguit. És d'una campanya electoral americana.

Relats conjunts, Carnaval

2011-03-26T13:16:00.000+01:00

Havia esperat aquella festa de disfresses amb candeletes. Emparat per aquella estrafolària disfressa que havien decidit dur els del grup, pensava declarar el seu amor a la companya. Feia temps que mantenien una relació, amagada dels ulls dels altres treballadors, i amagada, sobretot, de la seva dona. Ara sabia que que l'estimava, que volia més d'ella. Però també estimava la dona, i el seu fill nascut feia només set mesos. En aquell període d'abstinència havia començat el flirteig que no va costar massa portar a un altre estadi. Volia demanar-li calma, volia demanar-li temps perquè no era fàcil deixar la seva dona en aquells moments, era una decisió cruel, però la tenia presa, i així li ho volia comunicar, rere la màscara, davant de tothom, però amagat també.

Així ho va fer. Es desfeia en elogis, en paraules boniques i adornades per expressar-li el seu amor. Ella escoltava impassible, promeses i més promeses. Ell li parlava a l'orella, no es girava. Podia ser que estigues enfadada per alguna cosa? Li estava declarant el seu amor, no podia fallar-li, ara. Sabia que això la feia feliç, ho havia estat esperant, no entenia aquesta actitud. Intensificava les paraules, enfortia les promeses, però no va obtenir cap reacció, almenys que pogués percebre.

Rere la màscara d'ella, allunyada de les mirades de la gent, una llàgrima, una única llàgrima ben grossa rodolava per la galta amarant tot el seu món. No s'ho havia volgut creure quan aquella noia es va posar en contacte amb ella, però ara ja no en quedava cap dubte. La dona d'aquell indesitjable havia pres el lloc de la companya per comprovar amb els seus propis ulls, aquells que ara només eren capaços d'alliberar una llàgrima, la versió de l'amant. Ja eren dos cors trencats, els de la noia i el seu. Aviat hi hauria més coses trencades, però. Aquell mal nascut ho pagaria ben car.

La proposta de Relats Conjunts de març. Algú més s'hi anima?

Premi Internacional Catalunya

2011-03-18T18:49:00.000+01:00

Sense marxar de Japó, d'alguna manera, llegia avui al diari Ara que Haruki Murakami ha estat premiat amb el XXIII Premi Internacional Catalunya 2011. Podeu llegir la notícia en aquest enllaç. El premi l'atorga cada any la Generalitat i està dotat amb 80000 € i l'escultura 'La clau i la lletra' d'Antoni Tàpies. Personalment he de dir que desconeixia aquest guardó, però data de 1989 i reconeix persones que contribueixen al desenvolupament dels valors culturals, científics o humans. Alguns premiats anteriorment són Karl R. Popper (1989), Jacques-Yves Cousteau (1991), Doris Lessing (1999) o Jimmy Carter (2010). Aquí la llista completa de guardonats.

Com a fan de Murakami que sóc, i sense tenir en compte que m'ha semblat un premi econòmic una mica exagerat, he de dir que el crec mereixedor d'aquesta distinció per haver creat un univers literari personal i absorbent que atrapa a tothom que té prou paciència com per llegir-lo. No oblidem que es postulava com a guanyador del Nobel l'any passat. Aquí sota, el guanyador. La imatge també està treta de l'Ara.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

2011-03-16T17:38:00.011+01:00

Adverteixo abans de disparar que aquest post és quilomètric. Crec que pot resultar útil a qui senti la inquietud d'aprofundir en el debat ètico-tecnològic de l'energia nuclear, però entec que pot resultar insuportable a aquells que entrin al nostre blog en busca d'un més que legítim entreteniment. Queda dit...

Un cop més, les contradiccions entre l'economia de mercat i el benestar de la població acaben per desencadenar un debat mediàtic que es va inflant d'arguments enllaunats a fi de mantenir el titular i l'atenció dels espectadors, però que en comptes d'enriquir i aclarir les coses, va caient en picat fins que acaba per adquirir una alçada intel·lectual fàcilment superable pel vol d'una gallina.

Perdoneu aquesta arrencada tan arrogant, però últimament em surt escuma per la boca cada cop que sento parlar sobre l'energia nuclear. Si tu portes aquest expert, jo en porto un altre de millor; ara se m'acut això, ara no sé què dir i deixo anar una bajanada, que colarà si hi poso un to de saber el que em dic. Reconec que pot ser un debat complex; cadascú té les seves escales de valors (per això existeixen les polítiques de dretes i les polítiques d'esquerres, per molt que s'entestin en explicar-nos que aquests eixos de coordenades són cosa del passat) i, per tant, no tothom té perquè veure-ho amb la mateixa claredat. Però permeteu-me (si us plau) puntualitzar algunes de les bajanades espontànies que he sentit en certs mitjans de comunicació:

"A Europa no hi ha risc de tsunamis i, per tant, això no podria passar."

EVIDENTMENT que a Europa no hi ha risc de tsunamis!

A les centrals japoneses els tenen per corbata perquè els sistemes de refrigeració del nucli han fallat, situació a la que es pot arribar sense necessitat d'una onada gegantina. Un sabotatge, un atemptat, una guerra, una cadena d'errors... Sóc perfectament conscient de que el risc de que qualsevol d'aquestes coses succeeixi és ínfim, tan ínfim i impensable com que un avió s'estavelli contra les torres bessones. Hi ha molts riscos que s'han d'assumir (si no, no sortiríem mai de casa), però alerta amb què ens l'estem jugant! Personalment, puc viure tranquil sabent que hi ha un "risc ínfim" de que la refineria que Repsol té a Tarragona pateixi un accident. En el pitjor dels casos, les conseqüències serien més o menys locals i a més o menys curt termini (la següent generació ni se'n recordaria). Però el risc sempre és un binomi entre la probabilitat de que una cosa passi i les conseqüències d'aquesta, i els accidents nuclears, per poc probables que puguin ser, no es recorden als resums de l'any que fa TV3, sinó als resums del segle que s'escriuen a les enciclopèdies.

"Sense energia nuclear hauríem de viure en coves."

El que sí que tinc claríssim és que si ens arronséssim amb tanta facilitat davant d'una dificultat tecnològica, sí que estaríem vivint en coves!

Vagi per endavant la meva ferma convicció de que cal reduir el despreocupat consum energètic als països industrialitzats com el nostre. Dit això m'agradaria recordar que fa poc més de deu anys les energies veritablement renovables (geotèrmica, eòlica, solar...) pràcticament ni existien. Avui he consultat un informe de l'agència internacional de l'energia (IAE) on s'hi pot llegir que el desembre del 2010 aquestes fonts d'energia suposaven el 16% del total de l'energia elèctrica produïda a l'Estat Espanyol (molt a prop del 19% provinent de l'energia nuclear). Si en aquests anys hem passat de pràcticament zero al 16%, qui asseguri sense pestanyejar que d'aquí al 2030 (per exemple) no podem sumar-hi l'altre 19%, potser sí que té una mentalitat cavernícola. Això sí, sense voluntat política no arribarem ni al 17%.

Però aquí no s'acaba tot. Resulta que en el mateix informe, s'explica que la quantitat d'electricitat exportada per Espanya l'any 2009 va ser dues vegades superior (2,1 per ser més exactes) a la importada. Ves per on, ara resulta que ens en sobra i tot!

"L'energia nuclear és més barata."

Clar, sobretot perquè els costos d'extracció de l'urani (que són desorbitats no només pel que costen, sinó per l'imacte que generen sobre el territori), els de construcció de la central (que, justament per seguretat, requereix materials caríssims), el tractament de residus i el desmantellament de la central quan aquesta ha acabat la seva activitat (que val el que no està escrit) no es compten a l'hora de fer aquests càlculs perquè (si no ho tinc mal entès) van en gran part a càrrec de l'erari públic.

(Perdoneu que no disposi de dades de primera mà, però si feu un cop d'ull a aquesta entrevista, el físic nuclear de la UB Antoni Lloret assegura (i el sentit comú em diu que pot estar encertat) que en tenir en compte tots aquests factors, resulta ser una de les cares).

"L'energia nuclear és segura."

EVIDENTMENT, si ho pregunteu a enginyers nuclears us diran que és segura. Faltaria més! Però si a principis dels setanta els hi haguessis preguntat als enginyers ucraïnesos o als de Harrisburg també t'haguessin dit que era una tecnologia segura, i si fa només una setmana els hi haguessis preguntat als enginyers japonesos (que és un dels països tecnològicament més desenvolupats del món) t'haguessin respòs que les centrals nipones estan fetes a prova de terratrèmols i tsunamis gegantins.

Sé que això és una qüestió molt personal, però a mi no em cal anar tan lluny per trobar la resposta a aquesta pregunta. Fa quatre dies a casa nostra la central d'Ascó va patir una fuita de partícules radioactives i el Consejo de Seguridad Nuclear va trigar mesos en assabentar-se'n i gestionar-ho (en ple segle XXI, quan Lady Gaga es tira un pet i als dos minuts ho sap tothom!). Això, per mi, no és una tecnologia segura.

"No s'han de fer reflexions en calent."

D'acord. Tinc una mentalitat més aviat científica i sóc un amant de pendre les decisions amb el cap fred. Però en política es pot justificar pràcticament tot si utilitzes el discurs i la campanya mediàtica adequats, i amb el tema nuclear hem patit jústament un refredament mental que han sabut aprofitar molt bé els defernsors d'aquesta tecnologia.

Potser debatre el tema en calent serà la única manera de que no ens acabin colant amb calçador els enganys i les veritats a mitges que ens hem anat empassant durant anys.

L'home que ara fa d'entrenador

2011-03-09T10:22:00.004+01:00

De nou els artistes de Ràdio Flaixback l'han clavat!

El tio s'ho ha guanyat tant, que no cal ser culer i amic dels amics de les arts per gaudir veient l'adaptació:

La primera marató

2011-03-07T12:57:00.002+01:00

Quan gires la cantonada del carrer Sepúlveda amb l'Avinguda del Paral·lel ja no ets tu qui mou les cames, sinó les desenes (per no dir centenars) de persones que envolten el carrer per on corres i t'animen, sovint cridant-te pel teu nom. Només els veus de reull i no sents exactament què diuen, però n'absorbeixes tota l'energia i deixes que t'empenyin fins a la recta final. Llavors, les torres de l'exposició universal del 29 es fan encara més majestuoses, com si donessin l'entrada a la casa dels deus, però en comptes d'empetitir-te et fan créixer i t'aixequen el pit a cada alenada d'aire. Finalment, creues la línia d'arribada i aquests mateixos deus t'obsequien amb la presència inesperada de la Txaro, que podrà ser la primera en felicitar-te, tot i estar en una zona on no hi esperaries ningú que no fos corredor.

Gravat quedarà a la retina de la memòria el nus a la gola que se t'ha fet a les set del matí, quan la boca del metro escopia riuades de corredors i corredores vinguts d'arreu del món i que, amb cara tranquil·la es disposaven a afrontar el mateix repte que tu; o l'estranya sensació dels tres primers quilòmetres, quan t'has desanimat perquè totes les alarmes (després sabries que eren els nervis) indicaven que allò no anava bé; o el tram dels quilòmetres 10 al 25, quan tenies la viva sensació de que podries estar tot el dia així, de que córrer a aquell ritme era fins i tot més natural que caminar; o el quilòmetre 29, quan la cursa se't començava a fer pesada, però t'has trobat a la Txaro i al teu pare; o el quilòmetre 40, quan aquell company del lab s'ha posat a córrer al teu costat; o els 2 últims quilòmetres, quan pensaves que si t'aturaves no series capaç de tornar a arrencar, però intuïes que no et caldria comprovar-ho, perquè ja no corries amb la teva energia, sinó amb la d'algú altre que estava convençut de que acabaries la teva primera marató.

Primer post, quart any

2011-03-04T12:48:00.002+01:00

Fa dies que tinc aquesta cançó al cap:

Una sardina,
dos sardinas
tres sardinas
... i uuuuun gato

Se apostaron
de meterse
en uuuun zapato.

A gua gua gua gua gua gua chi chi.
A chi chi chi chi chi chi gua gua.

Que lo repita
la señorita
(i aquí cap nom queda bé)

També la cantaveu, a l'autocar? Us agradava? M'encanta imaginar-me les tres sardines i el gat a dins d'una sabata...

He vist E!

2011-02-23T21:14:00.001+01:00

Aquesta tarda he tingut la primícia de poder parlar amb els papis edinburghesos i veure per la càmera com se'ls cau la bava amb una coseta menuda, menuda que de moment només menja i dorm. He de dir que és un nen una mica maleducat, ja que no ha tingut la delicadesa ni tant sols de saludar-me, ni s'ha posat la mà al pit i inclinat el tors. Però veia l'estampa i no em semblava que la veiés per primer cop, ho he vist tan natural com quan els veia als dos sols, a l'altre cantó del fil. I és que tenen una pinta de pares que no se l'aguanten. Això sí, se'm fa una mica estrany, i no perquè li quedi malament el nen en braços, al contrari, pensar que el GG és pare, després d'haver-lo vist jugar a bàsquet amb els mitjons i la làmpada de tentacle de cistella, o fer el primer son en un banc de la facultat, després d'una molt llarga nit. Però són pares! Tota una família. Ara només queda que ens veiem al natural, que vinguin, que hi anem. Mentrestant, a seguir l'evolució del petit E, que segons els seus pares, i no perquè l'hagin parit ells, no, eh? No és perquè tinguin una opinió subjectiva, això mai! Però segons ells, és el nen més maco del món, i podria ser model! Encara fareu la primera pela nens! No veieu que això de la ciència no dóna per viure...

Quart aniversari

2011-02-13T18:00:00.000+01:00

Mira que en som de mala gent, ja no tenim memòria ni tenim res. D'acord que estem a l'espera d'un fill, o escrivint una tesi i tots els temes que vulgueu, però el passat dia 9 de febrer se'ns va passar per alt que aquest blog va fer quatre anys! Quart aniversari de la Comunitat, i aquí seguim. Així que moltes felicitats a tots els que l'escrivim, i moltes gràcies a tots aquells que hi passen de tant en tant. Anem a pel cinquè, no?

Imatge d'aquí.

Aquesta pluja (aquesta boira)

2011-02-10T10:33:00.006+01:00

Tothom té defectes,
jo encara t'enyor
Ningú no és perfecte,
ja no te faré pus cançons.

Jo de vegades són una mica torracollons i rabiosa. M'agrada portar la contrària. Sí, perquè negar-ho... sort en tinc de la gent que m'estima i que no m'ho té en compte. Això ho vaig heretar del meu avi per part de mare, però no és cap excusa.

Jo crec que hi ha coses de nosaltres mateixos que podem canviar, però d'altres... és que costa tant! El millor és admetre-les i deixar-se estimar tal i com s'és. Però això no és fàcil...

Què en penseu? És egoïsta?

Estrella merengue

2011-02-04T18:56:00.000+01:00

Que sí, que ja sabem que els d'Estrella Damm són uns cracks fent anuncis, que sempre ens saben tocar la fibra amb els seus anuncis, o fer-nos l'estiu més amè amb la seva cançoneta enganxosa i les seves imatges balears. Però també podem riure una mica, oi, que no sempre ens hem d'estar tirant floretes, que les coses van com van... mireu, mireu què m'han enviat l'Elur i l'Assumpta. Una versió del ja famós anunci del 'Què tenim?' una mica peculiar. As-pac-ta-cu-lar!!

Retrobament d'arracades

2011-02-02T09:18:00.003+01:00

I m'ha passat per segona vegada que una arracada ha tornat a mi de la manera més insospitada!!

La primera va ser amb unes arracades que em vaig comprar a Edimbrà. Un dia em vaig adonar que n'havia perdut una i al cap de mig any va aparèixer a la taula de l'aula on fem Tai Txi. Mentre feia els moviments, la vaig veure i al final de la classe m'hi vaig acostar... Era ella! M'havia caigut i la professora l'havia deixat allà. Mig any, s'havia esperat la pobra (arracada).

La segona que va tornar a mi, ho va fer ahir, mentre buscava un pen-drive al bolso (que per cert, no vaig trobar...). Què hi feia al fons de tot del bolso? Com havia arribat allà, era un misteri, però ella estava amb una actitud pacient: algun dia em trobarà, devia pensar. Només feia una setmana que l'havia trobat a faltar, de manera que el retrobament amb la seva parella no va ser tan emotiu, però tot i això jo la vaig agafar amb cara d'incredulitat.

I així és com es recupera una arracada. Recordo haver-ne perdut una en un mirador del Montseny, una nit d'estiu. I també recordo haver-ne perdut una a Berlin i una altra a l'aeroport de Santander (crec). Les parelles s'esperen al joier, per si mai re-apareixen. Fa molt temps i és molt difícil que em tornin a trobar, però jo estic aquí, esperant fer de mitjancera pel seu retrobament.

Bad project

2011-01-24T20:11:00.003+01:00

Ei nanos, encara que no us agradi Lady Gaga, però aquest video parodiant-la és molt bo. Esperem que no ens enganxin amb un bad project!

Camins

2011-01-18T20:48:00.002+01:00

Intentava pensar com comencar aquest post, i m'ha vingut al cap la canco de Sopa de Cabra "Camins". Poseu la canco i deixeu-la fer...

El post va de camins. Dels camins que un tria, i dels que abandona. De les decisions que un pren, en fred i en calent, per avançar a la seva carrera professional i personal.

Que fer quan acabes el doctorat? Tant de temps darrera una meta, i un cop aconseguida, que?

Fa temps que corro darrere una idea: conjuntar el que se de ciència i el que se de negocis en una mateixa feina. No hi ha massa oportunitats, ni aquí ni enlloc. I n'he trobada una. La Mayo te un departament que comercialitza la ciència que s'inventa aquí. I buscaven algú amb un doctorat al que no li fes por un canvi de carrera. I aquí entro jo.

Abandono el camí acadèmic, però no el de la ciència. Escullo el camí de ronda de la ciència. Aquell que porta a llocs desconeguts, però igualment excitants. Es un camí diferent. Com deia aquell, ni millor ni pitjor. Un cami que passa per universitats i per empreses biotecnologiques, per fons d'inversions i per creacio de noves empreses. Pero un cami que a curt plac passa per Estats Units.

Sento molt que no ens vam veure per Nadal. Tot i que llavors no hi havia res decidit, era una idea que ja m'havia contaminat i que creixia sense aturador.

Apostem?

2011-01-13T23:32:00.002+01:00

Va sortir espontàniament en una cadena de mails, però aquest és un bon lloc per resumir les nostres apostes sobre el dia de naixement del fill del GG i la Rach, que per mantenir el seu anonimat anomenarem amb el nom en clau de Martina. Així, si algú més s'hi anima, també pot apostar. El premi vam dir que era el disc dels Amics de les Arts, no? Crec recordar que en Gerhart es va comprometre a comprar-lo. De moment, això és el que s'ha dit:

XeXu: 12/2

Txaro: 18/2

Gerhart: 17/2

GG: 11/2

Rach: 9/2 i 20/2 (dret autoassignat a dues dates per ser la mami)

S'admeten més apostes! Qui encertarà el dia??

Roast-beef

2011-01-09T15:06:00.003+01:00

Avui és diumenge i per això estem preparant un Sunday Roast Beef per a dinar. La preparació va començar ahir al vespre, on vam posar a marinar la carn overnight a la nevera. Avui hem posat el troç de carn al forn a 180 graus celsius. Passat una hora, hem afegit patates, pastanagues, ceba i pèsols, i una mica més de líquid de marinar. Ara, mentres es va coent poc a poc el rostit, ja que ja tenim internet a can McDonald, aprofitem per fer aquest post i felicitar el nou any i la nova dècada a tothom, que ve carregat de novetats i noves il·lusions. Esperem que la crisi no faci molt de mal i que la salut i la felicitat domini en les nostres vides. Bon 2011 amics!

5 rellotges i cap a l'hora

2010-12-20T11:24:00.004+01:00

8:07, ja he deixat el cotxe al taller i tinc temps més que de sobres per arribar fins l'estació (a 3 minuts) i agafar el tren de les 8:19. Entro a l'estació. Txari, no et deixis intimidar, encara que al rellotge de la pantalla siguin les 8:20 i el de paret marqui les 8:21, el tren encara no ha sortit. El meu marca les 8:13, encara tinc 6 minuts per esbrinar de quina via surt i demanar un horari. La via la sé perquè la senyora el davant de la cua ho pregunta (veig que no sóc l'unica que tinc dubtes...). És la 6. D'horaris no en tenen: "Encara no m'han arribat els nous". Vaja.

Vaig cap a la via 6, fent un esforç per no mirar el rellotge de fora perquè sé que marcarà les 8 i vit-i-pico i em farà patir pensant que el tren ja ha sortit... Són i quart (ho sé perquè el meu és el que va bé). Camino per l'andana 6 per anar al principi del tren. "Tinc temps" em repeteixo dins del meu cap. Puc arribar fins al primer comboi i després vaig per dins fins al davant de tot. "Pi, pi, pi, pi" senyal de que es tanquen les portes. Pujo. Sóc al segon comboi i dins del tren constato (per si no n'estava prou segura) que encara són i 17 i el tren no ha de sortir. Era una falsa alarma. Camino per dins del tren i decideixo arriscar-me a sortir per entrar al primer comboi. Agafo aire, surto ràpid i vaig fins a la darrera porta del primer comboi. Entro. Ja hi sóc. El rellotge de dins marca i 16. Somric. Ho volen fer expressament i no poden. Des de que he entrat a l'estació i fins que m'he assegut al tren, m'he topat amb 5 rellotges, tots 5 marcant hores diferents i cap a l'hora.

El tren acaba sortint a i 25 perquè el Catalunya Exprés (perdó, "el Mitja distància") de les 8:16 ha passat tard.

La verdura

2010-12-07T11:25:00.002+01:00

Ahir teníem un dubte sobre què era i què no era la verdura. He fet una cerca i m’agradaria compartir-la amb nosaltres.

La definició de l’enciclopèdia catala per la paraula verdura és:

Nom genèric de les hortalisses que hom conrea per aprofitar-ne les fulles i les tiges tendres (enciams, cols, espinacs, etc) o les inflorescències (bròquil, coliflor, carxofes, etc), i que es mengen cuites o també fresques en amanides.

Així, la verdura seria un subgrup dins les hortalisses i en algun lloc he trobat que es tractaria d’aquelles que són verdes (clar: VERDura). Així, la col no seria verdura.

I el tomàquet… què és?

Encara hi ha possibilitats

2010-11-22T01:41:00.000+01:00

Dedico aquest post a la Txaro, és un vídeo curtet que potser, amb una mica de sort, li permetrà emportar-se l'àlbum de Japó a Edinburgh.

Santification Party

2010-11-05T21:31:00.000+01:00

Els del Matí i la mare que el va parir de Ràdio Flaixbac han fet un tall humorístic en honor a la visita del Papa d'aquest diumenge a Barcelona. Han emulat un anunci de discoteca típic del grup Flaix, sobretot de macrofestes com les de cap d'any o Sant Joan, mantenint l'accent del que sempre els fa, però posant-hi la lletra. La veritat és que m'ha fet molta gràcia, i és que es pot fer broma de tot. N'han fet fins i tot un vídeo i aquí us el poso, però el que fa més gràcia no són les imatges sinó el que diuen. Si coneixeu aquests típics anuncis de discoteca, potser el trobareu divertit com jo. A veure si rieu una estona.

Divertimento

2010-11-01T22:13:00.000+01:00

Amb un cap de setmana llarg, i massa temps per pensar, m'adono que serà molt difícil viure sense tu. Tants plans i tantes hores i al final no farem aquell viatge a una cala transparenta. Res d'aquest món no m'importa tant com el temps que vam compartir encara que ens destrossàvem mútuament ses vides. Ja no crec que es vere que t'he d'esperar, quin greu no haver compartit ses boires d'Escòcia amb tu. El que passa és que després de convertir-me en el rei de ses capavallades, jo encara t'enyor, ningú no és perfecte. M'agradaria sentir aquelles coses alegres als dematins, quan el meu natural és trist. M'agradaria compartir la posta de sol des d'un penya-segat i una pluja suau de pols estel·lar. I no cal parlar de mil cent cinquanta condons, oi? El meu vidre és entelat, el meu cel insuficient i sento aquella buidor de l'absència. Però al final sa tristesa se destil·la i s'evapora, i encara que jo volia fer un reggae d'aquesta vida, no podré dir adéu des d'allà dalt, hauré de tenir els peus a terra. Li falta una banda sonora en aquesta mirada d'oliva i de gel, ja et canviarà la manera de veure les coses. A mi aquesta mirada sovint m'ha deixat fet una puta braga, com per desaparèixer del tot, aproximadament per no existir. Com també altres coses, per exemple es teu llit de penombra i llençol. Encara que malgrat els mals moments, com dos asteroides que han desviat sa ruta, direm que ha estat fantàstic, i tot es quedarà només en es meu eclipsi total. Si al final, la vida és curta i tot passa com un tir de bala. Però hi ha coses que queden, ja mai podré tornar a escoltar igual Bamboo.

Demà serà un altre dia

2010-10-28T21:22:00.008+02:00

Tapes el flascó i mires el rellotge. Les nou. El poses en posició horitzontal i comptes: un, dos, tres, quatre... Diuen que deu vegades costat per costat és ideal perquè tot plegat quedi ben repartit. Avui, però, en seran només quatre. Obres l'incubador i hi deixes, amb cura, el fràgil ecosistema. Ja està. Aixeques la mà i, sense mirar, portes els dits cap al botó de la llum. L'apretes i el llum de la vitrina s'apaga. Amb la mateixa inconsciència, mous els dits cap al botó del flux. L'apretes i un soroll de motors trenca el silenci de la sala (merda...), indicant que no calia apagar el flux perquè en realitat ha estat apagat durant tota l'estona. És en aquest moment quan entens que el teu amic Xexu tenia raó, i que ja fa estona que és hora d'anar cap a casa. Au, l'últim, que tanqui la porta.

Higher ground

2010-10-24T03:39:00.001+02:00

Un sopar al que assisteix molta gent, una quarantena llarga potser. Molts retrobaments amb les seves abraçades i petons. Sense haver assumit les absències, és com un dia de cada dia, però de nit i en un restaurant. Però alguns feia més que no hi eren. Entre tanta, tanta gent, mirades que es creuen i somriures que es dibuixen. Qui pot saber què hi ha rere aquestes mirades i somriures? Ningú, ningú no ho sap. Només aquestes dues persones. Distància i un punt de vergonya. Res estrany a ulls de la resta de convidats. Res estrany, per sort. Però molt d'amagat. Per sort.

I una petita reflexió en acabar. Per què han de ser només aquestes dues persones les que tenen històries per explicar? És possible que només en tinguin elles? No, no pot ser. Seria inversemblant. Hi ha tantes coses que no sabem. Hi ha tants somriures i tantes mirades que ningú sap interpretar... Però és millor quedar-se en la superfície. Ignorància és felicitat. Mentre no es passi de la superfície, tots contents.

Marato

2010-10-04T18:30:00.002+02:00

El primer corredor de marato de la historia, va morir. Amb aquests pensaments em trobo a les 7.45 am a la linia de sortida de les Twin Cities Marathon. No les tinc totes. I aixo que soc una persona esportista: de petit feia hoquei patins 2 hores els dilluns, dimecres i divendres. Soc una persona relativament sana, tot i que sempre he tingut molts ai i uis, pero en sa en general.

Les 8. Comencem a correr i passen les fiques quilometriques (en milles, of course). Milla 1, i la Noemi que ens saluda i ens fa fotos. Milla 2, milla 3 sortim del centre del downtown i els edificis ja no ens fan ombra. Surt el solet. Mmm, escalfor. La Noemi ens fa mes fotos.

Les milles passen volant, 4, 5, 6, 7, 8. Veig a la Noemi i li dono el meu jersei. Porto un temps astronomic: d'acabar aixi, faria la cursa en 4 hores. I em trobo fort. Tanta fanfarria per una marato? Tal i com vaig, me la berenare en un tres i no res!

Les milles ja no passen tant de pressa. Veig un senyor amb un cartell que diu "Chuck Norris never run a marathon" i ric. Milles 9... la 10... buff aixo costa... la 11... joder que llarg que s'esta fent aixo... Caminare 1 minut per recuperar i continuo. Miro el rellotge, i el crono s'ha posat a zero... La tecnologia em falla un cop mes. Passo la marca de la 1/2 marato amb un temps de 1 hora 59 minuts. Estic sobre les prediccions mes optimistes, pero aixo costa un ou i part de l'altre. Ric un cop mes quan veig propaganda d'una serie que es diu "men of a certain age" que diu: welcome to the half point, the best is yet to come. Ja et cardaran, penso.

I comenca el declivi. Em comenco a sentir fluix. Em fan mal les cames. Paro per estirar, camino un rato, corro un rato... Pero no em recupero. Que faig, ho deixo? Em ve al cap la image de'n Guardiola i del PERSISTIREM. Jo vull el meu triplet tambe: doctorat, master i marato.

Passo la milla 16 (25 km). Mai he corregut mes de 25 km d'una tirada. Porto mes de tres hores corrent. Entro en territori desconegut.

Milles i mes milles... Fa molt que no veig a la Noemi. Veure-la m'animaria per continuar. I la veig a la milla 17. Em saluda. Que faig, plego? Va un rato mes. Encara que sigui caminant, pero acabare la marato. Camino un rato mes. Arribo a l'estacio d'habituallament, em tiro aigua al clatell a veure si em passa l'emboirament general. Probo de correr una mica mes. Es normal que em facin mal els colzes? I les dents? Potser es d'apretar la mandibula.

Arribem a una zona de pujades. Escusa per caminar. Em passa un doctor de la Mayo, al que jo havia passat a la milla 3. M'enganxo a ell. Som 3 de la Mayo, i portem petos taronjas on diu Mayo Clinic. Es veu que 3 persones fan massa critica, perque sento la gent que ens anima "Go Mayo, Go". Aixi arribem a la milla 21 crec, i hi ha una altra pujada. Ells van forts, jo necesito caminar. I els deixo. Camino un rato mes. Falten 5 milles (~10km). Son les 12, ja hauria d'haver acabat, pero encara em falta una hora mes si fa o no fa. Una hora!!

No puc mes. Literal. Porto gels de glucosa a la butxaca, pero els trobo tant asquerosos, que si me'n prenc un altre vomitare. Comenco a pensar en classes de bioquimica i el deju: el glicogen ja fa temps que l'he acabat, de que m'alimento ara? Accids Grassos, cossos cetonics? Lactic pur i dur?

Milla 22... passa una eternintat... milla 23. Un del public crida XAVI!! Es un company de classe del Master, que es posa a correr amb mi. Em diu: tu nomes busca un cul de noia maco i segueix en pilot automatic... Em deixa i queden 2-3 milles mes. Hi ha un DJ al jardi de casa seva posant musica house a tot drap. Aixo es un senyal, penso. I me'n dono conte que acabare la marato. Costi el que costi, l'acabare.

Corro una mica, camino, corro una mica mes. Milla 24, milla 25. Veig escrit a terra 1.5 miles to the finish line. Por mis pistolas, penso. VEIG el final. I torno a correr una mica mes. La cridoria de la gent es eixordidora. Llegeixo un cartell amb el temps. Diu 4 h 44 minuts 20 segons. Haig d'acabar en menys de 4h 45min. Veig a la Noemi. Saludo, miro al cel, aixeco els bracos i faig l'avionet. He acabat.

Estic desorientat, i vaig caminant endavant. M'emboliquen amb una manta, em donen un jersei, una medalla i una mica de caldo. I me'n comenco a donar conte que he acabat. Somric.

Antenatal appointment

2010-10-03T13:21:00.000+02:00

Des de fa temps que teníem aquesta cita programada i l’esperàvem com un gran què. La cita era el dijous 23 de setembre a un complex esportiu que està una mica allunyat de casa. Jo havia de mirar en el google maps on realment quedava i sapiguer quin bus agafar, però com sempre he confiat amb els conductors del lothian, no li vaig dedicar massa atenció. La cita era a les 6pm però amb en GG vam quedar a les 5.15 a l’elephant house però aquesta vegada cap conductor sabia on era aquest lloc. El temps passava i vam agafar el primer bus que va venir amb la bona sort que era aquell el número correcte.

Vam arribar a Aisle leisure centre 3 minuts abans de l’hora i vam entrar corrents a la classe, però érem els segons, encara quedava gent per venir. La teacher, una fisioterapeuta, acabava de tornar de vacances del Canadà i explicava les seves anècdotes. La meva companya, embarassada de 6 mesos i amb una panxa enoooorme, era igual que la rúbia però el color de cabell era negre. Després van venir les altres 3, una de les quals i la que ens va sorpendre més, estava embarassada de 2 mesos (li direm srta. X)

No vam parlar ni de respiracions ni de posicions pel part ni res d’això, només d’exercicis i postures que ens aniria bé fer per tal de no patir en excés problemes d’esquena, o inflamor de les cames i de les mans, o bones postures per dormir. Aquesta la srta.X tenia tots els símptomes possibles que una dona embarassda podia tenir, TOTS. I això, personalment, em va sobtar bastant, pobreta. No sé si ho feia perquè realment es trobava malament o perquè volia captar l’atenció de la parella o de nosaltres mateixes i que al acabar la classe l’aplaudissim per tot el que estava passant.

Això va ser tot, vam tornar a casa, contents i vam sopar una home-made quish d’espàrrecs.

Mos gastronomíem

2010-09-19T22:21:00.000+02:00

Hi ha cançons que t'agraden molt encara que no saps per què. Hi ha cançons que penses que tenen una lletra curiosa i potser sense massa sentit, però que t'emocionen i les cantes amb ganes. Fins i tot hi ha cançons molt, molt importants que les has convertit en això per una frase, per alguna cosa que diuen. I llavors és quan escoltes millor la cançó en un altre moment de la vida, i el seu significat se't mostra de manera molt clara i de sobte saps què vol dir. I lluny de pensar que et farà mal ara que l'has entès, perquè havies estat equivocat, encara penses que la cançó és més bona. Perquè hi ha cançons que són molt bones, encara que nosaltres no sapiguem per què.

Mos estimàvem

mos destrossàvem mútuament ses vides

mos acabàvem

mos fèiem companyia

mos caducàvem

mos dedicàvem quasi sempre els dies

mos sexuàvem

mos gastronomíem.

Tutorial Jean-Luc

2010-09-08T00:08:00.000+02:00

Fa uns dies vaig veure aquest vídeo dels Amics de les Arts i em va fer gràcia, vaig pensar que us l'havia de posar. Però la veritat és que on el vaig trobar, en el blog de la banda, n'hi ha un munt i no paren de penjar-hi coses, i sembla que ho fan ells mateixos. La veritat és que mantenen la seva essència de proximitat i de bon rotllo entre ells que fa que arribi a tothom. Espero que això duri molt temps, a mi em fan riure molt. Us recomano el seu blog, està molt bé. I té l'avantatge que ells mateixos fan cròniques dels concerts que van fent, així que no les haurem de fer nosaltres! Ehem, quan anem a un concert?

Casualitat Murakami

2010-08-27T20:15:00.000+02:00

Uf, que llarg se m'està fent aquest agost, no us ho podeu imaginar. A més, aquests darrers dies està fent una calor infernal, avui en sortir de la feina he notat com em cremava la pell, feia temps que no hi havia una temperatura així. El que deia, que incomprensiblement l'agost se m'està eternitzant, cada dia miro el dia que estem i penso com pot ser que encara no haguem canviat de mes. Sembla que sempre haguem viscut en aquest agost.

No, no era això del que volia parlar. Volia fer un post amb una petita anècdota que podria ser la segona part del que acabo de penjar al Bona nit. Avui dec tenir un dia molt perceptiu. Aquesta tarda estava llegint el llibre que tinc a les mans actualment, un de relats de Murakami. He arribat a un en que parla ell mateix, com a Haruki Murakami, per introduir la història, que diu que és adaptada de la realitat, explicada per un amic seu. És un relat que parla de les casualitats sorprenents que de vegades ens passen, em sembla que ho podríem relacionar molt amb les nostres llargues converses de percepció i esdeveniments paranormals i coses d'aquestes. El cas és que Murakami escriu d'una manera molt propera, sembla un paio molt sincer i que parla sense embuts. Explicava què pensa sobre aquestes casualitats, i en un moment m'ha vingut la idea al cap de que aquell discurs podria ser meu, que s'acosta molt a la meva manera de pensar. He pensat 'deu ser capricorn'.

Immediatament he deixat el llibre i he anat a la Viquipèdia. Haruki Murakami, 12 de gener del 1949. Efectivament, capricorn.

Probablement ja ho havia llegit algun altre cop, per això m'ha vingut aquest pensament. Però m'ha fet gràcia. Després d'altres percepcions estranyes del dia, i de llegir sobre casualitats vitals m'ha semblat una bona manera de tancar el tema.

Ja tinc la meva viejuna!

2010-08-16T23:43:00.000+02:00

De tots era coneguda la mítica viejuna del meu/nostre anterior allotjament. Si home, aquella vella amb veu de pito i tafanera com ella sola que vivia al pis de baix. Almenys no s'havia queixat mai, això sí, sabia el que passava a casa meva millor que jo.

Amb la meva política de passar totalment del veïnat (com de tanta altra gent), no conec a ningú a part dels que em trobo esporàdicament a l'ascensor, i és un hola i adéu i prou. Avui tornava de córrer una mica, tot suat i amb ganes d'arribar a casa. Esperant l'ascensor he vist que entrava per la porta un avi amb el seu gosset, que m'he trobat més d'un cop (i que oblido cada cop que me n'acomiado). M'he dit a mi mateix que seria un bon samarità i que esperaria a entrar amb ell a l'ascensor. Però ja des de la porta ha començat una conversa que m'hagués impedit fugir ni que hagués volgut (que en realitat volia). Ell té parlar andalús, però la reproduiré en català per simplificar les coses:

- Has estat de vacances, oi?

- ...sííí... uns dies...

- Ja em semblava...

- Aha...

- Que has tornat ara, no?

- ...mmm... sí... divendres vaig tornar...

- Ja, és que he vist roba estesa.

- ...sííí... ja estava aquí al cap de setmana.

- Ah. I els gats?

- Me'ls han vingut a cuidar (no anava a explicar-li la història del pobre Bamboo...)

- Ah, te'ls han vingut a cuidar.

I ja ha baixat de l'ascensor. Perquè resulta que aquest home i el seu gosset viuen al primer pis. I en viure jo al cinquè, doncs pensaries que no sap ni de la meva existència. Però mira l'avi, com s'espavila! Ja veig que aquí hi ha safareig com a tot arreu.

El cel i l'infern

2010-08-10T00:48:00.000+02:00

En una cafeteria de Göteborg vam trobar una pissarra amb aquest text escrit. Em va fer molta gràcia i de seguida em van venir ganes de compartir-lo amb vosaltres. Per sort, no mencionen ningú de la península, ni tampoc es mencionen a ells. Curiós.

Una reflexió

2010-07-30T11:08:00.001+02:00

Qui és dèbil amb els forts i fort amb els dèbils no es mereix governar. Un bon governant és aquell que protegeix als desvalguts i defensa a la societat de qui li vol fer mal.

Estrena 3D

2010-07-29T00:41:00.000+02:00

Avui he tingut la meva primera experiència al cinema en 3D de nova generació. En concret he vist Shrek 4. Tant sentir-ne parlar, he de dir que la pel·lícula es podia veure en les 2D de tota la vida i no passaria res. No puc jutjar en altres produccions, però en aquesta trobo que tampoc no estava massa aprofitat. Sí que tens sensació de profunditat, però com que et sembla innecessària, tampoc no li acabes de trobar el què. Ara que, el pitjor és el preu que pagues per pensar que no n'hi havia per tant. Per sort, les ulleres que et donen, que ja no són tan cutres com les d'abans, te les pots quedar i reutilitzar.

I pel que fa a la pel·lícula, doncs bé, en la línia Shrek de sempre, té punts, però li he trobat a faltar una mica del gamberrisme que solia tenir, i per contra li sobren escenes ensucrades. Ara, el personatge de Rumpelstiltskin és brutal! No m'ha desagradat, però és clar, és que com la primera de la saga, no s'ha fet mai res!

Cansat

2010-07-13T21:50:00.003+02:00

Aquest post ha estat escrit sense anim d'ofendre ni als uns ni als altres, tingueu-ho present mentre el llegiu:

Aquesta setmana ha estat difícil, molt difícil. Nomes me n'alegro que s'hagi acabat, que no hi hagi mes futbol, i que la gent ja comenci a no felicitar-me pel carrer per els triomfs de la mal anomenada Roja. Aixo de Roja es una maniobra de màrqueting perquè entri mes be la Seleccion Espanyola.

Un cop mes calmar, he començat a fer reflexions, que van de la mes radical a la mes ingènua. En aquests temps de tanta crispació, potser fa falta que tots (TOTS) reflexionem sobre l'origen dels nostres problemes.

I pensava: tal i com va començar tot, es impossible que acabes be. Si premem 1977-8 com l'inici de l'Espanya moderna, nosaltres ens vam afegir a Espanya com una Comunitat Autònoma. Potser nosaltres li vam donar mes importància a lo de Autònoma i ells a lo de Comunidad.

No puc parlar per els Espanyols, però em fa que els Catalans no hem volgut mai ser Espanyols i prou (com ho seria un de Leon, Caceres o Sevilla). Nosaltres érem els del "si, però…". Igualment, ells no han volgut que nosaltres fóssim espanyols i alguna cosa mes. Nosaltres si haviem de ser Espanyols, ho seriem amb condicions, i ells sobretot volien que fossim diferents Espanyols i prou. No volien que fóssim alguna cosa mes que Espanyols, no volien que fossim diferents.

Com a Català, em sent part d'un matrimoni desigual, masclista dels que crec que no en queden, on l'home diu i la dona calla, i fa. No ens han preguntat allò de "vens aquí lliure, per pròpia voluntat?". En ple segle XXI, si hem de ser un matrimoni que sigui una associació entre dos individus iguals, on l'un cuidi a l'altre i no el maltracti ni física ni psicològicament. I que cap dels dos digui pestes quan l'altre no hi es. Si fos aixi, hauríem fet un pas molt important cap a la normalització de l'Estat. Nosaltres renunciaríem a un Estat Català Independent i ells renunciarien a la homogeneïtzació d'Espanya. Probablement hi sortiríem tots dos guanyat. Potser es una quimera. A mi, em costaria molt (MOLT) renunciar a un Estat propi Català i suposo que a ells els hi costaria molt (MOLT) acceptar una Espanya plurinacional.

Ser català cansa molt. Sempre haver de justificar la teva existència davant d'intransigents. Veig el gol d'Iniesta i no me'n puc alegrar d'enfadat que estic amb lo de l'Estatut (calia dir 12 vegades allò de que "solo hay una Nacion y es la Espanyola") i crec que tinc motius d'alegria. Concretament 6 sobre 11 motius d'alegria (Capdevila, Puyol, Pique, Xavi, Busquets i Cesc*), o 7 sobre 11 (Puyol, Pique, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro i Villa) o la Masia o el nostre estil de jugar i de guanyar.

Alguna idea?

*Com pot ser que sàpiguen dir Schweinsteiger però no Cesc (tornem-hi amb Sex). Tal i com cèlebrement va dir en Carot-Rovira: Yo me llamo Josep Lluis!!

És el que hi ha

2010-07-05T21:52:00.000+02:00

En èpoques convulses, en les que uns clamen per la llibertat però la majoria no se la creuen, en les que els mateixos de sempre ens posen inconvenients per sentir-nos catalans, que els nostres propis polítics ens fan perdre les ganes de tot... a mi m'ha donat per la música. Però no qualsevol música. Avui se m'han creuat velles cançons de Lax 'n' Busto que m'han portat molts records. Records de quan eren actuals, de l'edat que tenia, del sentiment catalanista que tenia ja, a aquella tendra edat. Tot era diferent. Era inconscient. Vivia en un oasi perdut enmig d'un desert on tot era bonic. Ara visc en el desert, no sé on para l'oasi. Us deixo una cançó perduda d'un dels primers de Lax que m'encanta, amb la lletra que trobo fantàstica.

És veritat que el sol s´ofega i també és cert que tu no ets jo. Mira les aus, volen amb presses, l´horitzó és vermell i fosc. Mira el rellotge que discret es mou igual que es fon el teu cigar, tira´t enrere i imagina com passa el temps pel teu costat. Observa l'aire, no es pot veure, tampoc sentir el soroll del gat, ¿per què la terra dóna voltes i l´home es pot suggestionar? Jo vull respondre´t les preguntes però no em senyalis, que em vegi tothom, els dubte mai seran per mi un pati on respiri el món. És el que hi ha !!!

¿És que tu pots encendre l´aigua i aixecar morts de terra?, o ¿és que pots viure en pau sempre que vulguis i parlar sense saber el que dius, diferenciar entre el bé i el mal, obrir una porta sense clau, comunicar-te amb un insecte o un peix, llegir un llibre tot en blanc?

¿És que és la droga un ésser bell? o ¿és que la música està viva? Tu veus que el món s´està acabant, però no hi pots fer res i segueixes caminant.

¿Per què existeix l´enveja i l´orgull?, ¿no és igual l´un que l´altre? saps que l´home té el seu propi instint, té la ràbia que li surt de dins. No vull pensar en el que fan ni en el què deixen de fer. Serà millor que oblidis el sistema i viu com ho tinguis tu pel davant. Rebota la ignorància de l´estrany, no pensis per què això i per què jo, crida quan vulguis i canta quan creguis que pots cantar, uoh - oh.

I de postres, una altra d'aquella època que també m'agrada molt. Són molt grans els Lax.

20 km!

2010-06-26T21:10:00.000+02:00

Escric això aquí perquè almenys en Gerhart sabrà apreciar l'esforç realitzat. Avui he sortit a córrer com miro de fer tots els caps de setmana, i sempre que puc entre setmana. Sabia el camí que volia agafar (ja em conec tots els pobles de la contrada), però no on arribaria, però he anat fent i em trobava bé. En un moment determinat he decidit l'objectiu, i tot i que ho veia ambiciós, sobretot per la tornada, m'he esforçat en complir-lo. He arribat fins el Parc Científic, moment en que he donat la volta i he fet exactament el mateix camí de tornada. Segons l'Institut Cartogràfic de Catalunya de la porta de casa a la del Parc hi ha només 10 km (jo pensava que serien més), però això vol dir que en fer el camí d'anada i tornada he fet 20 km, i em sembla una xifra prou considerable. He invertit un temps aproximat de dues hores i quinze minuts, no és un gran ritme, però cal pensar que no he fet cap tipus de preparació, a banda de les vegades que surto a córrer. Ni tant sols portava unes tristes monedes per tornar a casa en transport si calia. Però no ha calgut. L'últim tram ha estat difícil, sobretot perquè queia un sol de justícia, i feia molta calor. Però ho he aconseguit, i estic molt content. Segueixo dient que no trobo plaer a córrer, ho faig per esport, no per gust. Però marcar-me objectius i complir-los m'agrada, encara que siguin de sorpresa, com avui. Penso que en puc estar orgullós.

Això sí, ara estic trinxat. Cosa que no m'impedeix marxar cap el concert dels Amics de les Arts...

Iceland rules!

2010-06-14T20:11:00.000+02:00

Si no ho heu fet ja, s'ha de començar a pensar en les vacances. Em sembla que tots teniu destinacions ja, les podríeu compartir aquí. Per ara, jo us vull deixar un vídeo promocional d'Islàndia que a mi m'ha convençut i m'ha renovat les ganes d'anar-hi, que per altra banda, mai no havia perdut. Sé que a vosaltres tampoc no cal que us convencin de res, però per si no ho veieu clar, mireu el vídeo i després em dieu. Un país tan feliç s'ha de visitar, no? Ara que, no parlen dels suïcidis ni de que nou mesos l'any no es pot ni sortir de casa del fred que fot. Però són simples anècdotes, ja veureu.

Inspired by Iceland Video from Inspired By Iceland on Vimeo.

Era mitjanit a Bhopal

2010-06-11T06:00:00.000+02:00

Així és com Dominique Lapierre va titular el seu relat particular d'una tragèdia que ara fa vint-i-cinc anys va castigar la població de Bhopal, al centre de l'Índia. La matinada d'aquell 3 de desembre de 1984, la planta de la filial índia de Carbide es va cobrar la seva particular venjança per les retallades en seguretat durant la construcció de la fàbrica, permetent la fuita de més de quaranta tones d'isocianat de metil. Incolor, pràcticament inodor i prou tòxic com perquè a Europa se n'hagués prohibit l'emmagatzematge en quantitats superiors a dos-cents litres, el gas es va escampar per la regió aniquilant de forma silenciosa a qualsevol que gosés respirar. Tres mil persones abans de la sortida del sol i unes altres vint-i-dues mil al llarg dels següents dies. Cap ajut mèdic, cap evacuació i, per descomptat, cap assumpció de responsabilitats per part de l'empresa Carbide. Podríeu multiplicar per sis els morts en l'accident de Txernòbil i encara us quedaríeu curts.

Vint-i-cinc anys més tard d'aquell enèsim retrocés en l'evolució de l'ésser humà, les víctimes supervivents de l'accident han estat ofrenades amb la primera sentència judicial sobre l'accident: Multes de 8.900€ i penes de fins a dos anys de presó; poc menys del que pagaríem per piratejar un parell de discs del Ramoncín. El cas més dramàtic en el repartiment de culpes, però, és el de l'aleshores president de la companyia, que continua desaparegut i que segurament avui no sentirà ni el càstig del remordiment quan els diaris li recordin les conseqüències d'aquella decisió en que acceptava que que la planta fos "tan segura com una fàbrica de xocolatines".

El vent i el temps

2010-06-08T15:53:00.000+02:00

Ahir a l’Ofici de viure van fer dues metàfores que em van semblar molt encertades per descriure què és el maneig de les emocions i com tractar l’estat d’ànim d’un mateix.

Us heu d’imaginar que nosaltres som un vaixell de vela i les emocions són el vent. Nosaltres no podem controlar el vent, però sí que podem controlar la vela i aprofitar les emocions per anar cap on volem.

En el cas de l’estat d’ànim, ens hem d’imaginar que tenim vacances i volem anar a la platja, per tant, anem a una zona de costa. Quan estem allà, però, no fa sol. Plou. Plou i no podem anar a la platja. No ens estarem a l’apartament compadint-nos per no poder anar a la platja. Acceptarem que amb el temps que fa (l’estat d’ànim que tenim) no hi podem anar, i buscarem una altra activitat per entretenir-nos i aprofitar els dies de vacances.

En tots dos casos és vital saber veure cap on bufa el vent i quin temps fa. Si no som capaços de veure aquestes coses (i.e. ser conscient de les emocions i de l’estat d’ànim) ens serà més difícil aplicar les metàfores.

Què us sembla, tot plegat?

Com uns senyors

2010-05-29T18:43:00.000+02:00

Ahir a la nit era l'aniversari del local al que sempre solem anar els caps de setmana, del qual ja us he parlat. Van regalar samarretes, sortejaven nits d'hotel, hi havia molt bon ambient. Ja són 16 anys, i jo hi anava pràcticament des de l'inici. Però ahir van preparar una altra sorpreseta pels clients també. Si ho volies, podies apuntar-te a fer una volta en limusina, una gran limusina blanca que jo havia vist molts cops pel poble. I nosaltres ens hi vam apuntar, i tant! Com uns senyors vam pujar al trasto aquell que ens va portar a fer un tour pel poble, tot i que no vam estar massa atents de per on passàvem. Va ser una cosa curiosa i que no es té massa oportunitats de fer. Tampoc és que fos res de l'altre món, però caram, et sents important! En tornar a davant del local hi havia gent esperant per la següent volta, i uns quants més que ens van aplaudir i tot. Va ser curiós, si més no, una experiència nova per divendres a la nit, que va generar infinitat de bromes. Potser ens hi podríem acostumar, no?

Els amics de les arts, concert 1

2010-05-22T19:58:00.000+02:00

Amb una mica de retard, faig la crònica anunciada del primer concert dels Amics de les Arts de la Comunitat. Un concert que personalment em va arribar en molt mal moment, però que em va servir per passar una bona estona i no pensar en el pobre Bamboo. Recuperàvem les nostres trobades de les quals tenim molts records de tants i tants concerts d'Antònia Font. Aquest cop no ens va caldre anar massa lluny perquè el concert era a Barcelona, a la sala Apolo 2, el divendres 14 de maig. Vam quedar per menjar alguna cosa abans del concert, i deixar passar grups del festival que no ens interessaven massa. La Txaro causava baixa. La grip, o l'al·lèrgia, o ves a saber què la van deixar KO. I mira que la vaig convèncer de venir, ho va intentar, però la raó es va imposar, i al final no hi va poder ser. Esperem arreglar això aviat.

Després d'esperar una estona i prendre posicions, va començar el concert i de seguida vam veure que estaria molt bé. El grup no té encara massa cançons, però les que tenen les feien molt bé, amb algunes modificacions respecte al que es pot sentir als discs. I no només això, van saber captivar el públic amb la seva simpatia i la seva frescor a l'hora de fer comentaris i les introduccions d'algunes cançons. Com que només hem anat a un concert és d'hora per saber quanta improvisació hi havia allà, i quantes bromes preparades i enllaunades. Ja veurem. Però la primera experiència va ser molt positiva. Jo, personalment, vaig riure força amb ells, i vaig gaudir de les cançons.

I de les cançons, doncs que no es pot dir que triessin bé el repertori, és que no hi havia un altre per triar! Es van estalviar les més lentetes del nou disc, que no dubto que també es poden intercalar en altres concerts, però aquest dia calia fotre canya. El concert creixia perquè van guardar-se les millors pel final, i en el bis ens van sorprendre a tots amb una magnífica 'Exercici seixanta' que em vull aprendre des de ja. Així que només puc dir que vaig gaudir d'un bon concert i em van quedar ganes de repetir. Quan anem a veure un concert d'ells només? Aviat, segur que molt aviat. Encara que hi hagi pluges torrencials, eh Rach?

Ràdio ben feta

2010-05-05T22:54:00.000+02:00

No poso en dubte la gran capacitat informativa i de debat que tenen els matins de Catalunya Ràdio, ni que us agradés tant El món a Rac1, tot i que suposo que ara ja no. Ja vaig dir que jo optava per una mena de despertadors més desenfadats, segueixo amb El matí i la mare que el va parir de Flaixbac i l'altre dia vaig sentir una cosa que em va fer pensar en explicar-ho aquí. Perquè veieu una mostra del que és ràdio ben feta, hehehe. El presentador, en Carles Pérez, comentava que durant el cap de setmana s'havia enamorat d'una noia que seia al seu costat al cinema. Com que no la va conèixer llavors, i no en sabia res, només el nom perquè li havia sentit a la seva amiga, es va servir de la seva posició i del micròfon de Flaixbac per fer una crida, donant una mica la descripció de la noia, el nom, la pel·lícula que miraven, l'hora, el lloc... vaja, que si la noia l'escoltava, que truqués. Estem parlant del conductor del programa, eh? Amb dos collons. I no és maco això?

De funàmbuls i tallats de cabells

2010-04-21T09:53:00.004+02:00

Pots estar anys anant a la mateixa perruqueria, però quan de debò coneixes a la teva perruquera és quan et fas un canvi d’estil. Mentre em tallava quasi un pam de melena que ella mateixa ha anat modelant al llarg de dos anys*, em parlava i m’explicava mil coses. Estava nerviosa... – em quedarà bé? – i potser per això em parlava. Per tranquil·litzar-me. De totes maneres, us diré que el nerviosisme que es passa quan et tallen els cabells és relatiu. És com un funàmbul caminant amb una xarxa de protecció, perquè saps que si no t’agrada sempre pots tornar a deixar-te’l créixer. L’únic desastre que mai he fet va ser als 13 anys, quan vaig decidir tallar-me el serrell. Mai, repeteixo, MAI ho feu amb els cabells molls!!

*Xexu: em sap greu...

Conjugació de saber

2010-04-14T07:55:00.000+02:00

Ja sé que darrerament estem molt enfeinats, la vida ens absorbeix. Ja sé que he estat una mica desconnectat, i no sé si prou a l'aguait del que està passant, us està passant, ens està passant. Ja sé que sabeu que hi sóc i sé que sabeu que sé que vosaltres també. I ja sé que la vida passa i que es perden moments i oportunitats. Però tot i saber totes aquestes coses, vull que vosaltres sapigueu que esteu sempre en el meu cap i que mai m'oblido de vosaltres, que, al contrari, penso en vosaltres molt sovint, més del que creieu. AF ha tornat, i ahir vaig saber que necessito amb molta urgència, però molta, anar a un concert seu. Escoltant cançonetes i cantant-les davant de la finestra em veia a mi, però pensava en vosaltres. Em cal un concert amb vosaltres. Milers d'imatges. Milers de records. I en vull més, vull sumar, vull acumular, vull col·leccionar moltes més estones amb vosaltres. I jo faré un martini bianco. Vull que sapigueu també que vos estim amb total desmesura.

Què mires?

Bioquímic honoris causa

2010-04-12T22:11:00.005+02:00

Avui he llegit una entrevista a en Joanmi a l'Avui i m'ha agradat molt. La copio perquè crec que ens donarà molt tema. Aquest tio és un CRAC i es mereix ser bioquímic! Creieu que podríem entabanar a la UB perquè li donessin un títol honoris causa?

Arbre que mira fanal. Fanal que mira façana. Façana que mira rellotge. Rellotge que mira campana. Campana que mira Bibiana. Bibiana que mira Joan Miquel. Joan Miquel que despista mirada. A les cançons del Joanmi les coses es miren. Però en una entrevista, ell desvia contínuament la mirada. Amb prou feines em mira, però en canvi diu que ha xerrat més avui que en els últims dos anys de la seva vida.

UN MÓN HORRIBLE. Curiós, és tímid, però li agrada disfressar-se. De Blancaneu, d'astronauta, de submarinista, de karateka. És algun tipus de teràpia de xoc això? És un mecanisme de defensa, una tàctica per superar la timidesa. M'ha costat, però estic aprenent a viure en societat sense que això m'afecti. Difícil? Sí, perquè a mi em fa por tot. A mi em fa por el món: és un món horrible i vivim en una guerra ininterrompuda. Tothom està molt desesperat. Jo també.

WA YEAH! Les lletres de les teves cançons estan plenes de marcianets, asteroides, maquinetes, piruletes i robots. Fas música per a nens adults? Crec que no. Jo faig música per a tots els públics, música fàcil d'entendre, jo vaig a lo fàcil. I fer música fàcil és molt difícil? Sí. És molt més complicat fer una cosa senzilla que una cosa complexa. Per cert, corre el rumor que Antònia Font se separa, veritat? No, mentida. El sentit de l'humor és la teva gran arma? L'humor és un mecanisme mental obligat: a mi el sentit de l'humor em fa gràcia.

MISTERIS I AMORS. El Joan Miquel fa el que vol, i sempre li surt bé. I escriu llibres però no en llegeix. El misteri de l'amor és el títol de la seva primera novel·la. Has resolt l'enigma? Sí. Els humans ens hem de reproduir, però com que per desgràcia els éssers humans tenim intel·ligència, en lloc de relacionar-nos sexulament de forma pràctica com els lleons i les flors, ens hem hagut d'inventar això de l'amor -que és una complicació extraordinària i pura farsa-. T'has enamorat molt, tu? No. Jo tinc una parella, amb ella he complert la meva etapa reproductiva i ja no tinc cap necessitat d'escampar la meva genètica pel món.

SEXE I SEDUCCIÓ. Has estimat més o t'han estimat més? He estimat poquet. Sóc un individu solitari. Estimar va en detriment de la meva feina: com més sol estic, millor em va tot. Hi ha una cosa que em fa molt feliç: i és que la feina em vagi bé. I perquè em surti bé, necessito estar molt temps sol. I com es compgina això amb la família? Tenint una família que ho entengui. Amb què et quedes, amb el sexe o la seducció? El sexe és una activitat biològica, la seducció una activitat social, per tant em quedo amb el sexe. La seducció no té cap interès.

ESTRELLES I ROCK. El Joan Miquel és més antiheroi que sex symbol i pateix més que disfruta damunt l'escenari. Ets l'antítesi de l'estrella de rock? No hi ha res mes patètic que una estrella de rock, aquest xou de jupa de cuir i pose damunt l'escencari és deplorable. Posats a estripar, caga't amb alguna altra cosa: el futbol és una merda absoluta, representa tot el contrari del que per a mi significa la civilització. El trobo primitiu, una cosa horrorosa.

MÉS O MENYS: Què ets més, inconformista o irònic? Sóc molt inconformista i massa irònic. La ironia és impertinent, no m'agrada. Ho estic intentant deixar. Desconcertant o dispers? La meva dispersió a vegades es concentra: no pienses que estoy triste si no me ves sonreir, es simplemente despiste. Caradura o narcisita? Sóc totalment bipolar: hi ha dies que em penso que sóc el millor artista del món i dies que em veig com un absolut desastre. L'autocrítica és una cosa que s'ha de cultivar. I una mala crítica, et pot ensorrar? Fa que sí amb el cap, per un moment em mira i automàticament torna a posar la mirada a l'infint.

Als actuals fills i filles i pels futurs pares i mares

2010-03-30T10:27:00.004+02:00

Avui al matí he estat escoltant un “Ofici de viure” dedicat als fills. Es titulava “No hi ha pares perfectes”, però el títol del podcast era “Matar al pare”. Aquest programa m’ha vingut “al pelo” perquè just fa uns dies pensava que és inevitable que en algun moment del seu creixement els fills “t’odiïn” i que si mai tinc fills he d’estar a punt per aquest moment. Tinc fins i tot la necessitat d’alertar als meus amics i amigues d’això, encara que tinc la certesa que molts ja ho saben. Hem d’estar a punt per patir i plorar, per percebre que el nostre fill/a no ens estima i per veure com creuen que els pares dels seus amics són millors, a rebre la crítica per part seva. I això serà bo, perquè voldrà dir que s’ha desenvolupat el seu sentit crític (innocent, i/però crític). Crec que és important que ens en fem a la idea, i a través d’aquesta consciencia, deixem també espai a la nostra relació amb els nostres pares.

Matar al pare i a la mare és una metàfora budista (segons he entès) que no vol dir res més que fer-los baixar d'aquest pedestal de perfecció i exigència, entendre que són persones, com tu i com jo, que en el seu moment ens han criat com millor han sabut (i d’això no en tingueu cap dubte). Agraïm el que ens han donat (que és el cos) però utilitzem el que és nostre (l’esperit).

Els conillets suïcides

2010-03-26T12:10:00.009+01:00

Coneixeu un tal Andy Riley? És un dibuixant de còmics que ha tingut l'habilitat de fer catxondo allò que podria ser macabre. Si us deixeu caure per casa i teniu necessitat d'anar al lavabo, feu un cop d'ull al revister i hi trobareu un del seus llibres: The book of bunny suicides (El llibre dels conillets suïcides), un compendi de dibuixos que mostren enginyoses i hilarants formes a les que que pot recórrer un conill per suïcidar-se. No us espanteu, no m'he tornat boig, gore ni res d'això. Perquè veieu per on van els trets, us mostro un dels dibuixos que pertany al segon volum del llibre, i que m'ha fet pensar en vosaltres. I és que s'ha de ser realment suïcida per tirar pebre a l'ull de Sauron...!

Born of Hope

2010-03-13T12:59:00.005+01:00

La veritat és que fa no res que m'he posat a fer un cop d'ull al web d'El País per a veure què està passant pel món, i m'he quedat de pedra quan he vist el següent titular:

"La hermandad amateur del anillo. Más de un millón de internautas han visto "Born of hope", rodada con 28000 € por aficionados a la trilogía".

O sigui, que hi ha uns freakys del Senyor dels Anells que han estat fent una película amb baix pressupost, im-pressionant! Evidentment no es pot comparar amb tot el pressupost de les obres de Peter Jackson, però li he donat un cop d'ull i no fa gens de mala pinta, la veritat és que s'ho han currat moltíssim en realitat. La història és una precuela anomenada "Born of Hope", i és la història d'Arathorn, pare d'Aragorn, casi ná!

Així que nanos ja sabeu, tenim més material de moment, en espera de properes maratons i d'El Hobbit! Us deixo els links de l'article d'El País (http://www.elpais.com/articulo/Tendencias/hermandad/amateur/anillo/elpepitdc/20100313elpepitdc_1/Tes) i del web de la película (http://www.bornofhope.com).

A veure què us sembla, la Comunitat ens espera!!

Anna Roig i l'Ombre de ton chien

2010-03-07T17:13:00.001+01:00

Com ja anem fent de tant en tant, avui m'agradaria presentar-vos un nou valor de la música en català. Com es nota que ens manca AF, que hem de buscar substituts! Avui: Anna Roig i l'Ombre de ton chien. El vídeo que us ensenyo està corrent força per la catosfera. Us deixo també l'enllaç al seu MySpace perquè en sentiu altres. Jo ho he fet i sona força bé. La barreja de cançons en català i en francès, quan no empra les dues llengües en la mateixa cançó, és molt interessant. Sembla que es dediquen a fer versions de cançons antigues, però amb un toc molt personal i fresc. Cançons petites, senzilles, íntimes. Però és que ja tenim una edat. Ja em direu si us agrada. I compte, que la tornada de la cançó bandera Je t'aime s'enganxa!

Renovació del DNI 2 i intent de passaport

2010-03-03T15:30:00.002+01:00

Ja tinc el DNI amb l'adreça que pertoca. BIEEEEN!!! Veient el que em va comentar la Berta, vaig pensar que estaria bé insistir perquè em renovessin el passaport, malgrat faltar 5 mesos perquè caduqui. ERROR! Se m'han tirat a la jugular. "Ya le dije" (m'ha atès el mateix senyor, molt amable) "que la renovación tiene que hacerse dentro de los tres meses antes de la fecha de caducidad y que para hacerlo antes necesitamos un certificado de la agencia de viajes". Ens hem enfrascat en el certificat aquest, en que un bitllet electrònic valia, que ho havien de tenir per si venia una inspecció, que si aquest senyor per anar al notari també s'ha de demanar festa i fins i tot ha aparegut la frase "es que el ordenador no nos deja hacerlo" (com odio aquesta excusa!!). "És igual" li he acabat dient "si he de tornar a venir un altre cop, ja m'és igual, però no crec que això sigui facilitar la vida als altres".

Em sembla, però, que jo sóc molt punky, perquè sempre m'ha costat fer aquests tràmits. Crec que no m'organitzo massa bé.

Gràcies pels vostres consells!!

Renovació del DNI

2010-03-01T21:24:00.003+01:00

Avui m'he anat a fer el DNI de nou, perquè me l'havien robat. M'han atès molt bé, d'això no em puc queixar, però ha estat tot molt surrealista i us ho vull explicar. Primer, no he pogut canviar l'adreça perquè no poden fer un duplicat per robatori i canviar l'adreça alhora (?), per a fer aquesta gestió hi hauré de tornar el dimecres vinent. Segon, el DNI que m'han fet caduca l'agost d'aquest any (?), perquè és un duplicat i agafa tota la informació del DNI anterior.

Vosaltres creieu que és normal?

Per altra banda, he volgut aprofitar per renovar-me el passaport (ja que caduca a l'agost i segurament el necessitaré): "Si te lo renuevo ahora, seguirá caducando en agosto. Tienes que venir tres meses antes de que caduque para que te lo pueda hacer con la fecha nueva". Chapeau. Li he comentat que la majoria de paisos demanen el passaport amb un mínim de 6 mesos de vigència, que si m'ho podia... "Si tienes que viajar, vienes con el billete de avión y te lo hacemos, no hay ningún problema". Ja, i no m'ho podria fer ara, que sé que hauré de viatjar, però que encara no tinc el bitllet d'avió? Doncs no, has de tornar al maig.

O sigui, que he de tornar el dimecres i un dia del maig. He de tornar a Granollers, deixar el cotxe en un pàrking (€€) i arribar més tard a treballar. I això, tenint el DNI més super-sònic d'Europa!

Ostres, per a mi fer aquestes coses sempre ha estat molt traumàtic... una de les coses bones d'haver fet 30 anys és que ara la renovació serà cada 10 anys!

Manel a Glasgow

2010-02-27T22:24:00.005+01:00

El Facebook és el que té, t'enteres de tot. Així va ser com vam descobrir que els Manel feien una ruta pel Regne Unit: Manchester, Glasgow i Londres. El concert va ser el divendres 19 de febrer a una sala petita però acollidora (estil Apolo) anomenada Classic Grand. La cita era a les 7.30 pm però no van començar fins a les 8 en punt. Mentres tant, vam seure en un còrner de la sala per "observar" l'ambient, mescla de catalans i escocesos, uns tapats amb gorros i bufandes i altres amb faldilles curtes i amb tirants, sense mitges i amb talons de vertigen... tot i que aquell dia feia un fred de collons! (però això donaria tema per un altre post, sobre costums i maneres de vestir a Glasgow, Edinburgh i Escòcia en general).

Un cop plantats a l'escenari, el cantant amb la petita guitarreta ens va fotre un rotllo de com van passar la tarda a un cafè Costa menjant un muffins de blackberries i que allà se´ls va acudir una cançó... i així va començar el concert. No ens recordem de l'ordre de les cançons, però si que recordem que no van cantar totes les del àlbum, i en canvi sí que van incloure la versió de Common people de Pulp (que va causar furor entre l'audència i per nosaltres seria l'estrella del concert) i La Tortura de Shakira.

Durant tot el concert van haver-hi problemes acústics i per això la veu dels cantants estava ofegada en moltes cançons. Tot i això, els fans incondicionals de primera fila no van parar de ballar i saltar entonant totes les cançons, i nosaltres també vam gaudir escoltant cançons conegudes en català. Va ser com un parèntesi en què semblava que estiguéssim en alguna sala d'algun indret de Catalunya.

Finalment, després d'una horeta (incloent un parell de bisos) es va donar per finiquitat el concert. Tothom els aclamava (sobretot els super-fans), però nosaltres, que som guais, cridàvem Antònia Font! i En s'estiu! Així que, a falta de concerts d'Antònia Font, aquí tenim aquesta crònica d'un concert de Manel, que no va ser genial però si que ens va deixar un bon gust de boca.

Los nadies

2010-02-16T11:08:00.004+01:00

Així és com anomena Eduardo Galeno a "El libro de los abrazos" aquelles persones quina trascendència a la vida està condemnada a no existir:

Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Sé que Galeano no es refereix exactament a casos com aquest, però avui he rebut un mail que pretén no deixar en l'oblit una notícia que en aquell moment amb prou feines va ser notícia, i que parla justament de la diferència entre ser algú i no ser ningú. Parla d'una dona i d'una guerra, i de com jugar-se la vida per salvar-ne d'altres pot arribar a ser menys rellevant que exportar un reportatge tot viatjant en un còmode jet privat. La protagonista és Irena Sendler, una polonesa que als seus noranta i pico d'anys va ser proposada premi nobel de la pau 2007 per haver salvat la vida a més de dos mil nens de camps de concentració. Però Irena no era ningú fora les fronteres de Polònia, de manera que el sempre controvertit guardó va fer cap a un tal Al Gore qui, deixant de banda la seva escassa contribució a la pau mundial, es veu que sí que era algú.

Aquesta bona dona va morir als 98 anys, però de no haver estat així n'hauria fet 100 justament ahir. Un altre centenari que no ocuparà cap lloc a la història universal...

Tercer aniversari

2010-02-09T19:23:00.000+01:00

Tal dia com avui, ara fa tres anys, va néixer el blog de la Comunitat del Fosfat. 1096 dies (el 2008 era de traspàs!), i 264 posts després, encara estem aquí. I no és poc. Anem fent reflexions, parlant de temes d'actualitat, fent recomanacions de música i sèries, i expliquem les nostres coses, en definitiva. Jo que sóc poc donat a celebrar els meus aniversaris, però sí que m'agrada celebrar els dels meus blogs, estic content de poder compartir aquest moment amb tots els integrants de la Comunitat i amb tothom que passi per aquí. Moltes felicitats a tots, perquè els blogs ja se sap que són només de qui els escriu, i a més en aquest cas els que escrivim som uns quants. 3 anyets ja, que per mi significa la maduresa d'un blog. Us convido a seguir endavant amb aquesta eina nostra de comunicació, per molts anys i visca la Comunitat!

Menteix-me (si tens pebrots)

2010-02-07T23:44:00.001+01:00

Fa temps que no parlo de cap sèrie nova d'aquestes a les que ens enganxem. Tots tenim les nostres preferències, i molt sovint no coincidim, però posar-nos una mica al dia tampoc ens fa mal. Avui us vull parlar del meu darrer descobriment Lie to me. Es podria considerar una de tantes sèries de gent que investiga i soluciona crims, una fórmula molt trillada ja, però té algunes coses que la fan interessant. La primera és que la protagonitza en Tim Roth, un molt bon actor amb aparença de ser força cabró, i que a la sèrie ho confirma, almenys fent el paper del Dr. Lightman. Ell i el seu equip tenen una empresa que es dedica a estudiar el llenguatge corporal de la gent, i els contracten per treure l'entrellat de casos ben diferents en que cal determinar si algú està mentint. Bàsicament treballen per l'FBI en casos seriosos, encara que de vegades també n'agafen de més casolans. Personalment he de dir que m'està agradant molt i dóna moltes pistes sobre què volen dir les expressions que fem quan parlem, que segons la sèrie, són universals. Com entendreu, un manipulador (fpm) com jo ha d'estar al cas d'aquestes coses, i gaudeixo aprenent.

Advertència: si la mireu, no podreu evitar començar a mirar a la gent fixament quan us parla, a veure si detecteu algun signe d'engany, o d'odi, o de vergonya... és perillós.

Flashpacking

2010-02-02T13:49:00.003+01:00

Avui faré una cosa que poc habitualment hem fet i és penjar un trosset d'un altre blog, és el de l'Álvaro i en Miguel, uns amics d'unes amigues que estan de viatge durant un any. M'ha agradat:

"Un flashpacker o bakcpacker 2.0 es un joven viajero de más de treinta años al que le gusta hacer viajes largos y de forma independiente, huyendo de agencias y tours organizados. Dispone de algo más de poder adquisitivo, así que se puede permitir pequeños lujos como una buena cena de vez en cuando o realizar actividades que quedan fuera del alcance del bolsillo del bakcpacker como submarinismo, rafting o kite surfing. Además le encanta la tecnología, viaja con un montón de aparatos eléctricos, cables, cargadores, adaptadores…. y cuando va a un hostal lo primero que pregunta es por el wi-fi. Resumiendo: es un backpacker más viejo y con algo más de pasta."

Més coses sobre Backpaking aquí (Back/Flash/Gap-packing).

Trobareu el post complert aquí.

Cat fitness

2010-01-31T21:07:00.001+01:00

Quan et vols posar en forma, els gimnasos són una bona opció. Allà pots fer exercici cardiovascular per rebaixar uns quilets, o treballar alguns músculs concrets per tal d'agafar forma. A part d'això, allà hi ha especialistes que et poden ajudar a aconseguir els teus objectius. Però tenen un problema, aquests llocs: són cars.

No puc dir que no sigui una despesa que no aconseguís permetre'm actualment. Segurament podria, però he decidit estalviar-m'ho, almenys per un temps. Per contra, vull recuperar el costum de sortir a córrer regularment, tot i que he de reconèixer que el fred em fa enrere, a casa s'hi està molt bé. Però amb la recuperació d'hores de sol espero sortir més sovint. A banda d'això, també m'agradaria fer una mica de peses, per enfortir una mica el cos. Però ai las! A casa només tinc un parell de peses de dos quilos. És poca cosa per segons quin múscul. Per això s'han d'inventar solucions alternatives, i posat que tinc un gat que pesa 7 quilos, i això ja és una bona quantitat, el faig servir com a pes per fer exercicis de deltoides, el múscul de l'espatlla. Bé, deltoides i esquena. En Blog sembla resignat a ser la meva barra de pesos, no es queixa massa. Ja sap que quan l'agafo de determinada manera anirà amunt i avall una estona... En Bamboo és més reticent (el cabron).

Així que ja sabeu, si em poso catxes, serà gràcies al Blog, tot i que al primer que li faria falta fer exercici seria a ell!

Tot està bé

2010-01-22T11:40:00.003+01:00

Sóc en un bar a la cantonada llobregat-mar d'Aribau amb Mallorca. Estic esperant pacientment que una metgessa del Clínic m'avisi per a acudir a la seva cita de les 10 del matí, que primer ha endarrerit fins les 12 i després fins quan em truqui (ara són les 12:30). No em molestaria gens, si no fos perquè he de fer feina amb ella i no sé si tindrem temps d'enllestir-hla tota, perquè a les 15:30 he quedat amb l'administrativa del servei de farmàcia per a fer la comptabilitat de la medicació de l'estudi en qüestió. Com a rebot, en comptes de fer servir la meva eina de treball per a treballar, l'he fet servir durant una estona per a compartir amb vosaltres aquest moment.

Acaba de sonar una cançó desconeguda de l'Ismael Serrano. La seva veu em transporta a molts moments de la meva vida. Al cotxe (la primera vegada que el vaig sentir, molt ben acompanyada), al carrer llobregat, a Canaletes/París la nit de San Denís... És un crit melancòlic que omple el silenci fent-me venir al cap el curiós sentiment de que "no estamos tan mal", de que he viscut temps molt bons i de que més que en viuré. Així. Tranquil·lament. Sense trencar del tot el silenci, com acompanyant-lo.

Quines coses, no?

Ah! i m'acaba de trucar el meu germà, que tot està bé, que seré tieta.

Escrit el dia 13 de gener.

Com no partir-se el cul mentre es fa això!

2010-01-14T18:46:00.001+01:00

Entrenament

2010-01-13T00:13:00.000+01:00

Després d'un llarg i acurat entrenament, aquesta és la reacció del Bamboo en el moment que li ensenyo una foto de la Raquel, dècimes de segon abans de saltar per fer-la miquetes. L'ensinistrament s'ha completat amb èxit.

Aquest és per a tu

2010-01-09T11:58:00.008+01:00

R: Ei, aixequem-nos, que hem d'aprofitar el matí!!

J: Ok, però està nevant molt! Esmorzem?

R: D'acord, jo vull la llet molt calenta que fa molt fred.

J: Sí, i jo hem posaré mel que em fa mal el coll. Per cert, avui és l'aniversari del Xexu! Crec que a part de felicitar-lo via skype li podríem fer un petit post a la segona casa seva, al seu estil, no creus?

R: Sí, jo també pensava el mateix. Ell sempre fa escrits sobre les ocasions especials que passen a les nostres vides i toca la fibra, i més d'una vegada se m'ha caigut la llagrimeta.

J: El que passa és que encara estic una mica dormit i no em venen les idees al cap...

R: Home Jordi, recorda totes les coses que ha fet el Xexu per tu i per nosaltres. Sempre està al tanto del què em passa i m'envia mails que em fan veure les coses d'una forma diferent i puc arribar a convertir defectes en virtuts. Va, vinga, segur que ens surt un bon escrit!

J: Sí, és veritat. Sempre està per a tot a tota hora, recordo infinits moments especials des que ens vam conéixer a Bioquímica, com per exemple la darrera visita a Sancho de Ávila el dia de reis. Però també saps com és ell, que no li agraden els homenatges i tota la pesca...

R: Ho sé ho sé, però pot ser alguna cosa original li agradarà, i així quedarà constància de l'esdeveniment, i crec que li farà il·lusió!

J: Ei, ja surt el sol Raquel!! Què et sembla si ho anem discutint mentre passegem per la neu?

R: Perfecte! Després ens hi posem i escrivim alguna cosa, però no ens podem adormir eh koala!!

Koala love

2010-01-08T12:03:00.007+01:00

Ja estem per terres escoceses, i fot un fred brutal! Tot i això, hem trobat una gran mostra de passió en aquests móns d'internet, que a més demostren que els koales no només dormen!

Love is all around us, una abraçada!

Darrerament...

2010-01-03T20:03:00.000+01:00

Comencem un nou any aquí al blog, el quart ja. Aviat la Comunitat farà 3 anyets, qui ho havia de dir. I per començar-lo, ho faré amb música, perquè se m'acaba de creuar una cançó, i quan passa això, ja se sap, s'ha de compartir, s'ha de deixar escrita en algun lloc. No és el primer cop que Ismael Serrano es creua a la meva vida, em sembla que na Txaro recordarà altres moments en que el cantautor ha fet acte de presència. Bé, no ens enganyem, potser no se'n recorda, però ha passat. Personlament, penso que em vol mal, que va a per mi. I això que no em coneix encara, així que, a priori, no tndria motius. És una de les seves cançons més conegudes, per tant, probablement la conegueu, però ara us demano que l'escolteu. Probablement no us digui massa cosa, vaja, és una cançó i prou. Però a mi em diu moltes coses, massa. Generalment m'agrada escriure les coses i recel·lo de paraules d'altres, però de vegades s'ha de deixar pas als que en saben perquè expliquin coses de nosaltres mateixos que no som capaços d'explicar. Hi ha qui fa servir poetes, o escriptors famosos. Jo faig servir músics. No em feu posar la lletra, total, no crec que tingueu massa dificultats en entendre-la i seguir-la.

2009

2009-12-28T21:12:00.000+01:00

Aquest ha estat un any de nous doctors, ha estat un any de nous allotjaments i noves vides. S'ha anat a Japó, a Amsterdam, a Portugal, a Irlanda, a Suïssa... i segur que me'n deixo molts, però sobretot a Edinburgh. S'han fet sorpreses per dos aniversaris, al meu entendre, sonades les dues. S'han estrenat feines i ha canviat algun estatus, de ser considerat no res a ser l'únic a tenir en compte. S'ha venut un Yaris i s'ha renovat un gat. Uns pares s'han separat i a Washington només hi treballa una persona, la mateixa de sempre. No hi ha hagut concerts d'Antònia Font i m'heu ratllat amb Manel. S'han renovat lavabos i no ha estat un hivern massa dur, només 20ºC sota zero. L'amor s'ha imposat i s'ha materialitzat. Ens hem vist poc, però quan ha passat, ha estat intens. Ha estat un any de poc martini, però és que ens fem grans.

I quantes coses em deixo... però el millor és que, encara que me les deixi, les he viscut al vostre costat.

Felicitats Dr. Frodo!

2009-12-22T21:52:00.002+01:00

This extra weight is killing me... I can't manage it, Sam. It is such a weight to carry, such a weight...

Segurament no va utilitzar aquestes paraules, però una setmana abans de la obligada escena del patíbul, l'aleshores aspirant a doctor em va transmetre en una postdata com de pesada se li estava fent aquesta recta final. Però tot acaba arribant, i tal i com estava escrit, la tarda del divendres va arribar a l'Aula de Graus, al mateix temps que el matí del divendres ho feia a Rochester (Minesota), on els membres del seu equip entraven impacients a una aula de vídeoconferència per ser també testimonis del gran moment. Càmara giratòria, gran ample de banda i acció! Però allí, en aquell equip de videoconferències, es va quedar tota la sofisticació de l'acte, que va continuar amb una presentació neta, clara i desprovista de sofisticacions i efectes Power Point que desviessin l'atenció del que era realment important: Els resultats de part de la recerca feta al llarg dels últims anys. Un fil argumental i una exposició tan neta i clara com la presentació, que fins i tot van fer canviar de parer a la Txari, que tot haver expressat la seva necessitat de marxar més d'hora, va voler quedar-se a sentir el final de la història.

Ben entomats els cops del tribunal (especialment els d'aquell membre que va suggerir, fins i tot, una esmena a la totalitat del treball), els tres membres van deliberar i el president va llegir l'acta, posant fi a aquella història gestada probablement uns metres més enllà, a l'aula 9 d'aquell mateix edifici:

...O my precious!' And with that, even as his eyes were lifted up to gloat on his prize, he stepped too far, toppled, wavered for a moment on the brink, and then with a shriek he fell. Out of the dephts came his las wail Precious, and he was gone.

There was a roar and a great confusion of noise. Fires leaped up and licked the roof. The throbbing grew to a great tumult, and the Mountain shook.

Nadala

2009-12-20T12:49:00.000+01:00

Esperant altres posts que han de venir, són dates assenyalades per posar una nadala. Jo de vosaltres miraria el vídeo, em sembla que us agradarà.

Garrepes

2009-12-16T20:10:00.000+01:00

De tots és sabut que els catalans tenim fama de garrepes. Avui un company asturià, que no em cau malament, però que confirma el que ja pensava dels asturians, m'ha preguntat que com era que no anava al sopar de nadal de l'empresa, si era gratis, i als catalans ja se sap, les coses gratis...

Lluny d'ofendre'm, que ja hi estic més que acostumat, he decidit contestar-li amb un mínim d'enginy, fent-li una reflexió que vaig fer l'altre dia. El diumenge passat es va fer un any més la Marató de TV3. L'última actualització de marcador que vaig veure pujava a més de 5 milions d'euros, però ara ho he consultat per internet i ja està per sobre dels 6, i les donacions encara es poden fer fins el gener. Si es segueix la línia dels darrers anys, tot i la crisi, s'arribarà prop dels 7 milions. Però recordem que 6 milions d'euros són 1000 milions de les antigues pessetes.

Això passa a Catalunya. És important entendre que són fons recollits per potenciar la investigació de malalties, amb objectius molt clars i visibles, aquests diners van a investigació i tots ho sabem. A més, la feina de difusió que es fa és molt important, la població coneix i respecta molt més les malalties que els altres pateixen.

A les telvisions estatals de vegades fan maratons d'aquest tipus, però no han tingut continuitat. La darrera de que tinc notícia és d'Antena 3, i no en sé les finalitats, però sempre són pels nens i la pobresa. Temes molt genèrics, trobo. Es van obtenir 2.5 milions d'euros, a nivell estatal. Hem de descomptar Catalunya perquè ja posa diners per la seva pròpia marató, tot i que no és descartable que alguns també hi participin.

Qui és el garrepa aquí?

Cotxe Net

2009-12-14T21:26:00.002+01:00

Avui he anat a rentar el cotxe. Habitualment vaig a un centre d'autorentat, on hi ha aspiradors i mangueres que treuen aigua. He anat cap allà, però... tu saps el fred que feia? Ja, ja sé que hi ha gent que viu a llocs tan freds com Edimburgh o Rochester, Minesota, però és que heu d'entendre que jo no hi estic abasada.

He decidit pagar i que ho féssin per mi. Un complert, per dins i per fora, eren 15€. Ho he trobat car, però he pensat que fa un any i mig que no li faig un rentat decent al cotxe i que ja s'ho mereixia (i a més, quedava amortitzat...). Ja us avanço que n'he sortit molt contenta.

No tenia diners i no cobràven amb targeta. L'amo m'ha dit que igualment me'l rentava "Bé tornaràs, no?". Mentre m'esperava he pensat que aquest senyor havia fet molt bon negoci, perquè quan jo he arribat, no hi havia cap cotxe i els operaris estaven parats. És a dir, que la mà d'obra, que segurament és el més car del servei, ja s'estava perdent. En el pitjor dels casos, el que perdia aquest senyor eren els materials (fungibles), doncs. I en el millor dels casos (que és el que s'ha donat), jo li pagava la mà d'obra, els materials i ell guanyava una clienta. Així és com he vist que aquest senyor sabia el que es feia i m'ha caigut bé.

Per la vostra informació, el cotxe ha quedat impecable. Quan me l'han tornat, fins i tot han encès el CD. Ho he trobat un detall maco. I els operaris han estat super-simpàtics.

2009-12-02T05:12:00.002+01:00

Bufff, quant de temps sense escriure... No es que no tingui temps, pero em tiro mes al Facebook ultimament. Es molt menys elaborat, i puc posar qualsevol pensament curt (trigo segons, comparat amb molts minuts cada cop que faig un post al blog).

Ara mateix hauria d'estar fent el powerpoint de la tesi, pero es que no em posa. Ja hem arribat a aquell punt que m'es tot ben igual, que s'acabi i punt.

A lo que anavem, la defensa de la meva tesi sera el dia 18 de Desembre a les 5 de la tarda a l'aula de graus. Despres pica pica, i qui vulgui, despres de marxa (penseu-vos que he perdut els meus superpoders per sortir, i fijo que gripo el motor pels volts de la 1 o les 2...).

Farem alguna activitat conjunta aquest Nadal? Si es aixi, digue-m'ho i m'ho planejare per esser-hi.

--xf

PS. Ho se, no ha sigut un post gaire elaborat...

Glòria

2009-11-25T21:58:00.002+01:00

Tu que m'has vist caure a terra
tu que sempre m'has trobat
en les nits de lluna plena
dormint en el teu sofà

Tu m'ajudes sense pressa
si cal deixes el que tens
m'obres sempre casa teva
perquè no em quedi al carrer

Ens fem vells però no hi ha pressa
entre copes em vas dir
col·locats quasi com sempre
sense un duro però amb estil

No desitjo una altra cosa
el meu món, els meus amics
i la vida no em fa nosa
mentre tingui un ros als dits

Entre mig de vells poemes
de la glòria del passat
he trobat aquesta història
per la nostra amistat

que potser havies oblidat.

Gràcies!!

2009-11-22T01:11:00.000+01:00

Cul calent

2009-11-19T20:55:00.001+01:00

Ja se sap que els gats són bèsties molt interessades. Si tenen ganes de jugar, se t'acosten, i si no, no els veus en hores. Però un tema en el que això es nota molt és en la variant estacional. Com nosaltres, noten molt els canvis de temperatura, i així com a l'estiu nosaltres ens traiem roba, ells s'estiren per terra i busquen els corrents d'aire sota les portes. A l'hivern nosaltres ens tapem més, però en el meu cas, com que no sóc massa fredolic, ha de fer força fred perquè engegui els radiadors. És en aquestes èpoques que els gats et busquen més i no hi ha manera de treure-te'ls de sobre. Com que tenen fred, busquen la cosa més calenta que tenen a l'abast per arrambar-se, en aquest cas: jo. Però quan ja tinc les cames adormides o em canso d'apartar-los per poder escriure amb el teclat, me'ls trec de sobre. En Bamboo s'ha buscat la vida i ha trobat la segona cosa més calenta que hi ha per aquí aprop: el router. Normalment s'estira a la safata amb papers que tinc al costat de l'ordinador, però ara s'ha desplaçat una mica més a l'esquerra per rebre l'escalfor de l'aparell. El més curiós és que sovint es queda sobat en la posició que el veieu a la foto, tot i que si s'arrauleix a sobre queda ben posadet i deu estar més còmode. Però deu ser que li interessa tenir el cul ben calent!

Reformes inútils

2009-11-11T12:13:00.002+01:00

No estic a favor de la reforma de la llei electoral. Està clar que la que tenim no és la millor, però la que podríem tenir la superaria? Jo particularment estic d’acord amb que el vot d’una persona del Montsià tingui més pes específic que el meu, i no estic a favor dels personalismes. Una reforma com la que es proposa ens duria a polítiques perjudicials per a les persones de zones poc poblades (total, pels 4 que m’han de votar...) i a una guerra de persones i no d’idees, una guerra de diners per a vendre la imatge més que mai. Per què en Laporta cau tan bé? Sense treure cap mèrit a la seva feina, de debò és pel seu caràcter, que ens agrada tant? I el seu caràcter, creieu que ens duria a tenir una bona política sanitària, per exemple?

La diferència entre una nova llei i la que tenim, seria significativa? Potser per alguns partits, sí, però per la població? Voleu dir que no estaria més bé que invertíssim aquest temps en pensar en coses més interessants, com per exemple, espavilar-nos per buscar idees per sortir de la crisi i no tornar a caure en l’espiral impossible de creixement constant?

A les tertúlies de la ràdio parlen d'aquestes coses, i cada dia n'estic més fins els nassos... Hauré de tornar al meu curs d'italià... Io mi chiamo...

Cara de tonto

2009-11-06T19:52:00.001+01:00

No es pot dir que la nostra estimada Barcelona sigui una ciutat insegura. Sí, ja se sap que hi ha els típics pispes, que més val vigilar les coses, i que a tot arreu hi ha delinqüents. Però no estaríem parlant d'un Sao Paulo, una Calcuta, o un Shangai, oi? En realitat, no es pot dir que visquem en una terra massa perillosa. Tot i així, en les enquestes de preocupació, sempre té un lloc destacat la inseguretat ciutadana, encara que des que hi ha la crisi, la gent té altres coses en que pensar... El cas és que sempre es demana que es millorin les mesures, que volem viure tranquils i no ens agrada que ningú ens prengui les nostres coses ni ens faci mal. Volem que la nostra seguretat estigui garantida.

De sempre, jo he tingut por als lladres, a la possibilitat que m'atraquin, o de trobar-me la casa buida, o sense cotxe (si en tingués). Però se'm queda una mica cara de tonto quan penso que els lladres més grans i perillosos, els que s'embutxaquen més diners aliens, són precisament aquells a qui demanem que les nostres coses i persones estiguin segures. Els mateixos polítics que demanem que reforcin la seguretat i la dotació policial, són els que ens van robant per sota mà, i fins que algú no aixeca la catifa, queden impunes. Ja us dic: cara de tonto.

A Saturday night and a grateful beggar

2009-10-26T19:50:00.003+01:00

Les nits d’Edinburgh són fredes. Si sortim per la nit amb previsió d’arribar tard, en GG s’encarrega d’encendre la calefacció abans perquè en arribar trobem càlida la casa. Al llit tenim un nòrdic que abriga bastant però si tenim més fred ens tapem amb una altra manta o encenem una mini esterilla elèctrica que tenim (la que utilitzo per les cervicals) i ens dóna escalfor. Som uns privilegiats de poder tenir aquestes coses, coses bàsiques que de vegades passem per alt.

Ahir per la nit vam anar a casa d’uns amics; al sortir feia molt de fred i ,sobretot, aire però vam decidir anar caminant, ens venia de gust caminar malgrat el fred. Sabíem que en arribar a casa un got de llet calentona i amb mel ens esperava, i ens voliem guanyar el plaer. Caminant, vam veure assegut a terra un home gran, d’entre 70 o 80 anys, tapat amb una manta. Al passar de llarg i veure´l vam tenir la necessitat de parar-nos per donar-li algo de diners. Estàvem continuant el nostre camí quan ens vam aturar per retrocedir i anar a parlar amb aquell home. Li vam oferir beguda calenta però se’ns va fer difícil trobar-ne a aquelles hores, així que li vam comprar un entrepà calent. La mirada d’aquell home, d’agraïment, crec que no la podré oblidar. Vam estar una estona parlant amb ell i ell no parava tota l’estona de donar-nos les gràcies. Jo no vaig poder reprimir les llàgrimes al veure els seus ulls. Ens va explicar que per poder menjar calent i dormir sota sostre havia de pagar 10 pounds la nit i que durant el dia demanava diners per a pode4r pagar això. No sabem si això que ens va dir és veritat o mentida, però això ja és un altre tema. El que tinc clar és que si el torno a veure el tornaré a ajudar!

Com a anècdota graciosa del post dir que vam entrar a una disco tipus “Three Sisters” per demanar un cafè amb llet! Us imagineu la cara del cambrer, oi?

Casualitats?

2009-10-24T13:08:00.000+02:00

No és cap novetat que amb els amics del poble tenim unes rutines de cap de setmana força establertes. Des de fa temps que divendres o dissabte al vespre sortim a menjar alguna cosa barata i acabem al mateix bar de sempre. Allà ja ens coneixen i tenim una preocupant confiança amb els cambrers i l'amo. El cas és que un dia d'aquests que més feina hi ha, l'organització dels empleats és sempre fixa, encara que les persones van canviant. Hi ha l'amo, una noia guapa darrere la barra, un cambrer mascle que va per les taules, un DJ i un segurata.

Després d'aquesta informació d'escàs interès, voldria centrar-me en la figura del cambrer mascle. Podria centrar-me en la noia guapa, però això seria un altre post. Tradicionalment, per aquesta feina han triat els paios més rucs del poble, o potser els van a contractar fora. Entendre't amb el cambrer sempre ha estat feina dura, no hi havia manera. El pitjor del cas és que sempre demanem el mateix, però noi, d'on no n'hi ha, no en raja. Per aquest motiu, a molts dels que han anat passant els hem acabat anomenant 'gilipolles' amb un número darrere.

Però mira, el que tenen a l'actualitat és diferent. El paio és més trempat, ens entén millor, xerra amb nosaltres, es recorda d'algunes coses que li diem setmana rere setmana... sens dubte, és el millor que han tingut en aquest lloc. I per això, ahir nit ens vam adonar de que no sabíem com es deia, per primera vegada vam tenir interès en saber el nom de qui ens serveix, perquè el noi s'ho val. I aquí us deixo una recreació de com va anar la conversa (traduint les seves parts al català, tot no es pot tenir).

- Escolta, tu com et dius?

-...mmm Jordi.

- Vaja, t'ho has pensat molt, no menteixis, eh?

- No, no... és que els amics em diuen GG, i he dubtat quin nom dir.

Un-ve-lie-ba-ble!

Inici

2009-10-18T19:12:00.002+02:00

Aquesta noia sembla molt sèria i una mica tímida, però crec que s'ho està passant bé aquests dies, i jo també soc bastant reservat. No la conec, però hi ha alguna cosa d'ella que m'atrau, crec que s'hi pot confiar. Espero que no li molestin les bambes vermelles, fan bastanta pudor...

Amsterdam

2009-10-12T22:57:00.006+02:00

Aprofitant una festa endarrerida que teníem pendent, hem fet una escapada a Amsterdam. Aquests tres dies hem pogut gaudir d'un temps de relax i de turisme en aquesta peculiar ciutat. Només arribar l'olor a tabac em va sorpendre, com també l'enorme parquing de bicicletes que hi ha al costat de l'estació central de tren. Les pots veure per tot arreu, la gent no para d'anar a munt i avall sobre dues rodes, o fins i tot poden transportar la canalla en una espècie de cistella acoplada a la bici.

El primer dia va ser de contacte amb la ciutat, sense guies, sense mapes, simplement deixant-nos portar. I la veritat és que la ciutat en cap moment ens ha defraudat. Per nosaltres, el més sorprenent ha sigut el Red Light District, on conviuen sense molestar-se les prostitutes treballant i els veïns. Durant el dia, els mercats al carrer o els esmorzars en una terrasseta (si fa sol i no plou..) conviuen amb les "noies que busquen clients" amb molta facilitat. Durant la nit, els llums vermells envaeixen els carrers, les cases i els ponts. Passejant entre els carrerons d'aquests barri mai saps quan et trobaràs un maniquí o una noia real al proper aparador, i et pots endur un bon ensurt! Com a curiositat dir que dins d'aquest barri hi ha un sector que sembla estar dominat per xinesos, amb botigues, restaurants... fins i tot els noms dels carrers estan escrits amb holandés i xinés! També ha estat sorprenent per nosaltres l'omnipresència dels Coffee shops, carregats d'aromes i de fum que allà són legals.

És un plaer anar passejant a peu o sobre una barca i descobrir les formes i inclinacions de les anitigues cases dels canals plenes d'història i d'històries.

L'aspecte artístic i cultural de la ciutat tampoc es queda curt. Per tot arreu hi ha diverses galeries d'art i també val la pena deixar-se caure per alguns museus com la casa d'Anne Frank i el Museu Van Gogh.

Tot plegat fa que Amsterdam tingui un encant especial que fa que t'enamoris de la ciutat i que vulguis tornar per descobrir-la més a fons.

Sense comentaris (another AF post)

2009-10-08T08:54:00.002+02:00

Si voleu veure l'enllaç original per cercar més inormació:

http://www.diariodemallorca.es/servicios/lupa/lupa.jsp?pIdFoto=1928623&pRef=2009091900_9_504850__Actual-Bunyola-entrega-Correguda-animada

Vistes al 2010

2009-10-04T18:50:00.000+02:00

Està molt clar que l'absència als escenaris d'Antònia Font ens està afectant molt negativament. Alguns fins i tot heu trobat substituts descafeïnats per omplir un buit massa gran, i és clar, res no toca vores. El que seria més lògic i natural és seguir les evolucions d'en Joan Miquel Oliver, que aprofita el temps d'aturada de la banda per fer gira i presentar el seu nou disc Bombón Mallorquín, molt aclamat per la crítica. Però sembla que magnífiques cançons com Lego o Final Feliç no atreuen igual que els grans clàssics.

Lluny de quedar-se aquí, en JoanMi té molts projectes paral·lel, ja que li agrada tocar moltes tecles. Sortosament, no s'oblida del grup que l'ha portat a la fama, i en múltiples entrevistes que corren a dia d'avui per internet comença a definir allà a l'horitzó el que serà el sisè disc d'AF (d'estudi), previst per finals de 2010. Un any encara ens queda per esperar, però la cosa comença a tenir un altre color, anem respirant i arrencant fulls del calendari, que ja s'acosta. El 2011 tornarà a ser un any antoniafònic. Però espero que durant l'estiu de l'any que ve ja ens vagin fent memòria a base de concerts, a l'espera de nou material, i qui sap si ens aniran avançant alguna coseta. I can't wait. Us deixo aquí una de les múltiples notícies sobre el treball d'en JoanMi, totes diuen el mateix, i el més important està al final.

També us deixo aquí el vídeo de Final Feliç, perquè veieu el que ens espera. Aquest home va de mal en pitjor.

Quan agafa fort

2009-10-01T23:59:00.001+02:00

Tots sabem que a la feina passem moltes hores. Si tens la sort de tenir uns bons companys (que no tothom la té), es pot generar un bon ambient en el que imperi la concòrdia i el bon humor. Ja no parlo de treballar, sinó de la relació que s'estableix amb els que t'envolten. Quan hi estàs a gust, és normal que es generin moltes bromes privades, i que agafin veritables vicis conjunts per algunes coses. Allà on treballo ens ha agafat fort ja per moltes coses, ja fa deu mesos que hi sóc i hem tingut temporades de tot. Vam viciar-nos a Tolkien, a Spaceman de The Killers, a l'Enjuto Mojamuto, a Cálico Electrónico, a la pel·lícula de Ford Farlaine (no us la recomano), The Big Bang Theory... i segur que me'n deixo moltes.

Darrerament ens ha agafat molt fort per Little Britain. Es tracta d'una sèrie d'aquelles de gags, com vindria a ser Dinamita, o Muchachada Nui, però que parodia, a través d'uns personatges fixos, tota la societat britànica. Es serveix dels estereotips i clixés anglesos, escocesos i gal·lesos per retratar les ridiculeses més sòrdides de les seves gents. La trobo molt recomanable, almenys de veure alguns capítols, ja que és un humor una mica absurd, però fa gràcia, i crec que encara fa més gràcia si has viscut o vius a Gran Bretanya, i no ets d'allà, és clar...

Així que, especialment pels nostres amics edinburghesos d'adopció, és una bona oportunitat de reconèixer entre els personatges de la sèrie, que interpreten només dos actors amb un munt d'extres, un dels seus veïns, el dependent d'una botiga, un company de feina...