diumenge, 30 d’octubre del 2016

Mascotas

Per aquells que tenim animals a casa, i que vivim en pisos que no fan gaire fàcil que aquests campin per on vulguin, sempre és un misteri pensar què deuen fer les llargues hores que es passen sols a casa, mentre nosaltres som fora treballant o fent altres activitats. Per això, quan una pel·lícula d'animació es promociona justament amb aquest esquer, penses que passaràs una molt bona estona de gags ximples que puguin explicar, de manera imaginativa, algunes situacions inversemblants que et trobes algunes vegades en tornar a casa. Si hi ha una pel·lícula que ho expliqui... aquesta no és 'Mascotas' (The secret life of pets, Universal Pictures, 2016).

Aquesta és la cara que se't queda quan mires aquesta pel·li. 


La pel·lícula no aporta el que promet, és només un típic film de persecució amb protagonistes animals, i que fomenta els valors de l'amistat i el sacrifici per aquells que estimem. Res nou, vaja. La part sobre què fan les mascotes a casa quan no hi som es veu només a la intro, després se'n van a viure aventures per New York amb una banda d'animals repudiats que viuen a les clavegueres, cosa que, per descomptat, no té res a veure amb els animals domèstics que tant ens estimem alguns. 

Típic personatge mono, que en realitat és un malparit.
Deixant de banda la decepció de no trobar-hi el que esperes, que sol ser demolidora per qualsevol pel·lícula, en general també justeja, perquè no aporta res sorprenent ni original, ni els personatges tenen un carisma especial que et faci agafar-los afecte. Sobre l'humor que es pressuposa a aquestes produccions, també és molt justet, i aconsegueix només arrencar-te algun somriure tímid de tant en tant. Per tant, i mira que m'agraden les pel·lícules d'animació, he de dir que aquesta és completament prescindible i que no passarà a la història del gènere. Us la podeu estalviar sense cap problema.

Valoració: a la mitja hora ella va proposar mirar un capítol de 'Black Mirror'. Posteriorment, es va adormir.   

7 comentaris:

  1. Per coses com aquestes haig de tenir més actiu l'altre bloc, per avisar a la gent sobre pelis com aquestes. Clar que després m'hauria d'encarregar de que em llegissin.
    Va ser la primera peli al cine amb la meva filla. Pensàvem que trobaríem un Inside Out, un Zootropolis, un Minions,... Però no. Quin avorriment de peli! No dura ni hora i mitja però no s'acabava mai! Al final ni la meva filla la volia acabar, l'havíem d'agafar perquè no marxés corrents del cine (té bon gust cinèfil, com els papes).

    PD: Fuig de la nova dels Caçafantasmes! I si no tens més remei que mirar-la, que sigui en VO que diuen que millora bastant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo et llegiré, ja ho saps. Ja veus que coincidim en la valoració de la pel·li, és un trunyo força gran. Els Minions fan gràcia, però aquesta companyia no val gaire, no és Dreamworks, ni Disney. Inside Out és mooooolt bona. I Zootrópolis també té moments estel·lars. Aquesta no val res. La teva filla apunta maneres pel que fa a rajar de llibres i pel·lis en un futur. Li hauries de donar espai al teu (teus) blog!

      No tenia intenció de veure la nova de Caçafantasmes...

      Elimina
    2. La del Caçafantasmes ho deia perquè per dos cops que vam anar al cine a l'estiu, i ja veus la sort que vam tenir.

      Elimina
  2. XeXu, la Sara no està d'acord amb tu però jo, sí, el millor de la peli és el tràiler. La peli en si es fa mooolt pesada. A la Sara li agraden tant els animalets, i als nens en general, crec, que s'empassen amb il.lusió qualsevol cosa. Però nosaltres, que som adults amb criteri (?)... prescindible, sí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara m'has fet pensar una cosa important, i tens molta raó. Originalment, les pel·lícules de dibuixos animats eren per nens i nenes. A ells no els donis subtileses, volen colors i una història cuqui, amb uns personatges encara més cuquis. Ara diem que són pel·lis d'animació i els demanem altres coses, però perquè la indústria ens hi ha acostumat. Les pel·lis aquestes tenen tots els ingredients per agradar la canalla, i a més un argument i unes reflexions implícites, i unes bromes, que arriben molt bé als adults. En aquest cas no és així, per a adults és una pel·lícula molt fluixa, justeja per totes bandes. En canvi, potser és una bona pel·lícula per canalla, la miren i es diverteixen. Així que potser hauria de tenir en compte aquest factor per valorar pel·lícules d'aquest tipus. Les meves disculpes a la Sara.

      Elimina
  3. Algun cop he llegit que l'èxit de Pixar està en que està pensat per nens i per grans, "per a tots els públics" de veritat, crec que va bastant per aquí.
    Per cert, crec que com més acció té una peli, més m'avorreix, curiós. Potser li passa el mateix a la filla de la Roselles, que es va avorrir, no tots els nens són iguals...
    Ja li he dit a la Sara, eh! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma la meva filla tenia 3 anys acabats de fer quan vam anar al cine, així que tampoc li puc donar totes les culpes a la peli, es que encara li costa molt quedar-se una hora i mitja asseguda i quieta. També hi ha pelis que a casa entren més, i si ella veu que els papes riuen i comenten coses s'ho passa bé. Però aquell dia al cine els papes portàvem una cara d'avorriment...

      Elimina