dimarts, 27 d’agost de 2013

Aneto, cara B

En aquest post l'excursionista de pa sucat amb oli vol compartir unes quantes imatges més de l'ascensió a l'Aneto del passat cap de setmana. Espero que us agradin.

Estany de la Renclusa, un passeig de tarda tot esperant el sopar.


Per sobre la cresta de les Maladetes, avions súper-sònics.


Camí de l'Aneto, amb l'objectiu de fons.


El temut Pas de Mahoma. No és difícil, però no et pots despistar.


La creu del cim, el sostre dels Pirineus a 3404m.


Aneto i Pico de Coronas, ja de tornada. M'encanten les ombres dels núvols.

dijous, 22 d’agost de 2013

Estudiant... O no.

La meva veïna em va dir que el seu fill, de 18 anys, es quedaria sol a casa durant uns dies. Tenen un pati gran, com el meu, i ahir el fill va convidar als amics a fer un sopar. Sentir-los xerrar mentre sopaven em va transportar als meus 18 anys. Era el primer estiu després començar la universitat. Em sentia lliure i era lliure. Treballava, si, però també tenia molta energia per fer altres coses. Algunes les feia perquè veritablement em venien de gust, d'altres perquè se suposava que ho havia de fer. És una sensació estranya, aquesta d'haver de fer coses perquè et pertoca. Coses que suposadament són divertides, vull dir.

Estic marxant una mica del que us volia explicar. La qüestió és que vaig començar a imaginar-me què estaven fent tota aquella canalla, a banda de gaudir de la joventut. Aleshores em vaig adonar de com han canviat les coses. Si algun entre ells està estudiant, serà perquè o bé té una de les poques beques que es donen, o bé perquè els seus pares tenen molts diners. Estudiar ara mateix és molt difícil, i no precisament perquè hagin apujat el llistó, sinó perquè és bastant més car. Són coses que m'enerven perquè d'aquesta manera augmenta la desigualtat en el nostre país.

Les escoles públiques, que durant anys s'ho han currat per treure's de sobre molts clichés, ara estan ferides. El nostre model d'escola en català, inclusiva i laica està ferit. Per això, no vull deixar d'anar a la 1a Marxa per l'Educació Pública.



dilluns, 19 d’agost de 2013

Records d'infància. O no.

He anat uns dies a un poble del Maestrat. La meva relació amb aquest poble va començar fa uns 20 anys, quan hi vam anar per primera vegada a visitar uns amics. Fa uns 7 anys, els meus pares van comprar una casa allà. En aquells moments estava molt bé de preu, i el lloc els agradava prou. En total potser hi hauré anat unes 4 o 5 vegades. El fet curiós, és que aquests dies allà m'he sentit com si hi tingués una part de les meves arrels. No sé com expressar la sensació de familiaritat que hi tinc. Fins i tot en algun moment m'han vingut records de moments que no he viscut. Seré una replicant i m'està fallant el software?

Crec que el fet de tenir una filla i que ella comenci a crear els seus records m'influeix. Us ho explicaré. Aquest estiu amb ella he m'han vingut molts records dels meus estius d'infància. Penso, aleshores, en ella d'aquí a uns anys, quan recordi la seva infància. I hi penso tant que acabo integrant com a record el que ella està vivint ara. Entenc que una cosa així deu ser difícil d'entendre si no l'has viscuda, però és el què em passa. 

Parlant amb una amiga de l'adolescència, em va dir que amb els anys els records es fan estranys. Barreja records de la seva vida amb els d'altres persones. Per entendre'ns, no sap si una cosa li va passar a ella o a mi. També li passa que no es reconeix amb els records. I és que, en definitva, ja no som aquell infant de 10 anys ni aquells joves de 20, de manera que es fa difícil pensar que nosaltres haguem viscut segons quines coses.

Sempre m'ha agradat recordar. 

Tenir els records presents és una manera de sentir-me viva.