Aprecio molt treballar amb gent agradable i divertida, això fa els dies de feina més lleugers i passables. A més valoro molt el treball en equip, però el de veritat, no el de paraula només. No obstant, de tant en tant ja m'agrada quedar-me sol com si tot l'edifici estigués buit i per mi només. Un cas com el d'avui, en que tothom feia pont, i tenia per mi sol l'espai que normalment comparteixo amb tres persones, i ocasionalment amb més gent. Bata ben cordada, guants, ulleres... i música ben alta, més del que la solem posar. I llavors ha sonat això:
I més tard això altre:
M'he vist lliure, cantant amb passió aquestes cançons antigues i m'he adonat que és agradable de tant en tant tenir aquests moments d'intimitat amb un mateix, fins i tot a la feina. Però la ràdio continuava sonant, les han seguit:
Ja amb la feina manual acabada, però encara embolcallat per la música, a la tarda no he deixat que l'atzar triés per mi i m'he envoltat dels meus pesos pesats per seguir sentint aquesta llibertat i aquesta soledat avui totalment volguda.
Ningú no m'ha molestat. Un dia musical de principi a fi.
Entenc la sensacio que expliques. Jo a la feina escolto molta musica, ja sigui de la radio o amb mp3. Pero a vegades, si arribo molt d'hora i no hi ha ningu (i estic aillada a la sala de mosques), poso la musica a tope. I m'encanta com em quedo despres. La seleccio de musica que has escollit molt bona!
ResponEliminaApa, vaig a seguir escoltant musica... aqui avui no es festa...
Brutal!!
ResponEliminaSón dies de llibertat en estat pur. No he estat mai al teu curro, però crec que et puc imaginar pel laboratori gaudint de la sensació d'estar amb tu mateix.
Gràcies per compartir la selecció de música (encara no he escoltat tots els temes que poses). Per cert, què vol dir això de "cançons antigues"?! ;)
'Cançons antigues' vol dir, en aquest cas, que no són les últimes novetats. A la ràdio, com és normal, posen una barreja de música. Les noves també les canto, cada dia me les posen i te les aprens encara que no vulguis. Aquestes que destaco són apreses per voluntat pròpia, perquè van marcar uns moments musicals que eren els de la meva formació, m'han acompanyat i les he deixat quedar. Hi ha una diferència substancial, però entre les que van sonar per casualitat i les que vaig triar jo després. La foscor que desprenen Smashing Pumpkins, Placebo i altres grups que m'agradaven no es compara a la brillantor de The Cranberries o Blur. Per no parlar de Blondie, és clar. La de The Killers és la més nova, suposo, però podríem dir que és el grup hereu per mi d'aquest tipus de música. Em podria agradar Franz Ferdinand, però m'avorreixen, i ja no m'he dedicat massa més a aquest tipus de música. Potser el que sento avui en dia a la ràdio serà, d'aquí a 10 o 15 anys tan o més important que la música dels '90, o potser seré un més, una persona qualsevol que si mai té fills els vindrà amb el 'cuento' de que ja no fan música com la dels Smashing Pumpkins. En aquest moment m'odiaré profundament, i el meu hipotètic fill em dirà 'per sort pare, per sort'.
ResponEliminaQueda pendent que passi a escoltar les cançons que poses. Però el que expliques sona bé. Jo això només ho puc fer a casa meva... crec que a l'hospital em mirarien malament.
ResponEliminaSom la penya Bogarde i anem de blog en blog gràcies al Jordi de la Banyera, us fem particeps del nostre nou poema complementari "en temps de banyera II".
ResponEliminaEN TEMPS DE BANYERA II (o de quan la clau de volta reflexava el vaivé de l'escuma de la banyera d'en Banyeta).
Banyera ferma i ben parada
en el temps, en el cristall maragda.
Una riba es despren del llac estany,
solca el sostre i s'entabana.
Solitud del banyador de fons,
entremaliat i saltimbanqui,
arlequí i hipofosfat pirat.
Banyera ferma i ben parada
en el temos, en el cristall maragda.
Aturem els rellotges, fascinats,
enraulits per la bruixola,
cavant fonaments d'altri.
Quina banyera, la d'en Banyeta,
la que des de la mort plàcida i sana
ens saluda i del cor en fa la calma!
(esperem que us hagi agradat, ara es tracta que visiteu el nostre blog com a penyora, hi trobareu gent que coneixeu i podreu dançar en el seu absurd i resolutiu plantejament...visiteu-nos, deixeu comentaris...som la Penya Bogarde.
la nostra adreça còsmica: penyabogarde.blogspot.com )
Gràcies.