divendres, 30 de setembre de 2011

dijous, 29 de setembre de 2011

I just called to say I love you

Tens sospites de que estàs embarassada. Un dia, agafes un test d'embaràs de la feina i al matí següent (ben d'hora ben d'hora) es confirma. No t'ho acabes de creure i si t'ho creguessis tampoc sabries ben bé el que comporta. Seré mare!

El ginecòleg acaba de confirmar-ho. Sents el seu batec per primera vegada i t'endús al bolso una ecografia del teu petit llangardaix. Els primers tres mesos d'embaràs són una merda. Estàs cansada i no tens ganes de res. Ni de parlar de la criatura que ha d'arribar. Passat aquest període, tot és vitalitat i energia. Et sents una Joana d'Arc, una triomfadora amb ganes de menjar-se el món. Et conformes amb una llesca de pa amb nocilla, però no cada tarda no fos cas que ens engreixéssim massa. El mateix dia que saps que és una nena, et diuen que hi ha una cosa al cor que no quadra. Plores i és aleshores quan t'adones que ja te l'estimes. Penses en una amnicentèsi i et planteges què faries. Tu que sempre ho havies tingut tan clar... Per sort, tot queda en un no-res i aprofites per aprendre de l'experiència. Ja t'ho havien dit, que tenir fills vol dir patir, però no t'havies imaginat que seria així. És dolorós!

Penses en el part... de fet, hi has pensat des del primer dia, però ara hi penses de debò. A la primera classe d'educació maternal la llevadora té la capacitat de llevar-te la por i de fer-te veure que no és necessari que t'estaborneixin, que pot fins i tot ser una experiència bonica. I així és. No es pot descriure amb paraules. Després d'hores de dilatació conjunta amb el meu company de vida (sense el qual no hauries pogut arribar fins aquí i no em refereixo només a la biologia del tema), la veiem. La sortida es preciosa, és una explosió d'emocions. D'ella, nostres... És un moment indescriptible que vull guardar com un tresor.

Els primers dies estàs en un núvol. Tens energia i paciència per parar un carro. Els següents ja costa més, però poc a poc també et compensa més. No saps perquè, no saps com, però et compensa molt. Ja te l'estimaves, però ara és diferent. Te la mires mentre dorm i penses que te la menjaries. Aquestes galtones tan molsudetes... però no vols destorbar-la. La deixes dormir i repasses la cançó que li cantaràs la propera vegada que hagi d'adormir-se:

I just called to say I love you
I just called to say how much I care
I just called to say I love you
And I mean it from the bottom of my heart


dijous, 8 de setembre de 2011

Lopes

Aquests dies que es parla tant del català a les escoles, de les noves lleis, dels atacs continus que rep el nostre país, posem-hi una nota d'humor, perquè de pedres al fetge ja no ens en caben més. No us perdeu aquest vídeo que m'han enviat del mític Lopes de Plats Bruts explicant què és Catalunya i el català en només 47 segons. Impagable.

dilluns, 5 de setembre de 2011

Sant Quirze, i ja en van 30

Ja se sap que canviar d'edat i posar un 3 a davant, no es posa igual de bé per tothom. És el que es diu la crisi dels 30, però jo fa temps que vaig deixar enrere tot això, de fet no la vaig passar quan tocava. Ara en tinc una nova oportunitat, i és que ahir a la nit, en diumenge, vaig assistir al meu trentè concert d'Antònia Font.

A banda d'aquesta efemèride, el concert va ser especial per algunes altres coses. El motiu principal pel qual em vaig comprar un cotxe va tenir sentit, el C3 ens va portar al seu primer concert. Bé, els dos C3os ens hi van dur. La N va viure el seu darrer concert prenatal, al proper que vagi esperem que ja sabrà almenys la meitat d'Astronauta Rimador (la seva mare es queixa, però està en una forma envejable, l'hauríeu d'haver vist cantant-la!). A més, era un últim concert in extremis, per acabar l'estiu de l'única manera que el podíem acabar.

En Pau, fent que toca la guitarra

Si analitzem el concert, no el comptaria entre els millors. Era en diumenge, i alguns teníem coses a fer dilluns al matí, com treballar, per exemple. El vam veure des d'una perspectiva diferent, des del costat de la taula de so, per temes logístics, però això no va ser impediment per gaudir-ne. Lamparetes sencer a excepció de Calgary88 que la fan al final (ja no la canten dos cops), ens ho agafem amb resignació. I la selecció d'èxits de després seria millorable, però és que hom, després de 30 concerts, es torna exigent. Ens en va faltar alguna d'important (Viure sense tu!), com ve sent costum, i en sobraven d'altres (Robot, Holiday...). Algunes no podien faltar (Portaavions, Tots els motors...) i em va semblar rància la versió de Final (una cançó que m'encanta), per una gran Darrera una revista. I és que no sé de què em queixo, si al final no vam parar de cantar i ballar. Antònia Font, què vols?

En Joan Roca en el seu paper, però no s'aprecia si està content...