dijous, 29 de setembre del 2011

I just called to say I love you

Tens sospites de que estàs embarassada. Un dia, agafes un test d'embaràs de la feina i al matí següent (ben d'hora ben d'hora) es confirma. No t'ho acabes de creure i si t'ho creguessis tampoc sabries ben bé el que comporta. Seré mare!

El ginecòleg acaba de confirmar-ho. Sents el seu batec per primera vegada i t'endús al bolso una ecografia del teu petit llangardaix. Els primers tres mesos d'embaràs són una merda. Estàs cansada i no tens ganes de res. Ni de parlar de la criatura que ha d'arribar. Passat aquest període, tot és vitalitat i energia. Et sents una Joana d'Arc, una triomfadora amb ganes de menjar-se el món. Et conformes amb una llesca de pa amb nocilla, però no cada tarda no fos cas que ens engreixéssim massa. El mateix dia que saps que és una nena, et diuen que hi ha una cosa al cor que no quadra. Plores i és aleshores quan t'adones que ja te l'estimes. Penses en una amnicentèsi i et planteges què faries. Tu que sempre ho havies tingut tan clar... Per sort, tot queda en un no-res i aprofites per aprendre de l'experiència. Ja t'ho havien dit, que tenir fills vol dir patir, però no t'havies imaginat que seria així. És dolorós!

Penses en el part... de fet, hi has pensat des del primer dia, però ara hi penses de debò. A la primera classe d'educació maternal la llevadora té la capacitat de llevar-te la por i de fer-te veure que no és necessari que t'estaborneixin, que pot fins i tot ser una experiència bonica. I així és. No es pot descriure amb paraules. Després d'hores de dilatació conjunta amb el meu company de vida (sense el qual no hauries pogut arribar fins aquí i no em refereixo només a la biologia del tema), la veiem. La sortida es preciosa, és una explosió d'emocions. D'ella, nostres... És un moment indescriptible que vull guardar com un tresor.

Els primers dies estàs en un núvol. Tens energia i paciència per parar un carro. Els següents ja costa més, però poc a poc també et compensa més. No saps perquè, no saps com, però et compensa molt. Ja te l'estimaves, però ara és diferent. Te la mires mentre dorm i penses que te la menjaries. Aquestes galtones tan molsudetes... però no vols destorbar-la. La deixes dormir i repasses la cançó que li cantaràs la propera vegada que hagi d'adormir-se:

I just called to say I love you
I just called to say how much I care
I just called to say I love you
And I mean it from the bottom of my heart


7 comentaris:

  1. Però que bonic...!! Ai, m'has fet emocionar! Et diria que gaudissis cada minut amb la teva (la vostra!) filla, però estic ben segura que ja ho feu... Ànims! =)

    ResponElimina
  2. Magnífic. No es pot fer altra cosa que aplaudir-te per aquest post, tot sentiment, tot amor. Necessitava llegir una cosa així, me n'alegro molt que ho hagis escrit aquí a la comunitat. Tots els adjectius que pogués dir quedarien curts, així que ja saps, millor callar, però estar convençut que has escrit una cosa gran, de l'alçada que l'ocasió es mereix. Felicitats, m'ha agradat molt, de veritat.

    Només que... hi ha millors cançons d'Antònia Font que cantar-li, no?

    ResponElimina
  3. Es la primera vegada que escric al vostre blog, tot i que fa temps que el segueixo. Però no me n'he pogut estar. El post es preciós, Roser... m'he emocionat... destil·la amor per cada lletra.
    Enhorabona parella.

    ResponElimina
  4. És un escrit preciós, ple de sentiment.
    M'he sentit identificada en algunes coses que expliques.
    Cada dia aprendràs una nova sensació, un nou sentiment referent al teu fill/a que fa que a part que se't caigui la baba, et faltin o sobrin paraules (segons t'ho miris) per intentar assimilar el flux de sentiments que hi ha a dins teu.

    Enhorabona!!

    ResponElimina
  5. Gràcies família, va ser tot plegat en un arrebato de sentiment, però tot és 100% real. Com podré tornar a viure la meva vida d'abans? Tenir descendència et canvia...

    ResponElimina
  6. No havia vist aquest post i suposo que està fet perquè sigui llegit en petit comitè, però...l'he trobat tota una preciositat.

    Quina mare tan tendre i bonica que deus ser, si llegint aquest text ja es nota que et deu brillar la cara d'estimar tant!

    Dóna gust anar a dormir havent llegit una paraules tan maques i plenes d'amor, gràcies per compartir tots aquests sentiments.

    ResponElimina
  7. Preciós Txaro, preciós! Me n'alegro un munt per vosaltres familia! Són moments màgics i inoblidables, tresors que hem de guardar per sempre a dins nostre, gaudiu i sigueu (com ho sou ja) feliços! Molts petonets pels 3!

    ResponElimina