dijous, 21 d’abril del 2011

Els Canons de Navarone

"Retumben a les fosques, es Canons de Navarone..."

Ostres, com m'agrada aquesta cançó i com m'agrada el raspat de guitarra del principi.

"Despatxa cara a cara, Vito Corleone."

Unes gotes al parabrises. Doncs al final els homes del temps tindran raó i el cap de setmana de Sant Jordi de Quaresma serà passat per aigua. Igualment, que bonic és que plogui. Igual que és bonic que guanyi el Madrid si el Barça ens fa gaudir. Prefereixo que juguin tal com van jugar i que perdin amb un merescut gol del Madrid, que no pas que no facin joc. No m'enfado, no m'entristeixo perquè el nostre equip és molt bo i desferma passions "manque pierda". Pel cap em passa el mail que he escrit avui a les nenes. Els anirà bé quedar? Tant de bo...

"Túnels, coliseus, gasoductes,
gent subordinant es planeta,
homes que se feien preguntes,
contrallums a llevant."

Brutal.

"Aiguamolls a terres lapones,
plànols, tiralínies i lupes,
cuirassats a flaixos de bombes."

I de sobte entenc tot pren sentit i entenc el Lamparetes. Clar! Desafiant l'univers hostil hi ha exploradors, el progrés de la societat, les coses modernes. Hi haurien quedat bé unes Illes Galápagos en tota aquesta equació.

M'animo perquè s'horitzó va ser lila i la mar se feia grossa i petita i comença a fer-se de dia, i recordo el dia que vam veure la pel·lícula, una d'aquelles que tant agraden al meu pare. "Els Canons de Navarnoe". El títol en sí ja és un curtmetratge de tot el que evoca. És un arquetip en sí mateix. M'evoca a una illa perduda en algun lloc del Mar Mediterrani, a una colla d'espies desafiant el temut exèrcit alemany amb la il·lusió sincera de destruir els dolents (i que dolents que són els nazis...). Desafiant l'univers hostil, desafiant les circumstàncies amb valentia. Que bonic... però exisiten de debò, aquests canons?

2 comentaris:

  1. Joder, Txaro! Fa dies que et veig molt antoniafònica, però avui t'has superat!!

    Ja saps que "Els canons de Navarone" és de les que encara em grinyolen una mica... Però el rollo que inspira el Lamparetes sencer és sens dubte aquest que descrius. Exploradors, pioners, la contradicció de l'evolució, que ens porta a l'infern, però que ens permet combatre l'univers hostil. I tot plegat, amb un rollo retro, perquè el futurisme de veritat passa per entendre que l'hostilitat de s'univers no es pot combatre, ens hi hem d'adaptar...

    M'ha encantat el teu post! Gràcies!

    ResponElimina
  2. Bon post, sí senyor. És d'aquelles coses que ens evoca de vegades la música, i no només això, sinó qualsevol cosa, les nostres relacions d'idees, el nostre donar voltes a les coses per acabar pensant 'és clar, és això, era així'. Una mica com menjar cacauets sota la pèrgola.

    A mi la cançó és de les que m'està pegant amb més força darrerament. No me la trec del cap, cada cop m'agrada més, és de les més llargues i de les que diu més. Jo penso que de grinyolar res de res.

    Tots hem estat alguna vegada d'aquells que serren una post, que ens fem sa nostra casa tots solets. Alguns més que altres.

    No he vist la pel·lícula, ni falta que em fa. Em quedo amb la cançó, per bona que sigui la pel·li. Vito Corleone us ho explicaria molt bé.

    Txaro, amb permís del respectable públic, t'he de fer una confessió. Cada cop que l'escolto, me'n mor de ganes de cantar Pioners amb tu.

    ResponElimina