dimecres, 21 d’abril del 2010

De funàmbuls i tallats de cabells

Pots estar anys anant a la mateixa perruqueria, però quan de debò coneixes a la teva perruquera és quan et fas un canvi d’estil. Mentre em tallava quasi un pam de melena que ella mateixa ha anat modelant al llarg de dos anys*, em parlava i m’explicava mil coses. Estava nerviosa... – em quedarà bé? – i potser per això em parlava. Per tranquil·litzar-me. De totes maneres, us diré que el nerviosisme que es passa quan et tallen els cabells és relatiu. És com un funàmbul caminant amb una xarxa de protecció, perquè saps que si no t’agrada sempre pots tornar a deixar-te’l créixer. L’únic desastre que mai he fet va ser als 13 anys, quan vaig decidir tallar-me el serrell. Mai, repeteixo, MAI ho feu amb els cabells molls!!


*Xexu: em sap greu...



3 comentaris:

  1. No, si ets tu la que haurà de rendir comptes davant de déu. Perquè segur que el que has fet no té perdó ni res. Però esperaré a veure't abans de parlar. Quan una és guapa, tot li queda bé. Però no sé com quedaràs a les fotos...

    ResponElimina
  2. Joder, Txaro. És ben bé que saps trobar-li el "què" a tots els moments de la vida. Magnífic post el teu, sí senyora...

    ResponElimina
  3. Ei, ja ho pots ben dir, això de tallar els cabells, més que res femenins, és art funambulístic. Si t'han fet una destrossa una altra opció és una perruca, però segur que en el teu cas no caldrà ni de lluny ;)

    ResponElimina