dimecres, 25 de novembre de 2009

Glòria




Tu que m'has vist caure a terra
tu que sempre m'has trobat
en les nits de lluna plena
dormint en el teu sofà

Tu m'ajudes sense pressa
si cal deixes el que tens
m'obres sempre casa teva
perquè no em quedi al carrer

Ens fem vells però no hi ha pressa
entre copes em vas dir
col·locats quasi com sempre
sense un duro però amb estil

No desitjo una altra cosa
el meu món, els meus amics
i la vida no em fa nosa
mentre tingui un ros als dits

Entre mig de vells poemes
de la glòria del passat
he trobat aquesta història
per la nostra amistat
que potser havies oblidat.

diumenge, 22 de novembre de 2009

dijous, 19 de novembre de 2009

Cul calent

Ja se sap que els gats són bèsties molt interessades. Si tenen ganes de jugar, se t'acosten, i si no, no els veus en hores. Però un tema en el que això es nota molt és en la variant estacional. Com nosaltres, noten molt els canvis de temperatura, i així com a l'estiu nosaltres ens traiem roba, ells s'estiren per terra i busquen els corrents d'aire sota les portes. A l'hivern nosaltres ens tapem més, però en el meu cas, com que no sóc massa fredolic, ha de fer força fred perquè engegui els radiadors. És en aquestes èpoques que els gats et busquen més i no hi ha manera de treure-te'ls de sobre. Com que tenen fred, busquen la cosa més calenta que tenen a l'abast per arrambar-se, en aquest cas: jo. Però quan ja tinc les cames adormides o em canso d'apartar-los per poder escriure amb el teclat, me'ls trec de sobre. En Bamboo s'ha buscat la vida i ha trobat la segona cosa més calenta que hi ha per aquí aprop: el router. Normalment s'estira a la safata amb papers que tinc al costat de l'ordinador, però ara s'ha desplaçat una mica més a l'esquerra per rebre l'escalfor de l'aparell. El més curiós és que sovint es queda sobat en la posició que el veieu a la foto, tot i que si s'arrauleix a sobre queda ben posadet i deu estar més còmode. Però deu ser que li interessa tenir el cul ben calent!



dimecres, 11 de novembre de 2009

Reformes inútils

No estic a favor de la reforma de la llei electoral. Està clar que la que tenim no és la millor, però la que podríem tenir la superaria? Jo particularment estic d’acord amb que el vot d’una persona del Montsià tingui més pes específic que el meu, i no estic a favor dels personalismes. Una reforma com la que es proposa ens duria a polítiques perjudicials per a les persones de zones poc poblades (total, pels 4 que m’han de votar...) i a una guerra de persones i no d’idees, una guerra de diners per a vendre la imatge més que mai. Per què en Laporta cau tan bé? Sense treure cap mèrit a la seva feina, de debò és pel seu caràcter, que ens agrada tant? I el seu caràcter, creieu que ens duria a tenir una bona política sanitària, per exemple?

La diferència entre una nova llei i la que tenim, seria significativa? Potser per alguns partits, sí, però per la població? Voleu dir que no estaria més bé que invertíssim aquest temps en pensar en coses més interessants, com per exemple, espavilar-nos per buscar idees per sortir de la crisi i no tornar a caure en l’espiral impossible de creixement constant?

A les tertúlies de la ràdio parlen d'aquestes coses, i cada dia n'estic més fins els nassos... Hauré de tornar al meu curs d'italià... Io mi chiamo...

divendres, 6 de novembre de 2009

Cara de tonto

No es pot dir que la nostra estimada Barcelona sigui una ciutat insegura. Sí, ja se sap que hi ha els típics pispes, que més val vigilar les coses, i que a tot arreu hi ha delinqüents. Però no estaríem parlant d'un Sao Paulo, una Calcuta, o un Shangai, oi? En realitat, no es pot dir que visquem en una terra massa perillosa. Tot i així, en les enquestes de preocupació, sempre té un lloc destacat la inseguretat ciutadana, encara que des que hi ha la crisi, la gent té altres coses en que pensar... El cas és que sempre es demana que es millorin les mesures, que volem viure tranquils i no ens agrada que ningú ens prengui les nostres coses ni ens faci mal. Volem que la nostra seguretat estigui garantida.

De sempre, jo he tingut por als lladres, a la possibilitat que m'atraquin, o de trobar-me la casa buida, o sense cotxe (si en tingués). Però se'm queda una mica cara de tonto quan penso que els lladres més grans i perillosos, els que s'embutxaquen més diners aliens, són precisament aquells a qui demanem que les nostres coses i persones estiguin segures. Els mateixos polítics que demanem que reforcin la seguretat i la dotació policial, són els que ens van robant per sota mà, i fins que algú no aixeca la catifa, queden impunes. Ja us dic: cara de tonto.