dimarts, 25 d’agost de 2009

El gat que estudia física

Des del primer viatge que vaig fer amb els gats ja per casa, els vaig comprar un abeurador amb dipòsit perquè l'aigua els durés uns quants dies. Ara sempre els la tinc així, i sol durar una setmana. El seu sistema és similar al d'aquelles màquines d'aigua de garrafa de les oficines, per la pressió de l'aire només surt l'aigua que ha de sortir per l'orifici, ja que per dalt està tancat. Sincerament, desconec els principis físics que ho expliquen, perquè la física i jo no som amics, però sembla que tinc un estudiós a la família.

Molts cops he vist en Blog enfilat sobre el dipòsit, i mirant l'aigua. Ha observat que amb el seu pes fa certa pressió sobre la tapa, i surt aigua pel foradet de baix. També ha vist que si treu la pressió pugen bombolletes d'aire. Això el té molt encuriosit i intenta caçar aquestes bombolletes que es mouen per allà dins. Dóna voltes a l'abeurador, dóna copets amb la poteta, s'ho mira, s'ho remira, s'hi torna a enfilar... Vaja, que espero que qualsevol dia d'aquests em presentarà un document escrit amb les conclusions a les que ha arribat. Ara que, si espera que jo li corregeixi, va llest. A hores d'ara, ja en deu saber més que jo.

La imatge, de Míster Guau, on vaig comprar l'andròmina aquesta.

dijous, 20 d’agost de 2009

Els alls repel·leixen els vampirs?

Xexu, et demano disculpes per avançat per haver donat una vida tan curta al teu anterior post, però set comentaris és tota una sobredosi per al nostre humil blog, així que em sento menys culpable de tirar endavant. Ja us vaig dir que estava una mica dropo amb el tema escriure, així que de nou compartiré amb vosaltres una cosa que ha estat escrita per altra gent. Es tracta d'un article científic aparegut al PubMed cap a l'any 94 i que jo he trobat perquè un simpàtic web que es dedica a recollir parides científiques ha publicat recentment.

L'article en qüestió aprofundeix sobre la popular idea de que els alls repel·leixen els vampirs. Partint d'aquesta hipòtesi, els noruecs que firmen la publicació enlluernen amb una exemplar estratègia de falsació experimental, davant la qual Karl Poper s'hagués posat a aplaudir dempeus. Us aconsello encaridament que us llegiu l'abstract; és curtet i l'única dificultat que podeu tenir és saber que leech és sangonera.




Polar

No sé si us hi heu fixat, però:

Estem a punt d'anar cap a Escòcia!!!


Per celebrar-ho, per fi puc dir que sóc una persona normal. Ahir vaig visitar el Decathlon i per fi em vaig comprar un polar d'aquells que té tothom. No us creieu, eh, que em sentia una mica en inferioritat sense ell. Però ara ja el tinc, i el millor del cas és que aquests dies el podré fer servir!! La idea de sortir al carrer amb ell ara mateix em provoca un desmai, però d'aquí a uns dies segur que no em molestarà gens ni mica. Thanks god!

dilluns, 17 d’agost de 2009

Un més per seguir

Avui no estic gaire inspirat, però el meu pare m'ha enviat l'enllaç d'un blog que volia compartir amb vosaltres. L'autora és una biòloga (...) que es dedica a la divulgació científica. A part de ser una de les mantenidores de les llistes de l'Associació Catalana de Comunicació Científica, es dedica a altres activitats freelance, com mantenir aquest blog sobre pifies, exageracions o interpretacions esbiaixades que sovint fa la premsa sobre les notícies de tipus científic. Si teniu més interès en el tema, la noia també té un blog personal, aquest en Català.

divendres, 14 d’agost de 2009

La carretera més alta del món

A les notícies del País, m'encurioseix el següent titular:

China aplica la estrategia anti Dalai Lama a la líder de la disidencia de Xinjiang


Vaig a Xinjiang i veig que allà hi viu una ètnia que es diu uigur i que recentment (el 5 de juliol) ha tingut problemes amb la ètnia han (majoritaria a Xina) en la que potser han mort unes 156 persones.

A Xinjiang trobo també una cosa que em crida l'atenció: La carretera del Karakórum. És la més alta del món i uneix Xina amb Paquistan. Sí, sí, mireu el mapa. Quina zona de fronteres més complicades, eh?! Xinjiang que vol ser independent i la zona de Pakistan és el Caixmir que també està a cavall entre Pakistan i la Índia.

Així, com qui no vol la cosa, a la carretera se la coneix a Xina com "L'autopista de l'amistat", entre Xina i Pakistan, està clar. A veure si cada país s'aplica el cuento i s'amista amb si mateix tal i com s'ha amistat amb el país vehí.

Decubreixo que hi ha una altra "Carretera e l'Amistat" entre Lhasa i Kathmandu. Aquests xinesos són genials...

dimarts, 11 d’agost de 2009

El que val la pena

A peticio de la Roser, publico un esborrany que vaig escriure fa uns mesos, pero que mai vaig publicar.



Vinc d'una barbacoa, que en temporada d'estiu/primavera no seria res extraordinari. La barbacoa l'hem fet a casa d'uns amics: ell es grec i ella es kurda. Es Kurda de l'Irac, pero ha viscut tota la vida a holanda. Crec que a l'Irac no ni ha estat mai, i ara per ara tampoc esta el forn per brioxos.

La barbacoa era en honor d'un noi que es diu Gunnar Swanson. Un soldat america que va estar a l'Irac al 2003, just quan van derrocar a Saddam Hussein. En aquella epoca els soldats americans eren un herois, i feian vida amb el iraquians. Fins i tot els nens els donaven aigua fresca, i jugaven a pilota tots junts. Mes endavant la cosa van canviar i els iraquians mes radicals van convencer als nens de fer putades als soldats. Aquells mateixos nens ara eren enemics perque plantaven mines a les carreteres, disparaven als soldats... quins futur els espera a aquella mainada?

El Gunnar va tornar a USA, tocat com tots els soldats, pero amb la idea que havia de fer alguna cosa. Ho va deixar tot. Tot. Ara es dedica a buscar fons per poder ajudar a aquests nens. Per donar-los alguna cosa a fer, a treure'ls del carrer. Ensenyar esports, musica, anar de colonies. El que sigui, menys la guerra.

Mireu el video, que val la pena. Una noble causa que val la pena. Com diuen aqui A mind is a terrible thing to waste. Hem estat parlant amb el Gunnar, el mes que ve caminara des de Texas fins a Minnesota per fer publica la seva causa. Uns 2,000 km i tot per una causa. Fa falta tenir molt de valor per fer el que fa. Encara queden herois.

dijous, 6 d’agost de 2009

Cheek to cheek

No sé si recordeu l'any que van estrenar El paciente inglés. Jo no, i ho he hagut de buscar. Va ser el 1996 i va tenir 9 òscars! D'això ja no me'n recordava... És una pel·lícula que em va marcar molt, recordo quan la vaig veure per segona vegada (al cinema del meu poble, ara ja desaparegut, congelada pel terrible aire condicionat de la sala) que la vaig assaborir des del principi fins al final. Rient amb les bromes del paciente en qüestió, admirant a la Binoche i sorprenent-me amb en Willem Dafoe, que des d'aquell moment va passar a ser el meu actor secundari preferit.

Em vaig comprar la banda sonora i me la poso ed tant en quant. Ara, com que estic sola al despatx, l'he posat i les escenes em van venint al cap. D'aquesta banda sonora, en vaig treure Cheek to cheek. A la pel·lícula en surten dues versions: la primera (abans de la guerra) cantada per Fred Astaire i la segona (després de la guerra) cantada per l'Ella Fitzgerald. Em va agradar molt aquest recurs per denotar el pas del temps, deixant de banda que m'encanta veure el canvi de ritme i d'intenció d'una època a l'altre. Molt subtil però efectiu. Jo em quedo amb la de l'Ella, per la seva incomparable veu, i vosaltres?




dimecres, 5 d’agost de 2009

El jardí terapèutic

Està plovent a bots i barrals. Entrem al temple, deixant les sabates a fora i el paraigües al seu lloc. Caminem pel terra de fusta i de seguida arribem a la sala principal. És gran i molt lluminosa amb parets de paper i portes correderes. A dins, ens sentim protegits de la pluja. La sentim i la veiem, però no ens toca. Hi ha una parella asseguda al damunt del tatami que admira el jardí. Crec que és el millor lloc des d’on observar-lo i m’assec a prop seu, esperant que marxin per posar-m’hi jo. M’agenollo i col·loco el cul sobre els meus talons. Els peus em fan mal, però sé que d’aquí a una estona m’haurà passat. I em passa el dolor mentre em sento protegida. La parella s’aixeca i marxa. M’aixeco lentament i satisfeta de fer-ho sense ajudar-me amb les mans (doblegant els dits dels peus i recolzant-me sobre ells). Vaig al punt perfecte i m’agenollo de nou. Aquesta vegada els peus ja no em fan tan mal i disfruto de la magnífica vista del jardí, com is es tractés d’un quadre emmarcat per les portes obertes de la sala. Mai hagués imaginat que pogués estar-me tant de temps admirant un jardí. I menys encara que em sentís millor després de fer-ho.

dilluns, 3 d’agost de 2009

Leprechauns

Em va sorprendre a Irlanda que podies trobar per tot arreu imatges d'un tipus de follet original d'allà, els leprechauns. Res a veure amb l'omnipresència de la Guinness, és clar, però déu n'hi do. Els leprechauns són uns follets molt especials, i van que ni pintats pel costumari irlandès. En teoria són sabaters, però no són mai capaços d'acabar mai un parell de sabates, i es diu que això és per culpa a la seva tendència a beure cervesa casolana. Però el que si que fan bé és acumular tresors, ens encanta acumular monedes d'or i amagar-les sota d'arbustos, i també es diu que els amaguen allà on l'arc de sant martí toca el terra. Són molt curiosos, i tots els que vaig veure vesteixen de verd, tot i que sembla que originalment vestien de vermell (van canviar d'operadora mòbil o de colla castellera, no ho sé...). Són individus solitaris i entremaliats, gaudeixen de fer bromes al personal. Els irlandesos, que són molt seus, ho tenen com un dels seus símbols (un cop més, a anys llum de la Guinness...), i els vaig veure en moltes samarretes i altres souvenirs. Em va fer gràcia en especial una samarreta que resava 'Els leprechauns m'han obligat a fer-ho!'. Llàstima que buscava una altra samarreta que al final no vaig trobar. Ara me la compraria.