dimarts, 24 de març de 2009

No fotem!

Pensava que la cosa no s'allargaria tant, tenia una certa esperança de que o bé l'honestedat, o bé el pragmatisme fet prudència convidarien a les forces de l'ordre catalanes a mantenir -com a mínim- la boca tancada durant un temps. Però es veu que no, es veu que l'arrogància, l'orgull i el joc de collons s'han imposat sobre els valors que innocentment esperava i han fet que el cos de mossos d'esquadra insisteixi en deixar clara la seva pròpia bondat i demonitzar els estudiants concentrats a la UB o manifestats pels carrers de Barcelona.

No tenia intenció d'escriure aquest post quan van passar els fets perquè pensava que era força evident, però en sentir les declaracions d'autoexculpació del director dels mossos d'esquadra, que inculpava als manifestants de les ferides als periodistes, quan fins i tot el degà del Col·legi de Periodistes ha denunciat públicament els fets, no puc evitar dir la meva.

Durant l'època de govern Aznar vam aprendre que una mentida repetida dues-centes vegades es podia arribar a convertir en una veritat, i sembla que la seva militància no és l'únic col·lectiu que n'ha pres nota. Aquests dies he pogut sentir el director dels mossos d'esquadra declarar que les ferides a la cara d'un fotògraf van ser causades per un martell llençat pels manifestants, quan el propi periodista ho nega rotundament (argumentant que, donat que va rebre a la cara és evident que va veure qui l'estava agredint) i he pogut veure vídeos al web de la Vanguardia corosament retallats i preparats perquè tot sembli més maco, quan les versions completes (no editades) mostren un panorama que fa posar els pèls de punta.

En fi, no us vull fer servir de "sac de les hòsties" per descarregar la meva indignació i la meva ràbia contra una de les coses que més em treu de les caselles en aquest món: L'abús de poder en qualsevol de les seves formes. Només us demano que sigueu prudents a l'hora d'emetre opinions i judicis de valors, i que no us deixeu emmetzinar per les immorals manipulacions que s'estan cometent entorn aquest esdeveniment. És molt fàcil tancar el tema dient que eren quatre ocupes tirant pedres i que alguna cosa s'havia de fer.

Us deixo un parell d'enllaços amb alguns vídeos que he considerat interessants:


-Canal de vilaweb amb mitja dotzena de vídeos (especialment declaracions de diverses parts).
-Blog de Manuel Delgado, professor d'Antropologia de la UB. Intercalats entremig del post hi trobeu enllaços a vídeos no editats que, si bé es fan més llargs de veure, mostren una realitat més completa que els "reculls" d'alguns mitjans de comunicació.





diumenge, 22 de març de 2009

Una nova lluita

Estic llegint un llibre que no és ben bé de l'estil dels que solc llegir. Es tracta de Quatre dies de gener, de Jordi Sierra i Fabra. És un libre ambientat a la Barcelona de la guerra civil, just en els moments previs a que les tropes franquistes entressin a la ciutat. Una historieta que es deixa llegir, i que inclou moltes pinzellades del moment i el marc històrics. No és que en vulgui fer una crítica literària, ni una ressenya, encara vaig per la meitat. Però ja pel principi del llibre vaig llegir una frase que em va agradar molt i la volia compartir aquí. Crec que ens defineix força, una manera d'entendre el sentiment català. És aquesta:

Des de 1714, tot català sabia que la derrota no és el final, sinó el preàmbul de la nova lluita.

dijous, 19 de març de 2009

Fortuna generacional

La càrrega policial que va tenir lloc ahir al matí per desallotjar als estudiants de la universitat i que es va repetir al vespre en la manifestació de suport convocada, va tenir en mi un efecte estrany. En primer lloc de mal rotllo i de negació, perquè acceptar-ho comporta demanar que se'n vagin aquells que tant va costar que arribessin (en aquest sentit sempre tinc la impressió de que els enemics "ens fan el joc"). Un cop acceptat, però, penso "gent, és que ho esteu fent fatal, i que sigueu dels meus no us justifica per res". Fins aquí bé, això encara no és l'efecte estrany.

L'efecte estrany va ser el de ja no veure'm com a estudiant. Aquella sensació que vaig tenir quan van carregar a l'Autònoma (el dia de la visita de l'Aznar, vull dir) de proximitat, de "jo hi podria haver estat", ja no la tinc. Ara, però, en tinc una altra de molt més transcendent: veig en els estudiants el futur, veig que els hem de recolzar perquè estan defensant els drets de les properes generacions. El pla bolonya no és cosa dels estudiants, és cosa de tots: és el futur dels nostres fills! Que fort que digui i, encara més, que senti el que dic. Que fort i que revelador a la vegada. És que no deixarem mai d'aprendre...

Volem deixar un sistema injust pels nostres fills? Volem que per ells cursar estudis superiors sigui difícil? Inaccessible? Car? Això encara estem a temps de canviar-ho. Ho he dit vegades i ho torno a dir: som afortunats, mireu com està la universitat ara i veureu que, en aquest aspecte, també som afortunats. En aquest cas no és, com en altres, una fortuna geogràfica, sinó una fortuna generacional.

dimarts, 17 de març de 2009

... i me'l van robar

En general sóc una persona bastant desconfiada, perquè no admetre-ho. En segons quines situacions, però, confio. Confio perquè no vull pagar el preu de desconfiar. No paro massa atenció a tancar la porta de casa (de fet, un parell de dies me l'he deixat oberta...), ni a tancar el cotxe, ni a amagar tot allò que sigui susceptible de ser robat. Sovint vaig amb el bolso obert i prenc només les mínimes precaucions perquè no em robin (tenir-lo a la vista, posar-me'l damunt de la falta si prenem una cervesa o posar-lo al davant si pujo les escales mecàniques) accions que són més instintives que conscients.

El preu de que et robin és allò que et roben, i les molèsties derivades del fet. El preu de pensar que et robaran és desconfiar, estar sempre pendent de que si deixo això aquí o allà, tenir la incertesa de si algú haurà vist que deixo la finestra mig oberta perquè els gats puguin sortir...

Com ja he dit, no vull pagar el preu de "pensar que em robaran" perquè 1. potser no passa i 2. si passa, de ben segur que pagaré algun preu. Diguem que, a mi, em compensa.

Ahir em van robar el mòbil del cotxe. Van trencar el vidre petit del costat del copilot, van obrir la porta (que n'és de fàcil!) i van agafar el mòbil, que estava una mica a la vista. Quan me'n vaig adonar, vaig pensar "Vale, és just: si no he comprat el pack de precaucions "perquè no em robin" doncs ja està bé que em robin".

Us he de dir, però, que potser no cal ser tan dràstica i pensar que si penso que em robaran em torno amb una desconfiada patològica. Potser només he d'incorporar algunes "pistes" com les del bolso... hi pensaré...

dimecres, 11 de març de 2009

Scubs no només fa riure

Com que sé que alguns de vosaltres sou fans de la sèrie Scrubs, he de declarar que darrerament estic fent un intensiu de la sèrie. He vist molts capítols seguits, i a banda de que la seva estructura és sempre similar, he de dir que tot i ser una sèrie d'humor delirant (perquè no t'esperaries això dels metges que es juguen la teva salut), també s'hi mostren moltes coses tristes, o es reflexiona sobre molts dubtes, problemes i neures que tenen els joves de la nostra edat. Però el que marca tota la sèrie és la relació que tenen els dos amics protagonistes, fins el punt que les seves dones han d'assumir que entre ells existeix una relació que supera la de parella.

El que faig per distreure'm i perquè la sèrie m'agrada, malauradament em fa pensar en la meva, les nostres vides. Suposo que és inevitable identificar unes situacions i uns personatges amb la gent del teu entorn, però això fa que m'adoni del que tenia, del que tinc i del que tindré. Miro amb nostàlgia algunes escenes, em sento identificat amb alguns sentiments, i sort que m'enganxa la sèrie, sinó gairebé seria millor deixar de veure-la.

Tinc la impressió que començo a tenir abstraccions, aixeco el cap mirant a l'infinit, sento sorolls... potser m'he empassat massa capítols. M'agradaria pensar que hi ha coses que no canvien, que encara que ens fem grans, o que estiguem lluny, les coses no tenen per què canviar. Però se'm menja l'evidència, i normalment no em preocupa fer-me gran, però ara sí.

dilluns, 9 de març de 2009

La mà que domina el món

Res, només volia compartir amb vosaltres un petit fragment que he llegit avui. Crec que us pot agradar, especialment a un de vosaltres que ho porta a la pell (més concretament a l'espatlla esquerra...).

"Com que els humans som suficientment grans i llestos per fabricar i utilitzar antibiòtics i desinfectants, és fàcil que ens creguem que hem arraconat ja els bacteris als marges de l'existència. No t'ho creguis. Potser els bacteris no siguin capaços de construir ciutats, ni tinguin una vida social interessant, però estaran aquí quan el Sol esclati. Aquest és el seu planeta, i nosaltres hi estem només perquè ells ens hi permeten estar."



BILL BRYSON, Una breve historia de casi todo



dijous, 5 de març de 2009

Silenci?

Hola amics!

Dedico aquest vídeo a tots aquells cascarrabies que es desperten amb el més mínim sorollet, i els planyo per tenir aquesta mala sort.

Un record pel veí que canviava el terra (al carrer Llobregat) i les veïnes que fan comiats eterns al portal, pel carro del mercadona i per la persona que camina amb talons per casa (quina necessitat té?).

I a vosaltres, us molesta el soroll mentre dormiu?

diumenge, 1 de març de 2009

Rubianes

Aquest matí m'he assabentat de la mort de Pepe Rubianes a causa d'un càncer de pulmó, a l'edat de 61 anys. Tot i saber que estava malalt i apartat dels escenaris, la notícia m'ha agafat per sorpresa, i no m'ha deixat indiferent. A hores d'ara, tots els mitjans de comunicació del país ja se n'han fet ressò, però no vull deixar de retre homenatge a un home molt estimat a la nostra terra, que es va fer un lloc en el cor de tots per la seva peculiar personalitat i manera de fer. Sentir-lo era riure segur, però era molt més que això, un home polifacètic i que va deixar empremta per arreu on passava. Personalment, se'm fa difícil pensar que ja no hi és, i no perquè hi tingués cap mena de relació, però s'ha de reconèixer que es feia estimar.


Adéu Pepe. No t'oblidarem. Com podríem?