divendres, 27 de febrer de 2009

El millor moment de la teva vida...

Ostres, potser m'agrada més aquest!!!!

I'll kill you bitches!!

Com que últimament això va de videos (també de posts existencialistes que llegiré en algun moment o altre...), vull compartir aquest que és senzill, però divertit.

Ahhh com m'agradava SCRUBS!

dijous, 26 de febrer de 2009

No som res...

És ben sabut que cadascú té els seus mecanismes per conviure amb els problemes de la vida diària. I no estic parlant d'aquell dia que perds el tren, o d'aquell experiment que no et surt bé, sinó d'aquells problemes que et dolen, que et fan sentir malament i desgraciat, i contra els que t'has de buscar una mica la vida si no vols que ocupin el 90% dels teus pensaments. No sé si hi ha algú de vosaltres que simpatitzi amb la meva estratègia, però a mi sovint em reconforta molt relativitzar aquest tipus de problemes, donant-los el valor que, mirat fredament, mereixen. El grau de relativització va creixent proporcionalment al meu sentiment d'injustícia, d'impotència o d'autoinfravaloració, fins arribar de vegades a l'extrem existencialista de pensar que, en el fons, no som res. Per molt importants i transcendents que ens creiem, som una anècdota en la història del món on vivim, i no arribem ni a això per a l'univers en que estem flotant. La Terra continuarà immutable malgrat el nostre problema, i les galàxies continuaran voltant amb la tranquilitat de que aquest no ha existit mai.

Bé, el cas és que l'altre dia, veient cèlebre sèrie “Cosmos” vaig sentir una frase que em va fer pensar en un sentit més literal de la famosa expressió “no zemo ná” (no som res). En un dels episodis, el bo d'en Carl Sagan deixava anar un “Matter is made chiefly of nothing”, i donava uns segons de silenci perquè els mortals espectadors poguéssim digerir el que és totalment inimaginable. Tot i ja haver estudiat a l'escola que hi ha molt espai buit dins dels àtoms, la curiositat i les ànsies de rigor davant les exageracions científiques em van motivar a calcular el percentatge (aproximat, és clar) de “no res” que conté el nostre organisme. No us reproduiré la meva cerca bibliogràfica i wikipedista sobre el tema perquè seria infumable, però als que estigueu interessats us comentaré els quatre punts bàsics de la meva aproximació. Qui cregui que es pot avorrir fins quedar traumatitzat amb detalls atòmics i moleculars, que es salti la lletra petita i faci un acte de confiança en les meves suposicions.

La composició del nostre organisme a nivell atòmic resulta difícil de calcular. Desenes de llibres i pàgines web donen uns percentatges molt clars i nets, però he arribat a la conclusió que aquests s'han obtingut en massa relativa, i no en nombre d'àtoms, la qual cosa deixa al pobret hidrògen en un marginal i distant tercer lloc. Vaig decidir repetir el mateix càlcul per als tres més abundants: l'oxígen, el carboni i l'hidrogen. A les escales en que es mouen aquests àtoms, el resultat no varia pràcticament gens.

D'altra banda, els radis dels àtoms solen estar en forma de radi covalent, és a dir, el radi que tenen quan estan enllaçats amb un altre àtom. Però tots sabem que la realitat no és ben bé aquesta, sinó que estan enllaçats covalentment per alguns costats, mentre que s'enllacen per pont d'hidrògen, enllaços electroestàtics, Van der Waals, etc. per d'altres. Com que seria una matada descomunal i injustificada intentar calcular quin percentatge d'ells està enllaçat i quin no, vaig decidir subestimar la quantitat de “no res” considerant que tots estan enllaçats covalentment (pel carboni, un promig d'sp1, sp2 i sp3), i oblidar-me de la gran quantitat de “no res” que hi ha entre dues molècules quan estan unides per algun altre tipus d'enllaç.

Preparats? El càlcul subestimat (tirant a la baixa) del percentatge de “no res” que forma el nostre organisme va ser del 100% fins que li vaig demanar a l'excel que em mostrés dotze decimals! 99,999999999994% Òbviament, esteu del tot legitimats a pensar que he comès un cert error de càclul al arrossegar els decimals i que no he subestimat prou el valor. Tant és, si voleu pactem un 99,9% de “no res”; la sensació de buidor, inconsistència i incomprensió és, si fa no fa, la mateixa. Imagineu-vos que un estadi com el camp nou (2640000 m3) fos un àtom de carboni. El nucli d'aquest àtom seria una boleta d'uns 6 mm de diàmetre (una cosa així com una d'aquelles perles que es posen a les arracades) i els electrons mitja dotzena de petits objectes de mida i forma indeterminades, però probablement no perceptibles a l'ull humà. Tot el demés seria espai buit. Algú s'atreviria a dir que un got ple d'aigua i amb 12 fL (12 dividit per 1000000000000 mL) d'oli no és, essencialment, aigua?

I si això us sumeix (com a mi) en un vertiginós sentiment d'insostenible confusió, no voldreu saber que la consistència de tanta buidor radica en l'electró i la seva incomprensible capacitat d'estar al mateix temps a tot arreu.

Bé, perdoneu aquelles o aquelles a qui us hagi avorrit soporiferament, però m'agrada donar voltes a aquest tipus de coses i he pensat que podria trobar certa complicitat en algú de vosaltres.


dimarts, 24 de febrer de 2009

Chicken chicken II

No sols hi ha una presentacio, sino que hi ha un article (paper).

Per veure'l feu clic aqui.

Grande el Chicken!

dilluns, 23 de febrer de 2009

Chicken chicken

Aqui teniu una altra perla. Es un video d'un paio que fa una presentació científica fent servir NOMES la paraula Chicken. No te pèrdua!



Un dia li hauria de fer al meu jefe... El dia que me'n vagi

dissabte, 21 de febrer de 2009

Snow (Hey Oh)

Aquí us deixo una nova cançó que se m'ha aparegut aquest matí i que m'encanta. Una altra cançó perquè...
- la Txaro digui: Ooooohhhh
- la Rach faci pràctiques de traducció
- en GG digui: ahí estamos
- en Gerhart digui: espera, espera sí que la conec! Ah, no... o sí? Ah, no.

I que tots els altres que la sentiu la gaudiu, perquè és molt bona. Sense lletra ni res, que els Chilis costa entendre'ls fins i tot amb la lletra davant. Només escolteu.


dimecres, 18 de febrer de 2009

Gat cabró

Ha arribat a les meves mans un vídeo que m'ha fet molta gràcia, i ja fa dies que el volia penjar aquí. Especial per aquells que us agraden els gats, però apte per tothom, que són força coneguts els tics que tenen aquestes bestioles. És curtet aquest cop, espero que us agradi.


dilluns, 9 de febrer de 2009

Felicitats!!

En Gerhart volia escriure un post, avui. Li he demanat que no ho fes. Primer, perquè jo volia fer un post especial pel segon aniversari de la Comunitat, i segon, perquè el post que volia fer ell era existencialista i no, no estem per existencialismes. Avui ha estat un dia de felicitats i us diré perquè
M'he llevat quan ha sonat per 3a vegada "The Magic Key" al mòbil, descobrint per sorpresa que era a l'habitació de convidats. És que ahir vam posar els llençols a rentar i al vespre ens feia pal fer el llit, de manera que vam aprofitar que tenim un altre llit parat per saltar-nos aquesta obligació d'adults. Això, és felicitat. M'he preparat el tupper a la vegada que feia un cafè i després m'he dutxat. He posat el tupper a la bossa més chic de tuppers que s'ha inventat mai i he sortit fletxada perquè el meu germà ja m'esperava al cotxe. Hem parlat de plaques solars. He esmorzat amb l'azafata de l'1,2,3 que ha tornat de Massachussets fa 3 dies. Minuts de felicitat. M'he passat gairebé tot el dia furgant entre els butlletins oficials de cada comunitat autònoma per descobrir els intringulis del procediment que s'ha de seguir perquè t'autoritzin un estudi observacional de seguiment retrospectiu... He constatat que el nostre país és un puto puzzle i que, malgrat tot, a mi m'agrada el què faig. Tornant amb el meu germà, havíem dit que parlaríem de plaques solars per escalfar l'aigua, però hem improvisat despotricant del seu jefe "el calvo". He estat molt d'acord amb tot el que deia i, tot i que ell estava enfadat, hem rigut plegats. Fa una estona estàvem mirant feliçment "In treatment" amb en Panxito, amb la consciència tranquil·la d'haver netejat el lavabo. Els llençols... estan per posar, clar... i jo feliç!

Aquestes són les meves felicitats d'un dilluns... un dilluns especial en el que fem 2 anys!!


No puc deixar d'escriure't avui, que encara no és demà, que tot anirà bé, que el principi serà una merda (potser) però que amb el temps s'anirà posant al seu lloc. La distància... és relativa, i què són 2 mesos? En la vida d'una Jana poden ser molt, però en la vida d'un GG i una Rach...?

diumenge, 1 de febrer de 2009

L'all ho és tot...

A la meva altra casa ja n'havia parlat un cop, i ara farem allò de 'de concert a concert', i publico perquè em toca. M'ajunto massa amb en GG, ho sé.

Ahir vam anar al concert presentació de la gira 'El tour ho és tot pels francesos' de l'Estanislau Verdet, alter ego de Pau Vallvé. Sens dubte, vam passar una bona estona, i l'únic que en podria dir de negatiu (per mi) és que justament, l'Estanislau està deixant de ser l'alter ego d'en Vallvé, per esdevenir en Vallvé en si mateix. Tots els trets distintius que recordava de l'anterior gira no hi van ser en aquest concert, les disfresses, en Bernat en bata, les explicacions entre cançó i cançó (d'aquestes sí que en va haver alguna, hehehe)...



Però el que compta, que és la música, sí que hi va ser, i penso que tenen un gran directe, que millora els discs. A destacar per sobre de totes, pel meu gust, Himne, ja que la cançó és molt bona, però en directe es converteix en apoteòsica.

A més va ser una nit de noves coneixences i de retrobaments per formar un grup collage que déu n'hi do. I ja quan et posen Alaska i Mecano abans d'anar a dormir... ja no t'explico. Però vaig anar a dormir jo, la festa va continuar, oi?