dijous, 6 d’agost del 2009

Cheek to cheek

No sé si recordeu l'any que van estrenar El paciente inglés. Jo no, i ho he hagut de buscar. Va ser el 1996 i va tenir 9 òscars! D'això ja no me'n recordava... És una pel·lícula que em va marcar molt, recordo quan la vaig veure per segona vegada (al cinema del meu poble, ara ja desaparegut, congelada pel terrible aire condicionat de la sala) que la vaig assaborir des del principi fins al final. Rient amb les bromes del paciente en qüestió, admirant a la Binoche i sorprenent-me amb en Willem Dafoe, que des d'aquell moment va passar a ser el meu actor secundari preferit.

Em vaig comprar la banda sonora i me la poso ed tant en quant. Ara, com que estic sola al despatx, l'he posat i les escenes em van venint al cap. D'aquesta banda sonora, en vaig treure Cheek to cheek. A la pel·lícula en surten dues versions: la primera (abans de la guerra) cantada per Fred Astaire i la segona (després de la guerra) cantada per l'Ella Fitzgerald. Em va agradar molt aquest recurs per denotar el pas del temps, deixant de banda que m'encanta veure el canvi de ritme i d'intenció d'una època a l'altre. Molt subtil però efectiu. Jo em quedo amb la de l'Ella, per la seva incomparable veu, i vosaltres?




4 comentaris:

  1. Doncs mira, una pel·lícula que no he vist, espero que no em tiris els plats pel cap. Ja que ens fas triar, em quedo també amb la versió de l'Ella, però pel simple motiu de que la veu m'agrada més.

    ResponElimina
  2. Doncs mireu, jo hem quedo amb la del Fred Astaire. Aquest home, amb la seva música em transporta a l'época dels meus avis i totes les històries que m´han explicat.. i me'ls imagino ballant a un cabaret i tot! I és per aquest motiu que prefereixo la d'ell tot i que la d'Ella també mágrada!

    raquel

    ResponElimina
  3. Hòstia Txaro. Genial! Mai havia fet aquesta comparació de forma tan conscient. Deixant de banda la força i la vida de la versió fitzgerald, es pot fins i tot notar el so que desprèn el vinil en cada cas, la presència dels metalls, el ritme de "tenim tot el temps del món" o "vinga va, que això es pot acabar en qualsevol moment"... Com bé dius, és molt subtil, però hi és.

    Jo em quedo amb la de l'Ella, però m'ha encantat sentir la de Fred Astaire.

    ResponElimina