dilluns, 31 de març de 2008

AF al Liceu

He de dir abans de res que jo estava en desacord amb anar a un concert d'Antònia Font al Liceu. El nou disc no aporta massa cosa, i coincidim amb que ens agraden les cançons tal com estaven. A més, un lloc, per espectacular que sigui, on cal arreglar-se, comportar-se, estar assegut i qui sap si ni tant sols cantar? No home, això no és ni un concert ni és res. Per no parlar del preu... Però bé, finalment, amb no poques amenaces darrere, vaig accedir a anar-hi, ja que em va pesar que em diguessin que si no hi anava me'n penediria, que una cosa així no es veu cada dia.

Així que cap al Liceu falta gent, i per començar, d'arreglats res de res, ni nosaltres, ni ningú del nombrós públic que hi havia. El concert ha començat un xic tard, però res greu. Molts músics sobre l'escenari, i el grup que ha entrat entre els tímids i formals aplaudiments del respectable. Han començat amb Tots els mecanismes per seguir amb Tokio m'és igual, i així continuar amb el mateix ordre que té el disc. No pintava bé la cosa, ja que ells estaven asseguts, i el públic tot just si aplaudia en acabar cada tema. Però a la quarta cançó, Alegria, el concert ha canviat de rumb.

El local impressiona, sí, i tan impressionats estàvem nosaltres com el grup, que semblava que no arrencaven. Però amb alegria uns desaprensius han començat a picar de mans durant la cançó, i és que no es pot sentir Alegria i no fer res al respecte! Els desaprensius érem nosaltres, per què negar-ho. Ens hem dit: 'si comencem a picar de mans, la gent ens seguirà'. Ben cert, això és el que ha passat. Primer, tímidament, però cada cop nosaltres anàvem perdent més la vergonya, i la resta de gent també. Però no ha estat fins a Astronauta Rimador que el grup s'ha decidit a fer un cop de cap. En Pau, fins llavors assegut, no ho ha pogut aguantar més i ha començat a cantar la cançó com si estigués a qualsevol descampat de barraques, i aquí les coses ja han canviat del tot, i el públic ha començat a entregar-se. Cantàvem, ens aixecàvem i ens anàvem animant cada cop més. Allò ja tenia més cara de concert d'Antònia Font.

Després de Batiscafo, el grup ha marxat i ha deixat l'orquestra tocant Vehicle Lunar. Es preveien bisos, però què, si ja no els quedava repertori orquestrat? Han sortit sols, l'orquestra ha marxat, i això ha fet que ens emocionéssim encara més. I no era per menys, no. Darrera una revista, pam, la primera (i en Pau ha llançat les pilotetes al públic!!). Love Song, i tots amb cara de tontets. Saltàvem, ballàvem, cantàvem a ple pulmó... allò ja era AF en tota regla, no hi faltava res i s'estava convertint en un concert per recordar sempre. Llavors una noia de davant nostre ha cridat Focs artificials tant fort que ho ha sentit tot el Liceu, i diria que fins i tot han contestat ells que no. Tímidament, en Gerhart ha mencionat Milers d'habitants, i contra tot pronòstic (no l'havíem sentit mai en concert), va i la canten. Apoteòsic. Només per la cara que se li ha quedat al Gerhart ja ha valgut la pena. No pensaven així la resta d'assistents, ja que han anat seient progressivament (a aquelles alçades tothom era dret i fent l'animal), i pocs se la sabien.

Ja era per estar content, però n'hi ha hagut més. Estava tothom tan entregat que no hi havia manera de plegar. Ha tornat l'orquestra, i vinga, repetim Alegria, Wa yeah!, i per acabar-ho d'adobar, i perquè seguíem demanant més, Astronauta Rimador. I és que m'he emocionat tant que ja no sé si me'n deixo alguna. Un bis llarguíssim, dues hores llargues de concert, el públic entregadíssim, actuant al Liceu com si fos un escenari qualsevol quan han aconseguit perdre-li la por, si fins i tot l'orquestra participava de la festa col·lectiva, ballant asseguts i voleiant els instruments. Bon rotllo a l'escenari, connexió amb els assistents... segueixo? Es pot demanar més? Penso que no. Avui fins i tot nosaltres érem tots els habituals, i algú més. Aquest concert valia el preu que hem pagat, creieu-me.


Com ha dit en Gerhart, el Liceu ha resistit dos incendis, un atemptat, i un concert d'Antònia Font. Si encara està en peus, no hi ha qui pugui amb ell. Proposo fer unes samarretes amb el lema 'Jo he botat al Liceu'. Si m'ho diuen abans, no m'ho crec. M'alegro moltíssim d'haver-me equivocat.

divendres, 28 de març de 2008

La tesi, "Anar-hi anant"...

Sóc conscient que escriure un post quan fa setmanes que no faig cap comentari al blog és de tenir una mica de cara dura, però tenia ganes de compartir això amb vosaltres (potser ja ho heu vist...).

Ànim Xexu en les teves decisions. No només els castells requereixen força, equilibri, valor i seny.

Una abraçada!

dimecres, 26 de març de 2008

La piramide

Ahir vaig passar una tarda molt interessant i molt educativa. La Noemi em va fer anar a una reunió d'"algo de viatges". Arribem a un lloc molt difícil de trobar i bastant amagat on ens van fer una presentació powerpoint sobre aquesta gran empresa que ve del creador de hotmail, i de gent de Silicon Valley i que ven viatges per un servei de subscripció i que, atenció, et paguen comissió per reservar el teu propi viatge. Per que no?

D'aquí passem a que fan una pagina web per cada persona que es agent de viatges (i jo penso, el que volen es reclutar gent per fer d'agents de viatges) i quan tu et fas membre tens accés a viatges super-baratos. Si portes uns quants amics, et descompten la quota d'inscripció de $450. I si els teus amics porten amics, no pagues res al mes. I per confirmar-ho tenim al davant ni mes ni menys que al que guanya mes d'aquesta empresa que no hem sentit a parlar mai. Ell guanya $100,000 al mes.

Mitja part de la presentació. Nem a sopar li dic a la Noemi. Ella es vol quedar. Jo trec el mòbil i començo a matar el temps. Internet, correu, quin dia juga el Barça. Quan me n'adono el presentador esta davant nostre explicant-li no-se-que a la Noemi. Jo passant d'ell. Quan el presentador se'n va em foten un puro que soc un insensible, un mal educat i que passo de tot. Jo li xiuxiuejo a la orella: -"Això es una piràmide".

Comença la segona part, que es basa íntegrament en ensenyar-te com convèncer a altra gent perquè vingui a la reunió de demà... Us estalviaré els detalls.

Era un miracle de pasqua. La multiplicació dels pans i dels peixos (o els meus $450). Quin privilegi assistir a una reunió de l'empresa que mes creix de tot Estats Units, en aquell racó tan amagat, i poder tenir un tros del pastis per nomes $450!!?? Vale, sóc un cínic, pero un cínic amb $450 més que qualsevol dels que van entrar amb mi a la reunió d'"algo de viatges". Potser la següent vegada m'enganxaran. Però aquesta no.



Extret de Wikipedia: A pyramid scheme is a non-sustainable business model that involves the exchange of money primarily for enrolling other people into the scheme, usually without any product or service being delivered.

New Orleans no ha tingut mai glamour

La música era molt present en aquella ciutat. El barri d’Storyville era ple locals de ball i diversió i es feien festes cada cap de setmana al “Congo Square”. Pels actes socials com el Mardi Gras, s’organitzaven desfilades al carrer en les que participaven moltes bandes de la ciutat. Als vaixells que navegaven pel Mississipi no hi faltava mai una petita banda i fins i tot els enterraments tenien música! La banda acompanyava el fèretre fins al cementiri tocant música lenta i trista i, després d’enterrar-lo, tornava a la ciutat tocant músiques més alegres i festives. Les dues comunitats negres (els “americans”, provinents de l’Àfrica i els “creole”, descendents de la barreja franco-colonial) la tocaven, i era considerada vulgar, un signe de decadència. New Orleans no ha tingut mai glamour.

Més tard, en el temps de la llei seca, quan els locals eren antres il·legals, era aquesta la música que sonava a Chicago. Després va començar a sonar a la ràdio (la ràdio! Quin gran invent del segle XX!) i va arribar al Vell Continent, també “gràcies” a la Primera Guerra Mundial.

Cada any Tarragona, ciutat portuària, s’omple d’aquesta música. Us aconsello que l’any vinent no falteu a la cita.



dilluns, 24 de març de 2008

El joc dels homes llop

No us he parlat mai del joc dels homes llop? És que aquest passat cap de setmana hi hem tornat a jugar, i la veritat és que jo m'ho passo de conya. És un joc d'aquells per amenitzar les festes i que és recomanable jugar amb uns quants jugadors, de 7 a 10 és perfecte. Es posa tothom en rotllana, i a cada partida hi ha un narrador que no participa, i és qui porta la història i fa de moderador. Cadascú té un rol que li ve marcat amb una carta que rep a l'inici, i que el narrador coneix, encara que també es pot escriure el rol en un paperet qualsevol. Es pot ser vilatà, home llop, vident, bruixa i tot un seguit de personatges que es poden anar afegint en funció del que es vulgui complicar el joc. Es tracta, com no, de descobrir els llops i eliminar-los.

Comença el joc fent-se de nit, i tothom tanca els ulls (prohibit fer trampes, eh!). El narrador fa despertar la vident, i aquesta per signes pot preguntar pel rol d'algú altre, i el narrador li ha de comunicar. És una informació que va bé, encara que no pregunti per algú que és un llop. A continuació, la vident torna a dormir, i es desperten els llops, un, dos o tres en funció del nombre de jugadors. També per signes decideixen pelar algú. Quan s'han decidit, tornen a dormir i el narrador fa despertar la bruixa. Aquesta és informada de qui ha mort, i pot fer dues accions, retornar la vida (inclòs si la morta és ella), i matar a algú altre a plaer, esperant que sigui un llop. Això si, es desperta a cada torn, però aquestes accions només les pot fer un cop per partida, en torns diferents o durant el mateix torn les dues.

Un cop s'acaba la nit, el narrador fa despertar-se a tothom, i comença el joc de veritat. Informa a tothom de qui ha mort, i llavors es discuteix per acusar els llops. Durant el dia, tots són homes, i els llops han de desviar l'atenció i convèncer els altres de la seva innocència. La discussió acaba amb que es culpa algú de la mort nocturna (per votació), i el porten a la forca. La gràcia és que si els llops ho fan bé, potser s'acusa algú que era un simple vilatà, o qualsevol personatge bo, així que els llops maten dos pardals d'un tret. I a continuació, es torna a fer de nit i comença una altra ronda.

El joc està molt bé, perquè jugues amb la psicologia de la gent, a endevinar qui menteix, a conspirar, segueixes les teves intuïcions, i de vegades confies en algú que després te la fot. És molt recomanable i passes una bona estona. Això si, s'ha de ser conscient de que quan s'acaba el joc, tots tan amics, perquè no és estrany posar-se nerviós i discutir acaloradament. I parlo per mi, que sempre em passa. Sortosament, jo sé distingir els jocs de la realitat.

dijous, 20 de març de 2008

Una cronica viejuna

Dijous sant per la nit: pelis bibliques i de tuniques per la tele,...ummm em sembla que sera millor fer un post que quasi es remunta a aquestes epiques epoques, la cronica del conecrt d'AF a la Villarroel!!. El que havia de ser la presentacio del seu nou disc "Coser y Cantar" va tenir lloc ara ja fa gairebe 4 mesos, pero intentarem fer una mica de memoria... Per anar a dit concert el requisit era enviar un mail al programa Exit de BTV, i anar a la sala amb el disc en questio a sobre. Total, despres de certa incertesa i embolic, nomes vam anar la Rach i jo (val a dir que les entrades es van exhaurir molt depressa), portant cadascun de nosaltres un disc (un de regalat pel meu aniversari, i l'altre ens el va deixar molt amablement en Xexu).
Un cop dins del teatre ens vam ubicar molt a prop de l'escenari, per no trencar amb la tradicio. Hi havia una pantalla enorme, no sabiem ben be quina era la seva funcio. Ho vam descobrir quan van projectar el reportatge que hi ha al DVD del disc, que per cert es forca interessant. En teoria, la pantalla tambe havia de servir com a complement del concert, amb la orquestra de Bratislava tocant en diferit mentre ells canntaven en directe. La cosa no va anar aixi per problemes tecnics, i al final va resultar ser un concert "estandard", pero asseguts. Tot i aixo, el public ens vam anar animant de mica en mica, i quan van tocar "Oh Yeah!" tots drets i a saltar!.
El concert va estar molt be, pero vam trobar a faltar una cosa: compartir-ho amb tots vosaltres! Els concerts sense el Xexu donant un peto al tatoo, i la Txari i el Gerhart ballant un vals no son el mateix!! (pero que consti que la trucada de rigor la vam fer!).
Ara toca anar al Liceu, poseu-vos guapes i guapos, es a dir, amb les samarretes oficials dels concerts, i a gaudir altre cop de la bona musica, aquest cop si, tots junts!!

Benvinguda a la Primavera

Encara que sembli mentida, la nostra terra no és l'hàbitat ideal per les plantes. Tenim un clima de transició. A l'hivern no hi fa massa fred, estem d'acord, però en l'època de calor no plou prou. Però aquest desavantatge ambiental ens fa poder disfrutar d'una gran diversitat vegetal, i no em refereixo només a nivell molecular, està clar...

Avui, dia més aviat frescot, arriba la primavera, després d'un hivern sec, sense massa aigua. Tot i amb això, les plantes se les han empescat per florir. Algunes ja ho han fet, com el cirerer de la fotografia, a qui faig un homenatge per ser, junt amb els ametllers i les mimoses, els primers a plantar cara al fred. Bona sort a totes!

La fotografia és d'en Carles Puche, il·luistrador de ciències naturals, i l'he tret del seu blog. On podreu trobar altres fotografies i il·lustracións és en aquesta web.

diumenge, 9 de març de 2008

El PSC sense ulleres

Vinc de votar, i primer de tot m'agradaria destacar que el col·legi on he anat era ple, i hi havia un flux important de gent. Això m'alegra. Però el que vull explicar no té res a veure amb les eleccions en si ni amb la democràcia. Traurem una mica de ferro al dia d'avui.

M'he presentat al col·legi, feliç de mi, que no sabia la taula que em tocava, i ni recordava que s'havia de votar al senat també. Quan ja tenia la tria feta, he anat a una de les taules a l'atzar, la que tenia menys gent fent cua. Però no, m'han dit que no sortia allà. Cap problema, provem a la següent. 'No, aquí no surts'. Bé, només me'n queda una, havia de ser l'última, com no. Però després de fer una cua considerable, he rebut la tercera negativa. M'he començat a posar nerviós, si per un error no sortia a les llistes, no volia quedar-me sense votar. Que carai podia fer?

De seguida m'ha vingut a captar un apoderat d'ERC, que m'ha donat un cop de mà i s'ha ofert a trucar a la central (no sé què significa això, quina central?). Però un altre paio de per allà m'ha portat a veure les llistes que hi ha disponibles per la gent, i era allà, així que per força havia de sortir a una de les llistes que tenien a les taules. Tornem-hi. He anat a la primera taula per on havia passat (on ara hi havia una cua considerable), i quan per fi m'ha tocat, ho han tornat a mirar, i allà era. He mirat bé el paio que comprovava els DNIs, i de seguida m'ha vingut un somriure que de poc que no desemboca en rialla. L'home duia el cartellet penjat del PSC, i com no, portava ulleres. M'ha recordat un dels gags de Polònia d'aquesta setmana, sobre el PSC sense ulleres, i he entès moltes coses. Aquí us el linko perquè hi pugueu fer un cop d'ull.

divendres, 7 de març de 2008

Un minut de passió, si us plau.

Sé que fa temps que no em deixo caure per la comunitat i demano disculpes per anticipat a aquells i aquelles que heu mantingut viu el blog durant els darrers dies i als que jo no he llegit.

Aquest vespre, i quan ja portava dotze hores al laboratori, he fet una pausa per esbargir el cap i m'he topat amb un vídeo que m'ha fet saltar les llàgrimes (i ho podeu llegir amb tota la textualitat de la frase). Potser hi ha influït la solitut del laboratori un divendres a les nou, o potser l'esgotament físic i mental de la setmana, que sempre ens fa estar més tous. Però no em puc negar a mi mateix que la mediocritat política amb que la majoria de partits es venen durant la campanya electoral ha estat clau per fer decantar les meves emocions. Cap de nosaltres hem viscut èpoques com la del vídeo; és innegable que vivim millor i amb més privilegis que la població Xilena a principis dels setanta. Però cap d'aquestes dues evidències no em nega el dret a un racó de nostàlgia per un temps en que la política era de debò, en que hi havia passió, en que les promeses es complien i en que els discursos de campanya tenien una convicció i un nivell intelectual digne de l'epítop sapiens que nosaltres mateixos ens atribuïm.

No us vull desanimar per aquest diumenge. Jo aniré a votar. Però mireu aquests dos minuts de vídeo i digueu-me si no fan pena (o directament fàstic) aquesta campanya electoral i les que hem viscut els darrers posem-hi deu anys.

Salut i revolució, malgrat tot.