dimarts, 28 d’agost de 2007

Els capricis de la llengua

El Català és fàcil (o això ens han ensenyat a base de simpàtiques i encoratjadores campanyes televisives). Però sempre té aquells petits paranys que fan anar de cul fins i tot als més natius, i que ens desvetllen cada matí amb la sensació que per molt bé que ho fem, sempre ens quedaran masses coses per aprendre.

De tots ells, el que protagonitza aquest post és un d’aquells de pronunciació; allò que ens dóna tant pel sac que dues paraules que s’escriuen diferent es pronunciïn igual (o gairebé). Són com una mena de false friends fonètics que, en el fons, contribueixen a que ens sentim una mica més diferents. D’aquests n’he vist de tots els colors: De bèsties, com ara és i es, ha i a, o fins i tot de blasfèmics (causats per un ús exagerat i lasciu de la vocal neutra), com ara confondre es i has (“es vist com has talla les ungles dels peus aquell?” –Hòstia! Una altra cosa t’haurien de tallar a tu…- És conya; en qüestió de llengua, qualsevol intent és benvingut). Però també n’hi ha de menys trivials (si més no, en determinats contextos i per als usuaris mitjos de la llengua. Abans de tancar el parèntesi, aprofito per encoratjar als i les lingüistes que pateixin del cor a llegir qualsevol altre post d’aquest blog, doncs el concepte “trivial” no sempre és tan trivial… Tu ja m’entens). Així, podríem parlar de determinades situacions en que un no posaria la mà al foc per un el o un al, per un tant o un tan, o fins i tot per un amb o un en. No deixen de ser una frustració, però la diferència amb els altres és que quan topes amb un d’aquells contextos que fan que el resultat sembli (qui no ho és) més aviat subjectiu, pots arribar a buidar una ampolla de Martini abans no arribes a la conclusió que quan pensaves “no en tinc ni puta idea”, en realitat volies pensar “no en tenim ni puta idea”.

De tots ells, el protagonista (per encàrrec) és la parella tant (amb “t”) i tan (sense “t”). Com en els altres representants d’aquesta família de paranys, a l’hora d’escriure tant (amb “t”) o tan (sense “t”), tothom es busca una mica la vida. Hi ha qui opta per obviar-ne un dels dos, generalment el tant (amb “t”). L'infeliç tant (amb “t”) desapareix de tots els mails, SMS, posts, comentaris, etc. Però treu el cap (de forma totalment testimonial i no menys aleatòria) en les redaccions de diumenge; aquelles de mudar, en que es canvien el teclat i la pantalla per una ploma i un paper.

D’altres, una mica més aventurers i aventureres, prefereixen deixar la decisió en mans del destí, o d’una força interior que domina les nostres accions, deixant que l’instint escolleixi allò que, de ben segur, serà el millor. Al començament, els i les practicants d'aquesta disciplina aturen la redacció i es tornen a llegir la frase amb recel, desconfiats del seu propi instint. Però poc a poc vant agafant confiança en la seva fortuna, fins que arriba un moment en que, quasi sense adonar-se’n, assoleixen l'equilibrada i harmònica proporció de 50%/50%.

La darrera estratègia no normativa per afrontar aquesta parella prové de l’experiència acumulada amb els anys de bilingüisme. “A veure… Això, en Español sona millor amb tan, o amb tanto?” Ah, collons! Aquests sí que no tenen problemes de false friends fonètics! Aquesta estratègia sol arribar a bon port en la majoria dels casos, però ai, las! Som tossuts de mena, els catalans! I és que ens costa això d’acceptar que saber Castellà ens pot ajudar a parlar bé el Català…

Amb la intenció d’aportar una mica de llum al tema, vaig decidir plantejar-ho seriosament a una amiga que té sobrada experiència en això de la llengua. I és que de vegades no entenem que, de la mateixa manera que demanem confiança cega quan assessorem sobre temes bioquímics, hauríem de confiar en els lingüistes quan es tracta de qüestions relatives a la llengua. De fet, després de traslladar a l’amiga lingüista un cert escepticisme (per part del demandant) a la primera resposta, aquesta m’ho va deixar molt clar: “Doncs li pots dir un parell de coses al teu amic de part meva: (…). I la segona, que de la mateixa manera que jo confiaria cegament en ell en temes bioquímics, ell hauria de confiar en els lingüistes quan es tracta de qüestions relatives a la llengua”. Com no em va quedar cap dubte sobre el procediment a seguir, li vaig demanar carinyosament que em tornés a explicar la diferencia entre tant (amb “t”) i tan (sense “t”).

Pel que es veu, tant (amb “t”) és un adverbi en sí mateix, que indica quantitat o grau (“T’estimo tant…!”). Com veieu, darrere del tant (amb “t”) hi ha uns punts suspensius. Pot haver-hi qualsevol altra cosa, però no un adjectiu o un altre adverbi.

El tan (sense “t”), en canvi, és un adverbi que requereix estrictament precedir un adjectiu (“Era un home tan baixet que cada dia anava a la frontera perquè li diguessin Alto!), o un altre adverbi o locució adverbial (“M'ho fa tan malament, que prefereixo fer-m’ho jo sol…”). Perquè m’entenguin els freakys, és una cosa així com el que passa amb la fosforilació oxidativa: El NADH no pot cedir els electrons a la NADH deshidrogenasa del complex I si a l’altre extrem de la cadena de transport electrònic no hi ha una molècula d’oxigen preparada per rebre’ls. Són dues entitats independents, però inseparables.

Ara que no em sent l’amiga lingüista, us confessaré que prefereixo utilitzar aquesta última norma i jugar amb l’eliminació, que no pas intentar buscar-li el què a la primera. Mireu, sobre el paper tot és molt bonic, però quan t’enfrontes als capricis del Català (que en té un cabàs ple!), millor que et facis una assegurança lingüística, doncs mai saps on et pots fotre de cap. Per exemple, si volem utilitzar aquella bonica locució que denota freqüència, ens preguntarem si darrere del [tan] hi haurà un adjectiu o adverbi. La resposta és NO i escrivim, correctament, “de tant en tant”. I el mateix per “tant se me'n fot!”, o “jo crec tant que em trenco”. En canvi, quan tenim la intenció d’expressar fins a quin punt en tenim els genitals plens, i de passada deixar clar algun atribut del causant, direm “Hòstia! Com es pot ser tan inútil!”.

Bé, nois i noies, ja ho vieu: El Català és tan fàcil (o tan difícil) com la Bioquímica. Tot depèn de les ganes que tinguem d’aprendre’n i de les ganes que tinguin els que en saben d’ensenyar-nos-en (Ensenyar-nos-en? Ho he escrit bé? Putos pronoms febles!).




dilluns, 20 d’agost de 2007

Parides habituals...

Jo continuo amb les meves parides habituals




Dues de les meves passions, Harry Potter i South Park juntes...

dijous, 16 d’agost de 2007

Semblava que no, però...

I quan va sortir el sol, després de quatre dies...
Així comencen els concerts d'Antònia Font aquesta temporada, i així faig jo aquesta crònica. Dissabte passat va haver-hi un nou concert, Badalona, un que no ens podíem perdre pel vincle que ens uneix a aquesta població, de caràcter laboral, aquest cop. Per una vegada, ens desplaçàvem al lloc del concert en metro, vam deixar el cotxe aparcadet, i ens vam fer els ecologistes per una estona. No vam poder escoltar música de camí, vam haver de caminar una bona estona, però carai, ens vam sentir sostenibles!

La cita era a la platja d'en Botifarreta. Un nom curiós per una platja, certament, però compte, a Badalona, quan diuen que el concert és a la platja, és que és a la platja, sobre la sorra, i aquí en teniu la prova:


Aquesta és la pila que vam fer amb les nostres sabates. Feia gràcia, però no era una bona notícia, ja que sobre la sorra no és massa fàcil ballar i saltar. He de reconèixer que la idea no em va agradar, i això juntament amb que semblava que el concert havia de durar només una hora, i que a més actuaven Facto Delafé, no augurava res de bo.

Però les coses van canviar. AF no tocaven a les 22h com pensàvem, abans va passar Facto, i això va permetre que alguns de nosaltrs sopéssim, perquè com sempre, aquests concerts i l'alimentació no van massa lligats. De tornada a la platja, el concert va començar com sempre, però en sentir les notes d'Amazones en sa Lluna (he dit Lluna??) vam començar a pensar que el concert seria dels bons. I no per la cançó en si, que per mi no té res, sinó perquè darrerament havia caigut del setlist, i això feia que pogués ser un concert llarg, amb totes les cançons que toquen. I així va ser, amb permís d'A Rússia, que no sabem què ha passat amb ella.

Mica en mica, l'escenari passava de ser tediós a convertir-se en un marc original i incomparable per un grandíssim concert, gran, tant gran, que en acabar vam equiparar perfectament amb Torroella. Hi havia molta gent, força incondicionals, i ells estàven força animats, ja que la resposta del públic era bona. Fins i tot es va donar un cas d'aquells graciosos, un grup del públic els va fer arribar una pancarta que ningú no entenia, i ells la sostenien perquè tothom la llegís, però ni ells ni nosaltres no vam saber què volien dir aquells galifardeus. Ah, i no ho oblidem, jo no ho vaig veure, però els companys em van dir que algú va llançar uns sostenidors a l'escenari, que en Pau va recollir. Jo només vaig sentir la frase d'incredulitat del cantant en veure-ho, encara que ara no em veig amb cor de reproduir-la, si algú la recorda que no dubti en deixar-la per aquí per la posteritat.

En definitiva, un concert magnífic que per més sorpresa, no va acabar amb el típic Viure Sense Tu, sinó que aquesta impresionant cançó (fantàstica pel final, em permetré dir) es va veure continuada sense pausa per un Patxanga totalment improvisat que es van treure de la màniga. En Pau no deia ni una frase a l'hora, però ens ho vam passar de conya, perquè un regal així no el tenim cada dia. Un concert que hauria estat genial del tot si no fos perquè alguns grups del públic anaven una mica més beguts del compte, i perquè ens faltaven els vietnamites. Això si, comptàvem amb la presència de dues noies inèdites que se'ns van apuntar a darrera hora, completant la cinquena que sol ser el número habitual entre nosaltres.

dijous, 9 d’agost de 2007

El meu primer curset

AAI, American Association of Immunologists, ha organitzat un curset d'immunologia a Minneapolis, al qual he tingut el plaer i la sort d'assistir. El curset s'acaba en 1 hora, cosa que per part està bé, però em sabrà greu. He pogut coneixer a gent de la Mayo que no coneixia i a algú de la Universitat de Minneapolis.

La veritat qu em pensava que les conferencies i els cursets només eren per anar de juerga i fer vacances una setmana però he après TANT durant aquesta setmana! He aprés la part d'immunologia amb la que no treballo i he aprés més de la immunologia que sí que faig servir. Les 2 setmanes abans del curset vaig treballar com un cabrón y les 2 que vé, más de lo mismo. Per tant, puc assegurar que a) s'aprén, b) nos són vacances i c) no es surt tant com em pensava.

Ara només falta dissenyar un plan per anar a la pròxima conferencia del AAI, a San Diego!

dilluns, 6 d’agost de 2007

Una altra que ens deixa

La Berta és a punt de deixar-nos per tenir una vida millor. Abans de començar a rebre trucades de preocupació, deixar clar que la nostra doctora és a punt d'iniciar l'aventura americana, que esperem que li reportarà certa fama científica, i una mica més de poder econòmic. Sé que ella no ho explicarà, i per això me n'encarrego jo. Una més ens deixa, se'n va a un lloc on es prenen més seriosament la investigació (sigui amb la finalitat que sigui, no ho discutirem ara), però a part de poder-se dedicar a temes que li interessen molt, que se'n vagi cap allà també té truc, ja que allà l'espera amb els braços oberts el seu home, que li porta un parell de passos d'avantatge.

Tot ha sortit rodó, crec que no pot demanar més, i ara només falta que allà tot sigui tant genial com pinta mirant-ho des d'aquí. No ho dubto, i encara dubto menys que ella s'ho mereix. Sempre que faig comentaris així dic que la persona s'ho mereix, però no és una manera de parlar, és que dels que no s'ho mereixen senzillament no parlo. I d'ella no ho hagués pensat quan feia aquelles campanes a primer, però veient la seva trajectòria, no puc fer altra cosa que felicitar-la i mostrar els meus respectes.

Ahir la vam visitar a Taradell, i vam passar un gran dia al seu costat. Vam poder veure per fi el seu poble, retrobar els seus pares i jugar una estona amb la seva nebodeta (que mona que és!). També vam visitar Vic, teníem una gran guia amb nosaltres. Hem tingut sort de poder passar aquest dia allà, i espero que encara tindrem oportunitat de veure-la un cop més, tot i que està enfeinada amb els preparatius, però hauríem de fer un esforç. Després d'això, dos anys a USA. Suposo que hi haurà temps de veure'ns en les tornades que pugui fer per vacances, però el que és segur és que no ens podrem trobar sempre que voldrem. Berta, et desitjo molta sort, i espero que ens mantindràs informats de com et va en aquest país que ja saps que m'agrada tant...