dilluns, 30 de juliol de 2007

15, 14, 10...Mataró

La cita semblava clara: 23:30h a la platja de Mataró. Amb aquest objectiu a la ment, en Xexu, la Rach i en GG van quedar per fer un soparet al carrer Cid. Com que als últims concerts sempre hi havíem arribat de cul, havíem quedat d'horeta, amb una bona previsió per tal de marxar a una hora prudent i no perdre'ns ni un acord de Darrera una Revista (primera cançó de la gira 2007). Així doncs, i després d'haver ingerit diverses quantitats de pizza, Coca-cola (Zero o no) i d'altres aliments, a les 22:30h ens vam dirigir en l'estimat i polivalent Yaris cap a la capital del Maresme.

Fins aquí tot correcte. Ara bé, en el moment en què vam decidir saltar-nos un peatge de l'autopista C-31 i agafar la nacional abans d'arribar a Mataró, tot es va complicar. Primer, no ens vam poder escapolir de pagar per fer ús de la xarxa de carreteres i autopistes del país, i després, aquest canvi de ruta ens va obligar a donar una "volta turística" per diversos i magnífics llocs (sempre que no es vulgui assistir amb temps a un concert d'AF) del Maresme. Com a conseqüència, vam acabar arribant a Mataró quan només faltava un quart per a l'hora d'inici, admirant com a bevinguda les darreres llums dels focs articials en motiu de les festes de les Santes. Tot i aquest recorregut alternatiu en el viatge, no és l'únic motiu que explica el greu retard amb el que vam arribar al concert. Cal destacar el terrible caos circulatori que regnava ja des de l'entrada a aquest poble: semàfors que només restaven en verd durant uns segons, agents de trànsit que intentaven regular amb no gaire èxit que no hi hagués problemes, una gran quantitat de cotxos que intentava entrar a Mataró i aparcaven en qualsevol lloc, desviacions i carrers tallats per tot arreu i moltíssims ramats de gent que feien eternes les cruïlles. A més, resultava que el concert d'AF era a l'indret més allunyat de la platja de Mataró, allargant l'agonia de trobar un lloc on aparcar el nostre Yaris. Quan, encara conduïnt, vam passar prop de la zona on actuaven i vam sentir els acords de Robot, en Xexu va explotar i si les seves paraules es complissin, Mataró s'hauria destruït.

Finalment, i després de no poques maniobres, vam poder aparcar i dirigir-nos a correcuita cap al lloc del concert, i encara vam poder gaudir d'alguns acords de Love Song. Ens vam infiltrar entre sa gent, i un cop agafada la primera posició (ja que el concert el vam acabar a primera fila, com no podia ser d'altra forma) ens va interceptar una amiga de la Txaro i en Gerhard (antoniafónics profunds, que per raons turístiques no van poder assisitir-hi, però en cor i ànima presents). Un cop a les primeres files, vam trobar un parell de reincidents, que es van donar a conéixer al Carrefour i que van anar també a Torredenbarra.

El concert va avançar amb molta rapidesa, saltant-se diverses cançons habituals com ara Alpinistes Samurais, i encara no havien passat uns tres quarts d'hora que ja estaven tocant Astronauta Rimador. En els bisos, les tres cançons que solen interpretar últimament, acabant amb Viure sense tu. A més, i tot i les exigències d'un públic fidel de que toquessin En s'estiu, no ho van fer, i haurem de continuar esperant a un canvi de guió.


Com a conclusió, una valoració normaleta. Ara esperem la propera cita, el dia 11 d'Agost a la platja de Badalona.




dijous, 26 de juliol de 2007

Estiu, estiu...

Estem a ple estiu. Alguns són a l'altra punta del món. Altres encara estem pencant. D'altres estan ja a punt de tornar a la feina. Hi ha de tot. Personalment, a mi em queden uns dies. No pensava fer vacances, em queda encara molta tralla per acabar la tesi, i el temps corre en la meva contra. Em veia amb forces per no fer vacances un any, tampoc no passa res, oi? Però ha passat el que sempre em passa per aquestes èpoques, i d'això és del que vull parlar.

El meu cos sap que s'acosta l'agost. No va entendre que entràvem al juliol, per ell va ser un mes com un altre, sense cap mena de sensació diferent. Però ara el juliol mor, entrem al típic mes que associem amb les vacances, i ell ho sap, ha decidit deixar de funcionar. No és ben bé això, però sempre que tinc a prop l'agost, mes en que normalment m'agafo els dies de descans, entro en una mena d''estrés pre-vacacional', que més que estrés en podríem dir apatia. Ja tot em fa mandra, decideixo aturar alguns experiments, em costa pensar, necessito més descans, m'és impossible llevar-me d'hora... Vaja, és com si el cos estés de vacances i la ment intentés convèncer-lo de que no, però que no se'n sortís. O a l'inrevés, què se jo, no sé pas qui mana aquí! Això només em passa a mi? Serà que sóc simplement un dropo? Heu tingut mai aquesta sensació un parell de setmanes abans de començar les vacances o treballeu al 100% fins el darrer segon? No sé jo, per aquestes èpoques sembla que tothom treballa a un altre ritme, però potser només sóc jo el que va a un altre ritme, i no ho sé veure. Il·lustreu-me, si us plau.

divendres, 20 de juliol de 2007

L'Odissea

Crec que ja us havia comentat que per la meva classe d’operacions havia d’entrevistar a un manager d’operacions d’una companyia a lliure elecció. Resulta que a Minneapolis hi ha la seu de R&D systems, que fan molts dels anticossos I proteines de fusió que jo faig servir cada dia.

Jo, ni curt, ni mandrós vaig buscar per internet I només vaig trobar el nom del vicepresident d’operacions (com si diguessin el segon d’abordo de la companyia després del CEO). Li escric un correu, inventant-me tres o quatre combinacións d’adreçes de correu a l’atzar i resulta que amb una d’elles no rebo un auto-reply d’aquells de “unable to deliver”. El tio, em contesta que sí que li digui que quan em va millor. Flas, ja ho tinc!

Aixo seria dimecres dia 18 a les 4. Jo estudio la companyia, em preparo preguntes i les li envio. Estic disposat a clavar l'entrevista.

Pujo al cotxe a les 2.30 i cap a Minneapolis s’ha dit. Son les 3.30 i ja veig els rascacels de Minneapolis, plou. Plou molt. Netejaparabrises al màxim i no és suficient. Llums de boira i encara no veig un puto pijo. Conduint a 10 per una autopista durant uns 15 minuts interminables. Li truco per dir-li que faré 5 o 10 minuts tard, i ell m’informa que a les 4.45 ha de marxar. La pluja despeja… però tots estem parats a l’autopista. Surto de l’autopista a les 4.15 i encara haig de trobar el lloc. Hi arribo a les 4.25. Mitja hora tard!!! Nerviós i avergonyit com mai a la vida li dic a la secretaria que li informi que he arribat. Fet un parrac (vermell, suat i tremolós) li demano perdó, i ell em diu que cap problema. I comencem l’entrevista.

dijous, 19 de juliol de 2007

Bon viatge, bona tornada

Utilitzo una via una mica estranya per la meva finalitat, però mira, hi he pensat i m'he dit: "per què no?". Us ho diré en persona i en parlarem tot el que calgui, però d'aquí a molt poquet en GG i la Rachel tornen de Lisboa, i en Gerhart i la Txari se'n van cap a Vietnam. Una feliç coincidència que farà que no poguem estar tots junts per període superior a un mes. Ho superarem, oi?

El que voldria fer amb aquest post és donar la benvinguda als que tornen de Portugal, i desitjar un fabulós viatge als que van a l'altra punta del món, amb les amigues blogaires-antoniafòniques secretes. Ja tinc moltes ganes que tots plegats m'expliqueu com us ha anat tot i m'ensenyeu els milers de fotos que haureu fet (ei, sense exagerar, que tots sabem que les fareu). Així que queda pendent una trobada sota la pèrgola, perquè no hi ha millor escenari per parlar de totes les aventures d'aquest estiu. Un petonàs enorme per tots i totes, i feliç tornada a uns i molt bon viatge a uns altres. Compto amb alguna crònica per aquí també, eh?

diumenge, 15 de juliol de 2007

A mi me'n donaven dos

Doncs si amics, intens cap de setmana per diversos motius, però un d'especial i força extraordinari. Estem en plena temporada de festes majors i celebracions diverses, així que estem de sort perquè els Antònia Font visiten força sovint terres catalanes. Però aquest cop han decidit posar-nos-ho difícil. Divendres a Torredembarra, molt interessant per la vinculació que alguns de nosaltres tenim amb aquest poble. Però dissabte a Lliçà d'Amunt, més a prop de Barcelona. Quina difícil tria! Tant difícil era, que vam decantar-nos per la via fàcil: anem als dos concerts i punt. Una decisió que ens posa al nivell del rei Salomó, pràcticament.

Com sempre, vam haver de córrer per arribar a destinació, però per una vegada, no ens vam perdre en cap de les dues ocasions. Un cop més em toca agrair a en GG que m'esperés per poder anar cap a Torredembarra, tot i que vaig fer molt tard a la trobada. Amb ell esperaven la Rach i la Georgi, un nou fitxatge que esperem que s'animi a seguir venint a concerts amb nosaltres. Els altres dos antòniafonics de primera estaven ja a la Torre, amb uns amics, però al final va resultar que vam arribar nosaltres primer, a temps de fer un riuet i de sentir els primers acords de Darrera una revista, la cançó inicial d'aquesta temporada, que em permeto dir que m'encanta pel principi (i pel mig, i pel final, i per després...).

El concert va ser gairebé igual que el de la setmana anterior a Igualada, a excepció d'un detallet que destaco pel nostre amic perdedor, que sempre la reclama: tornen a tocar S'univers és una festa al bis. A destacar que l'afluència de públic va ser limitada, i això explica que ens semblés un concert una mica més fred que el d'Igualada, encara que penso que en Pau cada cop s'hi deixa més la pell. Això si, per les fileres de davant, autèntics fans entusiastes que van disfrutar tant o més que nosaltres. Així dóna gust. Penjo alguna foto de les moltes que vaig fer, que ara que tinc càmera l'he d'amortitzar.

En Pau emocionat acabant una cançó, encara que no sé quina...

Compositor i cantant, just abans de començar els bisos.

A Lliçà la història es va repetir, el concert va ser idèntic, inclosa la poca afluència de públic, incloses les cançons noves de la temporada (Hotel Occidental, Sa vida de s'astronauta i Cibernauta Joan), inclòs S'univers és una festa i inclosos els incondicionals, ens va semblar reconèixer algú del dia anterior a Torredembarra (no som els únics malalts!). Diferències? Potser una mica més de feeling amb el públic, però una mica més només, i l'absència de dos dels nostres habituals, aquest cop només érem el trio meravelles, recordant Torroella i Sant Cugat. És clar que en aquelles ocasions hi era també l'amic Yeral, potser per això són tant memorables aquells dies... Llàstima de no tenir a ningú especial a quí trucar en sentir alguna cançó concreta.

Us deixo unes imatges més perquè les disfruteu:

En Roca probablement a Nata. Noteu els seus mugrons erectes com gairebé sempre...

En Pau de ben aprop, ja us dic que el noi s'hi deixa la pell.

En Manresa, el més catxondo del grup, disfrutant amb el seu òrgan, i no penseu malament...

Finalment, el doblet va ser possible, i estic molt content. Amb aquests dos ja són molts els concerts als que hem assistit, i pel que sembla, no ens cansem. Aviat vindran més cites, noves trobades, i allà estarem. Volem un disc nou, avui ho parlàvem, però no perquè ens cansin les cançons que ja sabem, al contrari, però necessitem més Antònia Font, cal. Per últim destaco una coseta que sempre reclamo en els concerts, i que darrerament ens estan regalant en forma de darrera cançó, Viure sense tu. No pot haver-hi millor final. L'escriuria aquí de tant que m'ha agradat escoltar-la en directe aquests dos dies, però si cliqueu sobre el títol la podreu escoltar. A disfrutar-la!


dimecres, 11 de juliol de 2007

La des-Igualada o el concert al que no havíem d’anar...

No sé perquè, però ningú havia d’anar al concert d’AF d’Igualada el passaat divendres. Tots preferíem els d’aquesta setmana a Torredembarra i Lliçà d’amunt. Però hi havia alguna cosa que ens deixava intranquils... el divendres al matí ja vaig tenir una intuició, i en comptes d’agafar el tren per anar a Barcelona, vaig agafar el cotxe porsiaca... Després de consultar el mail, no sé perquè, ho vaig veure clar: no podíem deixar d’anar a aquest concert! Vaig convocar a tothom, però desgraciadament, dins dels habituals hi va haver dues baixes. Per contra, van acompanyar-nos dues proto-antoniafòniques.

(Nota: aquest paràgraf està basat en fets reals, però ha estat dramatitzat per qüestions de guió.)

Deprés de la obligada visita al local de Castellers (ei! Que vaig fer de pinya i tot!!), vam enfilar-nos cap a Igualada:

- Hem d’anar per la Litoral!
- Sí, per la Litoral, però cap a Mataró no!!
Girem cua a Sant Adrià, tornem a la Ronda de Dalt, uff!
- Hem d’anar per Manresa?
- Sí... Sí... Sí, però per la Ronda de Dalt!!
Argh... era que no, era que no i estàvem a l’autovia sense poder sortir!
Sort que vam trobar un benziner amable que ens va indicar... perquè jo encara no sé ben bé on està l’Anoia...

Vam arribar un pelet tard, els mogrons d’en Joan Roca ja treia el cap per sota la samarreta, però en Pau encara no anava suat del tot. Hi havia un munt de gent, però l’animació la vam portar nosaltres (i no és conya!!). Ens van deleitar amb els millors temes i cançons, inclosos Viure sense tu, –atenció!– Hotel Occidental i –no us ho perdeu– Cibernauta Joan!! A Holidays aquesta vegada en Joanmi va desfassar amb en Jaume Manresa... oh! Quin sorollam més harmònic! I quin concert!!

Vam anar tan de bòlit que ens vam deixar els mòbils al cotxe :( Jo, de fet, em vaig passar el concert pensant que m’havia deixat el cotxe obert... però era igual, valia la pena que ens robéssin per estar allà. Shit happens, i millor que passi mentre t’ho estàs passant bé, no? Als absents, us vaig trobar a faltar molt!! ja estic desitjant trobar-nos de nou aques divendres... a tots! Antòniafònics i proto-antòniafònics!

La tornada va ser difícil, tots estàvem molt cansats...
- Per anar per Gran via hauríem d’haver girat aquí...

dijous, 5 de juliol de 2007

Diploma d'Estudis Avançats (DEA)

Doncs ja he fet el DEA. Era el #8 d'un total de 12 i se m'ha fet molt llarga l'espera. Tanta espera m'ha fet posar bastant nerviós. Tot i això crec que m'ha sortit una presentació bastant decent (Xexu, et convido a comentar això).

El moment culminant ha arribat al torn de preguntes (crec que he sigut al que li han fet més preguntes de tots, amb diferència) quan el Celada m'ha dit que presentava un treball molt provocatiu, però que eren pamplines i que no sortiria bé mai (que bloquejar B7-H1 amb un anticòs monoclonal no curaria mai el càncer, a lo que jo he contestat que potser no funcionaria, però si contribuïa a millorar la teràpia o a donar-nos una eina més per al tractament del càncer, la meva recerca haurà valgut la pena). Són opinions. Crec que podria haver-me lluït molt més amb les respostes, però quan davant hi tens un tribunal i fa molt que t'esperes, tens gana, set, fred i massa ganes de fer-ho bé...

Gracies als assistents, Xexu, Tania, Sònia (de l'IRO), Santi (el meu representant), i dir als no assistents que al final no hi han hagut focs artificials, però me n'he ensortit.

PS: a hores d'ara no tinc encara la nota del DEA... sospitós?