dimecres, 30 de maig de 2007

Carai amb el xaval!

Ja fa dies que em venia de gust penjar-vos un video que no fa massa temps que vaig descobrir. Pensareu que és molt friki, i en realitat ho és. Però és un video per despertar la vostra nostàlgia, per una banda, i per l'altra, simplement per l'espectacularitat del que es veu i es sent. Us recordeu del Mario, aquell gran videojoc de quan érem petits? Doncs heu de saber que aquesta bèstia encara viu, encara se'n fan jocs. Pels que érem de Nintendo, no hi havia res igual i hem seguit la seva evolució al llarg dels anys. Però per si hi ha algú que té al cap (com jo) les diferents musiquetes dels primers jocs que se'n van fer, aquí us presento el meu amic el jove pianista japonès que us les farà reviure. Aquest xaval és un artista, toca d'una manera espectacular, i si no, mireu el video fins el final i veureu com toca les últimes. És força llarg, però jo vaig mirar-lo sencer la primera vegada que el vaig veure, perquè no em podia creure el que estava veient i sentint. Apa, que el disfruteu.

diumenge, 27 de maig de 2007

Tu has anat a votar?

Jornada electoral a tot Espanya, municipals i autonòmiques, menys aquí, que som especials i només fem les municipals, perquè nosaltres som diferents i ho hem de demostrar. A la tele, la Terribas i en Coral fent pujar els hemicicles (on ets Francino?), un clàssic ja, un programa al que tothom s'acaba enganxant com a la Marató, tot i que sempre fan el mateix, les mateixes cares (menys les del PP, que no agunaten dos programes d'aquests amb la Terribas), i els mateixos comentaris. Tothom guanya, a tothom li ha anat bé, tothom està content, només els falta anar a Canaletes a celebrar-ho.

Però bé, vull compartir amb vosaltres que és la primera vegada que voto a Barcelona, com tots sabeu, el meu poble de tota la vida, amb un petit impàs de només 26 anys en un altre poble. No vull dir a qui he votat, perquè el vot és secret. Bé, ja podeu imaginar que només pel fet d'estar escrivint en català, ja no he votat al PP ni a Ciutadanos, i he de declarar que a la cara-de-dimoni Mayol tampoc no la puc suportar. Tinc un posa-vasos de l'Hereu al costat de l'ordinador que està plè de taques de cafè, i tampoc no votaria a ningú que no sàpiga dir 'el perro de Ramón Ramírez no tiene rabo'. De totes maneres, l'Hereu continuarà, encara que comenten que pot haver-hi sorpreses. Com a mínim, ja no és el Clos, un dels polítics més impresentables que he vist en la meva vida, i ja en són uns quants els que he vist.

I als vostres pobles què tal? No tothom és de Barcelona aquí, no siguem centralistes. Però tot igual, oi? Les eleccions més val prendre-se-les amb bon humor, perquè amb la participació que hi ha hagut no sembla que interessin a massa gent. I jo em pregunto, si tothom amb qui he parlat avui ja havia votat o anava a fer-ho, per què les dades donen un percentatge tant baix? D'acord que la gent que vota PP s'amagui a les enquestes, però per què mentir si et pregunten si votaràs o no?

dimarts, 22 de maig de 2007

dilluns, 21 de maig de 2007

Batalletes

Aquest matí m'he llevat molt d'hora, total, per fer un cafè amb en GG, un llarg cafè. Aquest no era l'objectiu principal, és clar, tot i que me l'estimo molt no dormo només quatre hores per fer un cafè, però ha estat el més destacable del matí. A qui vull enganyar, si que dormiria això per quedar per fer un cafè, quatre hores i menys...

Amb l'estat lamentable que se'ns pots pressuposar, asseguts en un bar a hores en que normalment començo a obrir els ulls, m'ha donat per recordar coses i pensar els anys que feia de cadascuna. Després d'una estona, i amb tres cafès al cos, m'adono que tinc records molt antics, que es mesuren en anys i en dècades. Ell també, és clar, per això som de la mateixa quinta. Alguns records són conjunts, la majoria, molt bons. Però ens hem remuntat una mica més enrera i no es pot evitar que ens entri el riure histèric quan pensem que algunes coses les fèiem fa 20 anys. Això és molt de temps.

Com podeu suposar, m'he sentit gran. No és un missatge fatalista, sentir-se gran no està malament, hem viscut molt, i força intensament. Un altre pensament que m'ha vingut és que d'aquí a tres anyets hauré viscut ja en cinc dècades diferents, això si que és una dada que impressiona. Però estic content, segueixo content, sempre hi ha motius per estar-ho. La vida et dóna revesos, però també molts motius, petits i grans, per disfrutar-la. Tenir records tant antics serveix per poder-los compartir, tota experiència adquirida és bona, i tothom guarda dins un munt de detalls dignes de ser explicats. M'agrada recordar i m'agrada escoltar records, me n'adono cada dia que passa. Serà aquesta tendència dels avis d'explicar batalletes, que ja se m'accentua? Potser si.

dilluns, 14 de maig de 2007

Love Song

De vegades una cançó, una lletra, una música, permeten expressar o recordar sentiments i emocions. Aquesta cançó ara ha adquirit un nou significat, i vull plasmar tota la joia que m'ompla dedicant una, jo trobo maquíssima, estrofa de Love Song en el nostre estimat blog. Espero que ho gaudiu tant com jo, una abraçada!

Love Song
(Antònia Font, Batiscafo Katiuskas, 2006)

S’aire l’atrevessa amb un minut
i un avió de ferro bimotor,
vola més enllà des niguls
a 9´5 mil peus d’altitud, latitud sud.

Mos precipitam damunt París,
i sa maniobra és en descens,
he d’escriure un vers, un moment
diria que es teus llavis són hiverns i somriures ...

I el cel se perd es si mateix,
és una esfera intangible on es ocells
en totes direccions sobrevolen
i sempre es horitzons, equidisten;
com es pols i s’equador
quan som davall sa lluna i no som davall es sol
diria que es teu cos el consider
i que es meu sentiment, se despista.

diumenge, 13 de maig de 2007

El meu color preferit

Ja fa dies que ting ganes de fer un post sobre el color verd, que és el meu color preferit. En primer lloc he de dir que ell no ha estat sempre el primer de la llista, de molt petita alternava entre el negre i el lila. També havíen tingut moments de protagonisme el taronja, el groc i el vermell. El blau, mai. Però el verd sempre ha estat allà, és un color que pot acompanyar tant un moment de suma tristesa, com un moment d'extrema alegria. Fixeu-vos que té una gama extraordinària! Des del verd militar: trist, sec, brut, però a la vegada sofert i que combina amb tot. Fins al verd llimona: alegre, despert, brillant! Passant pel turquesa que -pels que no ho sapigueu- és verd i no blau.

I ara més que mai, el paisatge s'enverda i fa reviure. A la primavera (la candidata més ferma a ser la meva estació de l'any preferida, encara m'ho he de pensar) el verd de les fulles noves dóna un toc d'inestimable satisfacció de l'ànima al veure el paisatge. I no em refereixo a un verd teletubbie, no! Em refereixo a tota una combinació de verds que fa de fons a les flors més boniques. Oh! les flors són les veritables protagonistes, sí, però què seria un camp de roselles sense el verd de fons?

Be green, my friend!

dijous, 10 de maig de 2007

El somni i la vigília

Pensant el nom per una nova categoria de 'Bona nit i tapa't' em va venir al cap aquesta dicotomia entre somni i vigília. Em remunto a les èpoques en les que m'interessava la filosofia, de fet, la filosofia mai no m'ha deixat d'interessar, però durant una temporada, posterior a l'obligatori suplici de COU, em vaig dedicar a llegir alguns llibres clàssics del tema, entre els quals hi havia El discurs del mètode, de René Descartes. Abans que res, mostrar els meus respectes a aquest bon home, ja que la seva bona feina va fer, però com a filòsof, pel meu gust, era dels fluixets. Si em poso ara aquí a parlar de filo, el més probable és que si hi ha algú llegint plegui veles, i que algú que hi estigui autoritzat esborri aquest post. Així que anirem una miqueta al gra. En Descartes va crear un mètode, el dubte metòdic, per plantejar-se les qüestions metafísiques mitjançant el qual arribarà a la primera certesa absoluta en la que basarà després tota la resta de les seves explicacions. Però en la recerca de la veritat, l'home dubta de tot i es planteja que hi han múltiples raons per les quals ens podem equivocar. Primer parla de que els sentits ens enganyen (cosa que és cert, sobretot a certes hores), i després diu que és molt difícil distingir la realitat dels somnis, i que això ens pot induir a error. En té encara de pitjors, però jo em quedo amb aquesta.

És tant difícil separar son de vigília? Jo la veritat és que dormo tant poc que de vegades he de donar-li la raó. És una cosa que va força amb mi, i per això em va venir al cap posar-ho a un apartat que parli de coses que poden ser i poden no ser, o poden ser totalment inventades o la crua realitat, fantasia o món real, ficció o ciència ficció. O de tot una mica i res en concret. Finalment em vaig decantar per un altre nom, però i tot el que he xalat exlicant-vos tot això? Per cert, que li dedico a la Txaro, per encàrrec exprés. Apa, obriu bé els ullets, i no us deixeu confondre; ni pels somnis, ni per les vigílies.

dimarts, 8 de maig de 2007

El 10è concert

A les acaballes del passat divendres dia 4 de maig va començar l'esperat concert de Vila-Seca dels Antònia Font. Esperat sobretot per tres de nosaltres ja que suposava el concert número 10 al que assistíem. Perdoneu-me els altres per aquesta arrencada egocèntrica, però ho havia de dir. La Txaro, en GG i jo arribàvem a la desena. I va resultar ser un concert certament especial, però justament, no pas pel concert en si. M'he demanat fer la crònica jo aquest cop, i espero narrar els fets de la manera més fidedigna. Diré que a part de nosaltres tres, en aquesta ocasió ens acompanyaven en Gerhart i la Rach. Comencem doncs.

Per si cal recordar on para Vila-Seca, potser és millor mencionar Salou, la part de platja d'aquest poble del Tarragonès que amb el temps ha esdevingut prou conegut per tothom i ara és municipi i té més habitants que el seu propi poble originari. Situats ja, dir que a Vila-Seca és molt difícil aparcar, qui ho hauria de dir. Hi ha la concentració més gran de guals permanents que he vist en la meva vida. I els pocs llocs no-gual, ocupats, és clar. Vull creure que hi havia tants cotxes pel concert dels AF, si no, no m'ho explico. Per una vegada que arribàvem al poble en qüestió amb temps de fer un mos decent, ens vam trobar aquest panorama.

Després d'unes quantes voltes i no poca desesperació, vam aconseguir aparcar els dos cotxes. Ara calia trobar el lloc del concert, i algun bar per fer un entrepà depressa i corrents, ja que el temps ja apretava. Però en el nostre periple per Vila-Seca, la Rach va veure en Pau , el cantant del grup, xerrant pel mòbil a fora d'un local. Ja no calia voltar més, ja sabíem on soparíem. Vam entrar al bar (crec que es deia El Pou) i de seguida vam veure el reste de la banda al fons, sopant tant tranquil·lament. Tots vam aprofitar per anar al lavabo, que curiosament es trobava en la direcció on eren ells. Això ens va fer molta gràcia, sopar al mateix lloc que els Antònia Font, encara que no som massa llaçats i no ens atrevíem a dir-los res. Això fins que es va fer l'hora en que havien de marxar, i van passar per darrera nostre. En Gerhart va aprofitar per preguntar-los on era la plaça on actuaven, i jo els vaig dir que si podia ser, no comencessin gaire puntuals, que nosaltres encara sopàvem. Molt simpàtic, segur que els va fer molta gràcia (irònic). En Pau no semblava estar de massa bon humor (potser per la trucada de mòbil?), i en Joan Miquel, com sempre, estava als núvols.

Un segon contacte amb la banda, una mica més agradable que el primer (que no cal recordar) ja feia la nit força especial. Llavors vam arribar-nos a la plaça on tocaven per descobrir que hi havia relativament poca gent, vam poder-nos posar davant de tot, al costat d'alguns especímens una mica estranys. Tot just estar colocats el concert va començar. Darrera una revista, la joia amb la que comencen aquest any ens transportava de nou a l'univers AF, tots ben feliços i contents de tornar a compartir un concert plegats. Però la segona sorpresa de la nit va arribar amb Tots els Motors, la segona cançó. Els tres líders de la competició de concerts vam rebre la Medalla Rubik pel mèrit de l'assistència, distintiu que, no cal dir, vam lluir durant tot el concert. Va ser un detall preciós que des d'aquí vull agraïr, i que denota la gran esportivitat dels participants.

La tercera sorpresa, però, no va ser tant agradable. La nit pintava bé, però teníem la impressió de que es deixaven alguna cançoneta. I de sobte, en Pau va dir que allò s'acabava, que només en quedaven tres, i efectivament: Loco, Holidays i Astronauta Rimador van tancar el concert quan encara quedaven temes força importants per cantar, com per exemple Alegria o A Russia. Esperàvem un bon bis, però ni tant sols això vam tenir. Es van fer pregar una mica, com sempre, però quan per fi van sortir va ser per recollir les coses de l'escenari. Tothom es va quedar molt parat i al principi no ens ho crèiem, però era cert, el concert havia arribat a la fi, poc més d'una hora amb molt bons moments, però que deixava un regust agredolç a la boca. La foto és de cap el final, suposo que d'Astronauta Rimador, la cançó amb la que van tancar. Ens va semblar molt estrany que no cantessin Batiscafo Katiuscas, ja que és una de les icones del darrer disc. Per buscar alguna explicació a aquest fet insòlit, diré que potser els va retallar el repertori el fet de cantar en una plaça envoltada d'edificis on hi viu molta gent. El concert ja començava tard i no crec que a la gent de Vila-Seca els hagués fet gràcia l'horeta que a nosaltres ens va faltar de cantar i ballar. Tampoc el públic estava tant pletòric com altres vegades, encara els falten algunes visites més a terres tarragonines per agafar fama per allà.

I aquesta és la crònica del concert de Vila-Seca. No passarà a la història com a concert, però si per totes les altres coses que van passar. Vam disfrutar, però ens vam quedar amb ganes de més, així que no crec que triguem a buscar un altre destí per assistir a un altre recital, a veure si aquest com hi ha més sort.

diumenge, 6 de maig de 2007

Diumenge 6 de maig

Avui ha estat un dia força carregat. Ha començat amb una visita a les caves Codorniu, que són les més grans del món mundial i les que més i millor cava fan. No he pogut evitar recordar Nissaga de poder, i els molts secrets que de ben segur guarda una família com la Codorniu-Reventós.

Continuant amb les sèries de producció pròpia, a la tarda he mirat Azul Oscuro Casi Negro, on en Martí de Poble Nou es llueix de valent. La pel·lícula et va atrapant poc a poc fins que de cop veus una sortida que no deixa de ser una entrada a una altra teranyina. M'he quedat amb la frase que marca aquest punt d'inflexió, però prefereixo deixar-vos amb aquesta altra: "El final no és obert ni tancat, et deixa més tirat que una colilla".