dimecres, 28 de febrer de 2007

Nòmades afortunats

La veritat és que les meves paraules han trigat en ser escrites en aquest blog, però m'haureu de disculpar la meva manca d'activitat literària, no hi estic acostumat. Voldria fer un comentari en nom també de la Raquel, ja que, tot i que l'anonimat ha estat mantingut en el post de'n Gerhard, forma part essencial d'aquesta història, la nostra història. En efecte, en la recent convocatòria de sorteig d'habitatges de protecció oficial de l'Ajuntament de Barcelona, tots dos ens hi vam apuntar, a totes les promocions possibles i per haver (lloguer, lloguer per a joves, compra). La veritat és que era la meva primera vegada, i ho vaig(vam) fer per "mira, provem a veure què...". Quan el divendres 17 de Febrer estant a P3, per variar, vaig consultar les llistes dels escollits en dit sorteig de vivendes i vaig veure el meu nom allà...va ser impressionant la veritat. Em vaig emocionar, però en aquell just moment encara no prou, ja que al cap tenia mesclades coses del laboratori (merda, ja toca el rentat de l'ELISA!!) amb tot allò, i encara no ho havia assimilat del tot. Posteriorment a buscar i rebuscar per entre la llista on havia vist "Senserrich Velasco, Jordi" (la de compra) i entre les altres llistes, em vaig adonar que efectivament, ens havia tocat a Barcelona un pis de protecció oficial de compra!!. Una reacció també de sorpresa i alegria va ser la que, 10 minuts més tard, va tenir la Raquel en saber la bona nova. El significat del terme "tocat" no és ben bé el mateix que tindria en una loteria d'apostes, perquè evidentment l'hem de pagar trinco trinco, però avui en dia és com si ens hagués tocat la loteria, ja que serà un pis a un preu molt raonable, o com a mínim raonable, que escapa de miracle de la bombolla inflacionista que ens envolta per tot arreu. Ens gastarem una pasta brutal? Sí; no tindrem ni per pipes durant no sé quan? És possible. Però tot i aquestes preguntes i respostes, he de dir en nom dels dos que, sense cap mena de dubte, valdrà la pena, i que me'n mor de ganes, que carai!!
Així doncs, si no ho sabieu tots, ara ja esteu a la "darrera" dels moviments immobiliaris d'un servidor i de na Rachel. De moment encara no sabem res més, nio on ni quan ni quant, però ens han de trucar, així que ja us mantindrem informats de novetats. Per cert Gerard, molt maco el teu post.






Apali, estem connectats!
Fins ara!!

dimarts, 27 de febrer de 2007

Tota ànima necessita inevitablement ajuda

Avui m'agradaria fer una dedicatòria a una persona que s'ho mereix. No la coneixeu, però val la pena. Sortosament, hi ha persones que et sorprenen. De sobte, qui menys t'esperes t'arriba a tocar la fibra d'una manera que mai hauries pensat. Que això passi ens converteix en afortunats. I jo ho sóc.

Ella no aprovaria que digués el seu nom. Ella no aprovaria que digués per què escric un post en el seu honor. Ella no aprovaria que expliqués coses sobre ella, que potser ni ella mateixa sap. Ella no aprovaria que penjés un link a la seva intimitat. Però ella m'impacta, m'encisa amb les seves paraules, m'enlluerna amb les seves explicacions, m'il·lumina amb la seva candidesa. Massa tímida per fer-se veure, massa jove per semblar tant gran. Amagar-se no serveix per a res. Martiritzar-se no serveix per a res. Acomplexar-se no serveix per a res. Callar no serveix per a res. Ella hauria de fer-se sentir i moltes altres veus callarien. La vida esta feta de tal manera que uns passen davant perquè senzillament són superiors. Qui necessita demostrar la seva superioritat és insegur, tant insegur com fa sentir a la gent que pretén trepitjar.

Però ella segueix i seguirà, potser algun dia sabrà que el món és injust, però que els bons sempre guanyen. Els bons no sempre saben que són els bons. Voldria saber escriure com ella perquè el que dic no només quedi aquí, sinó que arribi al fons de la seva ànima, perquè entengui que jo no dic mai les coses per dir, i que tot el que surt de mi és perquè ho penso i ho sento. Tant de bo pogués ajudar-la més. A tu i per a tu, que potser algun dia llegiràs això, aquesta humil dedicatòria, que penso que et mereixes amb escreix. M'alegro de formar part de la teva vida.

Se me'n va

dilluns, 26 de febrer de 2007

And the Oscar goes to...

Alguna cosa està passant a Hollywood des de fa uns anys. Aquesta passada matinada ha estat la cerimònia dels Oscars, la que fa 79. D'acord que és tot una pantomima, i que és tant o més important com va vestida aquella o aquell altre, que les pel·lícules que es premien, però no deixa de ser un reflex del que la gent consumeix, tant en matèria de cinema com d'espectacle. Però al que vull fer referència no és a aquest món d'estrelles espatarrants, que d'això ja en parlarà mig món avui. Del que vull parlar és del canvi de mentalitat que ha patit l'Acadèmia, diguem que a la darrera dècada.

Els Oscars sempre s'havien caracteritzats per ser injustos amb determinats col·lectius, i això els convertia en una colla de feixistes ultradretans que feia una mica de pena. Però darrerament alguns clixés estan canviant, i no puc amagar la meva sorpresa. En un principi vaig pensar que era gairebé per dissimular, perquè amb el món en que vivim avui és molt més difícil amagar certes coses que fa 20 anys, posem per cas. Però no, sembla que han canviat la mentalitat de veritat (o han après a dissimular millor), i any rere any podem veure actors i actrius negres nominats per guanyar els premis principals, de la mateixa manera que ara han descobert que cineastes de fora dels USA i Regne Unit també fan bones pel·lícules i es poden premiar, no només en l'apartat de millor producció de parla no anglesa.

Avui li han donat l'Oscar al millor actor a en Forest Whitaker, un home que ja fa anys que està fent bons papers, i que probablement se'l mereixia. I és negre. En Will Smith també estava nominat. Això, com deia, ja no és un fet aillat, fa uns anys li van donar també a en Denzel Washington (això si, amb molt de retard ja que se l'hagués merescut abans), a la Halle Berry i fins i tot li van otorgar l'honorífic a en Sidney Poitier (home que probablement se n'hagués merescut algun quan era més jove). I en l'altre apartat, El Laberinto del Fauno ha guanyat tres Oscars, cap d'ells, però, a la millor pel·lícula estrangera. En Guillermo del Toro pot estar content igualment, això no hagués passat fa uns anys. I que dir de l'Almodóvar, que a USA l'adoren, encara que no és sant de la meva devoció... Aquest a part de no ser anglosaxó, té altres coses que fa uns anys no haguessin agradat a l'acadèmia...

Bé, només volia fer un apunt sobre això, ja que crec que és un bon toc d'atenció per una societat tant retrògrada i xenòfoba com l'americana. No sé si és maquillatge o és que realment les coses estan canviant. si tant sols és maquillatge... el meu Oscar per ells en aquest apartat.
PS: Faig un afegitó per no caure en la injustícia. L'Oscar a la millor actriu de repartiment va ser per Jennifer Hudson, que també és negra. No la coneixia, i per això no ho havia posat, lamento la meva ignorància.

divendres, 23 de febrer de 2007

L'ultim que apagui els llums

Tots nosaltres, pero sobretot la Berta, ja cal que fem les maletes i busquem un nou ofici.

Resulta que el president de Gambia, el doctor... no calla, no es doctor. Lo que sigui. Resulta que el president de Gambia diu que ha trobat la cura per la Sida: herbes, una poció magica, 2 platans i com no, molta pregaria.

http://news.bbc.co.uk/1/hi/world/africa/6323449.stm

dimecres, 21 de febrer de 2007

Res no ha canviat, però tot és diferent

No sé si serà la mandra, la son o l'edat -mai se sap-, però els meus matins comencen sempre amb un típic sentiment de pessimisme rutinari; amb la sensació de que tot continua igual i de que el dia començarà “malgrat tot” i no “gracies a”.


Aquest mateix matí el Xavier Bosch m'explicava mentre em dutxava que el Tribunal Constitucional continuarà tenint una composició majoritariament conservadora malgrat els governs (sóc conscient que la divisió de poders de Montesquieu no preveu que l'executiu i el judicial tinguin alguna relació, però -joder!- el tribunal actual és herència d'un govern que es va passar aquests principis pel forro). El més matiner que jo presentador de RAC1 continuava anunciant que la descontaminació del riu Ebre a la zona de Flix trigarà més del previst i costarà més diners dels calculats inicialment i, finalment, pronosticava que un nou caos circulatori a RENFE em faria arribar un altre cop tard a la feina.


He sortit de la dutxa i m'he començat a eixugar amb l'estúpida idea (molt pròpia d'aquella hora del matí) que les males notícies, com les gotes d'aigua, es poden assecar i treure-te-les de sobre per començar el dia net i pulit també de mals rotllos. I llavors s'ha produït el miracle: Una Txaro (dic una perquè mentiria si us digués que totes les Txaros del dia són iguals) ha agafat el relleu a El món a RAC1 i ha entrat al bany saludant-me amb un “Ah, per cert...” No era el preludi d'un canvi en les nostres vides, sinó en les d'uns amics propers. Dos membres d'aquesta comunitat s'acabaven de beneficiar del darrer sorteig d'habitatges de protecció oficial de l'Ajuntament de Barcelona.


Sé que no es tracta de l'abolició de les classes socials, ni tansols del compliment de l'article 25 de la Declaració universal dels drets humans, però estic segur que farà la vida més fàcil a dos amics als que desitjo el millor. Enhorabona.




dimarts, 20 de febrer de 2007

De nou em donen carbasses

Aquests dies he sabut una notícia que no m'esperava, i que m'ha alegrat la setmana. Potser per molts serà una rucada, però per un paio a qui li agrada tant la música com a mi, no passa cada dia que el seu grup preferit es torni a reunir, després de set anys de separació. Sempre estic parlant d'Antònia Font, i la veritat és que ho passem bé amb ells, però si un grup va marcar la meva adolescència i joventut, aquests van ser els The Smashing Pumpkins. Doncs si, tornen, i ho he sabut de casualitat, aquesta setmana m'han deixat posar iCat fm al laboratori... Però resulta que ja fa mesos que treballen en un nou disc, i això vol dir que no és només una trobada per guanyar diners fent un parell de concerts, el seu legat s'eixamplarà. I venen a Barcelona, això gairebé em fa caure de cul a terra quan ho vaig sentir. Llàstima que sigui al Primavera Sound, un gran festival barceloní, però que val una pasta de la que no disposo.

La veritat és que no es pot posar moltes esperances en aquest retorn. Es podria dir que els membres del grup no són gent fàcil de tractar, i crec que no van acabar massa amics. A més, tenien problemes de drogues i desavinences musicals. Mala història per un grup que s'estava convertint en un fenomen de masses dins de l'escena alternativa. Però bé, per mi seguirà sent una gran notícia, mentre duri! Sempre vaig tenir l'esperança de que tornarien, però no tenia evidències. Ara els meus desitjos s'han acomplert.

En Billy Corgan, el cantant i líder indiscutible del grup, per mi és un geni. Capaç de fer un número de bones cançons difícil de trobar en altres grups, i amb una fal·lera compositora que feia època. Cert és que les seves aventures després de dissoldre el grup, amb Zwan i en solitari no han estat el que s'esperava, no ha tingut sort. I no creieu, em fa una mica de por aquest retorn, perquè no sé què se'n pot esperar. Tampoc no sé quins altres membres s'han unit a ell en la tornada, només sé que en Chamberlin està confirmat, però no sé res de la D'Arcy (o en el seu defecte la Melissa Auf der Maur) o d'en James Iha. Si estés tot el grup al complet, l'original, podria estar molt i molt bé, i em faria confiar una mica més en aquest disc que ha de venir, que es dirà Zeitgeist, si no m'equivoco.

Que per què m'agradaven? És difícil d'explicar. És un grup amb molta guitarra, per dir-ho d'alguna manera, però que van anar perdent una mica de força amb el temps, i van començar a jugar amb bases més electròniques. Però el que els feia més especials, era la veu d'en Corgan. No es pot dir que fos un tenor, simplement la seva veu és especial, se la podria reconèixer cantant qualsevol cosa, en qualsevol situació. I les lletres... doncs no eren fàcils d'entendre, però eren molt foscos, ensenyaven que aquesta vida no és fàcil i parlaven molt de les misèries de l'ésser humà. Deu ser per això que m'hi vaig aficionar tant, aquesta foscor i aquesta desesperació que desprenien em va atrapar. Els vaig conèixer a la meitat de la seva carrera, a l'època del Mellon Collie and the Infinite Sadness, però de seguida vaig retrocedir en el temps per fer-me amb la seva obra anterior, i vaig aconseguir tot el que va venir després, tot en discs originals.

Així que potser ara, en algun lloc podré aconseguir la samarreta que sempre havia volgut tenir, i mai no vaig poder comprar, ja que a l'únic concert al que vaig poder anar, en la seva gira de comiat, no disposava de prou diners. Aquesta samarreta només té la paraula 'ZERO' i una estrella, com la imatge de més amunt. La solia portar en Corgan abans de calçar-se la sotana negra amb la que solia actuar. Fa referència a una cançó del Mellon Collie, que porta el nom de 'Zero', i que és un clar exemple del que era la banda de Chicago. Torna la bona música, esperem que així sigui.
XeXu

dissabte, 17 de febrer de 2007

Qui en sabés tant com Gaia...!

Aquesta vida sembla un joc d'equilibris. Tots sabem que bioquímicament, l'equilibri és la mort, però no escric per recordar aquelles classes de Biofísica que tant lluny queden a les nostres ments. Tot sembla regir-se per una qüestió de balanços. Algunes coses pugen i les altres baixen i no hi ha res que sembli avançar en la mateixa direcció per tots. Diuen que la Terra és un ésser viu capaç d'autorregular-se, aquesta és la hipòtesi Gaia. Ella sap solucionar els seus propis problemes, i mira que li posem difícil! Però que ens regula a nosaltres? Sembla que cada factor universal té un valor fix que no es pot modificar, i per tant, si nosaltres movem aquest valor, això provocarà una oscil·lació en alguna altra persona, igual però de sentit contrari. No ho puc demostrar, evidentment, però l'experiència em porta a sospitar que això és així. Si ens aprimem hi ha algú altre que s'engreixa, si perdem diners, un altre n'obté de no se sap on. I no parlo d'Efecte Papallona ni històries d'aquestes, no cal anar tant lluny, passa al nostre voltant. Hi ha gent que cada cop estabilitza més la seva situació, assoleix prosperitat i bones expectatives. Però la meva entropia segueix augmentant, no hi ha manera d'aturar-la. Tant de bo sabés arreglar els meus problemes com ho fa Gaia, o com ho feia fins que nosaltres vam decidir que el seu regnat s'havia d'acabar.

XeXu

De becaris i invasors

Diria que entre vosaltres no hi ha ningú a qui no hagi fotut la xapa sobre les meves precàries condicions de recerca. D'entre totes les activitats rutinàries que no puc fer al meu laboratori, està la famosa tinció amb nitrat de plata, per la qual he d'omplir una cistella vermella d'artilugis, tampons i gels, i pujar de la planta -1 a la planta +5 del prestigiós edifici del CSIC.


Però no hay mal que para bien no venga. La justificada mandra que em fot baixar i tornar a pujar em convida a quedar-me a la plata +5 durant les diverses incubacions que indica religiosament el protocol. Així que aprofito aquests moments que podrien ser perduts per llegir tot tipus de curiositats a la vora de l'agitador. No cal que us digui que la meva cultura general està creixent inversament proporcional a l'èxit dels meus experiments.


Bé, el cas és que avui m'ha caigut a les mans un tal “Proteins and proteomics” i d'entre moltes altres coses inútils que hi he llegit, m'ha despertat especial curiositat l'origen etimològic de la encara més famosa tinció de coomassie. Segons el llibre, aquest colorant -originàriament utilitzat per tenyir jerseis de llana- formava part de tota una colla de tints que els anglesos havien saquejat arreu del món durant l'època colonial. Tant era l'orgull que sentien pel seu fanatisme invasor, que amb aquest colorant van decidir commemorar l'ocupació el 1896 de les terres dominades fins aleshores per la tranquil·la tribu Ashanti (a la panxa oest del continent africà). La capital d'aquesta tribu, Kumasie (o Coomassie... Ves a saber com s'escriu en suahili!) està actualment integrada a l'estat de Ghana. Pel que es veu ser un feixista-colonitzador fastigós estava força de moda, i un nom com aquest revaloritzava el prestigi del colorant.


Però bé, anem a l'aspecte bioquímic de la qüestió. El colorant no seria utilitzat per tenyir proteïnes fins el 1963. Com en tantes altres històries de ciència, darrere el descobriment hi trobem un pringat estudiant de doctorat fent més hores que un rellotge en ves a saber quin laboratori del món. El nostre camarada es deia Robert Webster, i la seva fascinant tesi consistia en trobar un mètode per detectar proteïnes del virus influenza en una electroforesi en tira de cel·lulosa (us recordeu quin conyàs a LabI?!). Bé doncs, el xaval anava provant com un boig tots els colorants que li arribaven de la Commonwealth (el mercat que els britànics van inventar per comercialitzar amb les seves pròpies colònies i obtenir-ne -a més de recursos naturals gratuïts- compradors que tanquessin el cercle viciós del mercat liberal). Per sort per a ell, no va trigar a topar-se de morros amb el ja popular coomassie, del que va quedar fascinat per la seva sensibilitat per les proteïnes. Tan és així que va deixar els altres colorants de banda per jurar lleialtat al màgic blau. Però no tot són flors i violes (Què us he de dir?), i de seguida va adonar-se que tenia una estranya variabilitat en les tincions d'un dia per l'altre. Diu que va ser una nit a ca seva (no vull saber què devia estar fent) quan se li va encendre la llumeta: Calia fixar les proteïnes abans de tenyir-les! Va tornar al lab (con un par) i es va fotre a fixar les proteïnes de la tira de cel·lulosa amb àcid sulfosalicílic (actualment ens agrada més l'acètic... Serà per l'olor?). Aquella descoberta fou publicada -com no podria ser d'altra manera- amb el seu jefe com autor principal (Fazekas de St. Groth et al. 1963) en ves a saber quin journal del III a.PM. (any tres abans de PubMed).


Si algun dia publico una descoberta important (en algun article que no vagi al meu nom, per descomptat), també explicaré que estava el vespre a casa i vaig tenir la sang freda d'anar cap al laboratori a provar la solució que se m'acabava d'acudir mentre feia la pixadeta d'abans d'anar a dormir. I bona nit.

diumenge, 11 de febrer de 2007

Santa Eulàlia gloriosa...

Hem tornat. No m'ha fet gràcia que sonés el despertador en diumenge, després d'una temporada de dormir pels descosits, però després m'he posat els pantalons blancs i he tret la camisa vermella de l'armari, i ja he vist les coses d'una altra manera. La temporada castellera ha començat, en tenia moltíssimes ganes, necessitat, diria jo. Les primeres dosis ens han deixat amb la mel als llavis, ja que ara venen dues setmanes de descans, però tot és començar, i quan hi tornem a finals de mes, el mono que tindrem serà preocupant.

Santa Eulàlia és sempre la primera actuació de la temporada per les colles de Barcelona. Arriba una mica massa d'hora, però a gent malalta de castells com jo ja ens va bé. Portem tots poc assaig però moltes ganes, i com deia, ens serveix d'aperitiu per cites venidores una mica més lluïdes. L'actuació es fa a Plaça Sant Jaume, la nostra plaça, i per això estic emocionat i escric aquestes paraules. Tornar a vestir la camisa vermella de Castellers de Barcelona en plaça pròpia sempre és un alicient, és especial. He de reconèixer que no és la meva plaça predilecta, n'hi ha d'altres a Barcelona mateix amb les que tinc més 'feeling', però Sant Jaume és Sant Jaume.

Avui eren només castells de set, poc pes i escàs risc, però anirem a més, naturalment, si no no tindria sentit posar-s'hi, oi? Aviat vindran els de vuit, i a veure si hi ha sort i tornen els de nou, que la meva esquena s'avorreix ja fa temps, necessito guerra! De moment deixo una perla, plana en l'ambient la possibilitat de fer un cinc de vuit, castell amb el que somnio des que vaig entrar a la colla ara fa tres anys. Tant de bo aquest sigui l'any de recuperar-lo, i els que saben de què parlo, entendran les ganes que tinc de fer-lo. Em tocarà esperar, ja ho sé, però més que he esperat... Aniré creuant els dits, a veure si això fa algun efecte.

XeXu

Papá, cuentame otra vez...

Ahir vaig veure Salvador, película de la que he de destacar el sentiment de buidor i impotència que em va quedar. Ja sé que no és massa bon inici per encoratjar-vos a mirar-la, però així i tot, ho faig.

Poques coses es poden dir un cop acabada de mirar, però passades unes hores, puc dir que la película consta de dues parts. La primera, on s'expliquen els motius que van portar a Puig Antich a militar activament contra el franquisme. I la segona, on s'explica l'evolució dels fets després de que el capturéssin. En cadascuna d'elles hi falten detalls, detalls que ens podrien fer entendre què passava durant aquells anys. Hi ha massa personatges i mal presentats, però la llagrimeta arriba i la transmissió del missatge és clara. I dura. El guió és excel·lent. Ingrid Rubio hi sobra.

L'heu vista? Què en penseu?

Aquí us deixo el link de la pel·lícula. Que tingueu una bona setmana!

divendres, 9 de febrer de 2007

Antoniafònics

Per fi un de nosaltres ha tingut pebrots per iniciar el que tots junts no trobàvem el moment de fer. T'agraeixo, Txaro, que hagis estat la valenta i ens regalis així una plataforma on expressar les nostres cabòries i exposar totes aquelles coses que ens uneixen. Aquest és el meu primer 'post' i en tenia moltes ganes, és un món totalment nou per mi, espero que en vinguin molts més, i no només meus, sinó de tots plegats.



Per desmarcar-me una mica del tràgic inici que ha tingut aquest blog, tot i que comparteixo totalment les opinions de la Txaro, vull parlar d'una cosa molt més alegre, una cosa que de vegades ens fa oblidar el món pervers en que vivim. Parlo del nostre grup preferit, els mallorquins Antònia Font. No tots els sectaris de la comunitat compartim aquest gust musical, ja ho sé, però una bona part de nosaltres disfrutem amb el grup i ens transportem a altres planetes amb la seva subrealista música. També dir que és el nostre grup favorit és una mica exagerat, però com disfrutem, eh nois? Aneu-vos preparant perquè tornen els concerts, els tres primers dies de març en tenim tres per triar, i continuar amb la nostra petita competició de veure qui va a més concerts. És una competició adulterada, és clar, si no hi anem junts no té la mateixa gràcia, i així no hi ha manera de competir...


Bé, només volia introduir el tema, perquè espero que anem deixant aquí cròniques dels concerts, o simples reflexions sobre el grup o alguna de les seves cançons, que ens han aportat hores i hores de converses, sempre amb un Martini a la mà, és clar. Espero compartir molts més concerts tant grans com el de Torroella (Plutó no és un planeta, per si no quedava clar), o el de Mundo Canibal (tu padre es un pokemon...). A veure si hi ha sort.

Per avui no m'allargo més. Alegria a la vida, i ja ho sabeu, resolem tots els problemes dient tanmateix.


XeXu

En quina mena de país vivim?

Sé que no és un article massa encertat per inciciar el tan esperat blog de la Comunitat del Fosfat, però he d'admetre que és la indignació el que m'empeny a escriure.

Avui al matí quasi em cauen les llàgrimes escoltant la ràdio. Tant el passat com el present són un desastre, espero que el futur sigui millor. No, no parlo de la vida personal (en això em considero afortunada!). Parlo del país, del món!

Les juventuts basques tractades com a terroristes, l'estatut aprovat per tot quisqui ara resulta que no val, en Carod cagant-la una vegada darrera s'altra (no té assessors? si en té, que els acomiadi!), l'Aznar diguent que per descomptat no hi havia armes a l'Iraq (3 anys després de jurar-ho i així justificar una guerra contra la qual s'hi oposava el 90% de la població, EL 90%!!. A aquest tio no se'l pot jutjar per mentider?), kelme treu l'esponsorització a un futbolista perquè es pronuncia sobre un cas judicial (o perquè defensa a un assassí que no només és assassí sinó que a més terrorrista, la COPE me confunde...), ...

I davant d'això, què hi podem fer?? Què vam poder fer sortint al carrer i diguent que no volíem anar a Iraq? Hom recordeu? erem un munt!! I ni així.

Reivindico el dret a queixar-me per tot això, a no intentar buscar-li cap explicació perquè en realitat no justificarà el desastre en el que ens hem convertit.

Una paia anunciant pasta com a substituta de la verdura, sabeu que molts pacients amb VIH es prenen Actimel per pujar es defenses?? I estem a la societat de la informació? El tema de l'alimentació és preocupant... i Estats Units... això sí, que és preocupant. Ei, que a NY City es parla de prohibir d'anar amb iPot pel carrer! Sort que el meu reproductor és Philips...

I així podria continuar tot lo dia. Però no ho faré, perquè he de fer feina.

Petonets i a veure si ens animem tots a escriure!!

Txari

Benvinguda

Com veureu, tots heu rebut la invitació per poder escriure en aquest blog. Sí, és el tema que havíem de tractar el dia que la Laia ens va interrompre amb un "Per cert". JA ESTÀ BÉ, és que tries els pitjors moments per anunciar que estàs embarassada!!

Doncs res. que avui tenia ganes d'escriure és és epr això que m'hi he posat. Crear un blog és més fàcil del que sembla.

Pels foranis... de moment no sou benvinguts (he posat que només els usuaris que nosaltres diguem puguin llegir el blog), però potser més endavant l'obrim al públic, què us semblaria?

N'anirem parlant...

Ah! i toca dir que és una gran aventura començar a escriure les vivències d'unes personetes que un dia es van coneixer estudiant Biologia Cel·lular i que van compartir 5 hores d'examen d'Enzimologia així com vàries setmanes de pràctiques intenses de Laboratori. Espero que tots i totes aprofitem aquest espai per donar a coneixer el que ens alegra, el que ens preocupa, ... el que ens passa pel cap, en definitiva. Sé del cert que alguns escriuran més que els altres. Però això ens és igual, no?

Espero que compartiu la meva il·lusió!