Deu-mil euristes

Aquest cap de setmana he estat a Boston. Una ciutat molt maca i plena de gent jove, emprenedora, educada... També plena de mala llet com a tota la costa est americana, pero aixo no es el motiu del meu post.

Resulta que en una ciutat famosa per Harvard, MIT, milers de bufets d'abogats (boston legal algú?) no tot son flors i violes.

Tinc 2 molt bons amics que viuen a Boston. Ell esta fent la residencia y ella estudiant per accedir a una residencia (no cobra). Els dos (mal)viuen en un apartamentet d'una habitació pel que paguen $1300, la meitat del seu sou de $2600.

Quan tots 2 acabin la residencia i comencin a practicar medicina, posen per cas que podran guanyar $200,000 a l'any, el que equival despres d'un 40% de taxes a $10,000 cada mes. No esta malament, oi?

Resulta que es miraven uns apartamentets prop del riu, en unes drassanes reconvertides a loft a un preu de 1 milio de dolars. La hipoteca per aquests apartaments puja a $7,000 al mes. No poden pagar-ho. Son deu-mil euristes.

I com ells molts. Molts joves americans després d'acabar la carrera (per lo qual alguns han pagat o pagaran $60,000) es troben que la vida que els havia estat promesa no arriba. Us sona? Quanta ironia.

Em direu que no us fan pena, que ja vodrien molts plorar amb els seus ulls. Que a Barcelona estem pitjor. Ho sé. Potser no soc qui per parlar. Però no volia deixar passar aquesta oportunitat de comparir aquest Deja Vu amb vosaltres. Quant se'ns prometia quan erem petits: estudia, treballa molt fort i la vida et recompensara. No es just.