Actes casolans

Avui és la Diada de Catalunya (aplaudiments sius plau pel meu descobriment). Banderes per tot arreu, manifestacions, crits i ofrenes de tota mena. Això ja ho sabem. Però jo us vull parlar d'un acte molt més íntim i casolà, perquè de la resta ja en sabeu tot el que n'heu de saber. Voldria compartir amb tots una petita anècdota que va tenir lloc ahir al vespre a casa. Ja havíem dit que penjaríem la senyera al balcó, i mentre els meus companys feien alguna cosa per sopar, jo vaig dir que l'anava despenjant de l'habitació per portar-la fora. Entre conyes, no sé com vam arribar a que millor la penjàvem els tres junts, que quedaria més maco. Jo pensava que era broma, però llavors ells van deixar el que estaven fent i ell es va posar a buscar alguna cosa que jo no sabia què era, i no entenia què feia amunt i avall de la casa sense trobar-ho. Finalment, el que buscava va aparèixer, i era un flabiol. De sobte va començar una mena d'acte espontani i solemne, en el que ella i jo portàvem la bandera agafada cadascú per un extrem, avançant lentament cap al balcó, mentre ell tocava Els Segadors darrera. L'himne ens va acompanyar fins que la bandera va ser ben penjada. Llavors jo vaig proposar de fer un pilar, però ja era massa, que amb tot el balcó obert, i cinc pisos d'alçada, no acabava de fer gràcia la història. Va ser molt divertit, no sé si algú ens va veure, però si va ser així, devia pensar que som una colla de sonats... crec que no li manca raó...